40 anys d'anecdotari barceloní

Després de llegir el llibre de Bladé -a veure si la Su se'ns anima a llegir Bladé (qualsevol cosa seva, i que perdoni la broma i la insistència), és clar que hi ha molts libres que voldríem llegir)- sobre Fabra i “Moraguetes”, em va semblar de justícia sentimental llegir algun llibre d'aquest darrer (un petit homenatge a qui va morir a l'exili i van enterrar en terra estrangera amb la quatribarrada que portava a la cartera i el saquet de terra catalana de la butxaca). Trobar articles del periodista Rafael Moragas, conegut com “Moraguetes” per distingir-lo del seu pare, és fàcil si es té accés a les hemeroteques, però els seus llibres són més difícils de trobar, entre altres coses perquè en els dos més relativament a mà: Cuarenta años de Barcelona i Historia del Paralelo (cito de memòria el segon títol perquè aquí, al nord, em falta bibliografia i la connectivitat és escassa) no consta el seu nom sinó que sota Luis Cabañas Guevara hi ha la seva autoria i la del periodista Màrius Aguilar. Els anys 40 no eren gaire propicis a la publicació dels llibres dels exiliats, encara que un fugitiu com Rafael Moragas ho fos simplement perquè va decidir fer costat als seus amics més compromesos políticament que hagueren de marxar del país (un altre misteri és l'editorial Memphis, de connotacions jazzistiques).

No explicaré ara la tragicòmica tarda en què, en un rampell comprador, vaig intentar fer-me amb Cuarenta años de Barcelona. Finalment, a la nit, vaig consultar Iberlibro i vaig veure que Costa, de Vic (Costa em recorda, físicament, el radiofonista Salvador Escamilla), tenia l'obra. Com que no faltaven gaires setmanes per a la Fira del Passeig de Gràcia, vaig ser capaç d'esperar el tracte directe.

Cuarenta años de Barcelona, escrit, com ja he dit, des de l'exili, és un llibre fet de memòria, des d'una memòria prodigiosa, selectiva i potser traïdora, sense consultar dades ni dates. És possible que alguns episodis siguin poc rigorosos i que els anys es confonguin, però aquesta falta de rigor em sembla suficientment compensada per l'agudesa de l'observació, per la sinceritat de la nostàlgia de qui va viure com a personatge els fets que narra i per la voluntat de testimoniar un temps sense cap més mediació que la del propi temps.

Resulta curiós que en aquest anecdotari -a penes és una altra cosa- que va des de 1890 fins a 1930, els protagonistes siguin més aviat els modernistes i tot allò que es refereix al noucentisme o a les avantguardes sigui de vegades ignorat o interpretat des de l'òptica dels primeres anys. I no m'ho invento, com a prova copio els títols dels capítols o parts:
Parte primera: Los “IV Gats” i sus cuatro evangelistas.
Parte segunda: Santiago Rusiñol.
Parte tercera: La peña del Ateneo.
Parte cuarta: Los directores de paja.
Parte quinta: Los regocijados amanecere de “La puñalada”.
Parte sexta: Evocació de Pompeyo Gener y de su época.
Parte séptima: El “Papitu” primitivo i el “Papitu” deshonesto.
Parte octava: Pepe Gil, “Lo Chil”, el empresario quimérico.
Parte novena: Las canciones de calle barcelonesas.

Acabo, per avui, amb el primer paràgraf del “Prologuillo”, sense que la connotació orsiana -no ens l'hem de creure del tot- desmenteixi el sentiment modernista:

Esta suma de anécdotas barcelonesas, podrían llevar un título presuntuoso: “En busca del tiempo perdido”, a la manera de la novelas de Marcel Proust. Éstas, al fin, no son más que un hilván de anécdotas, buscando una categoría, el tiempo pasado, y si, al mojar una magdalena en una infusión, emergen, en el espíritu de Proust, las vidas, los paisajes y las hilachas de las vidas consumidas, al penetrar nuestro lector, ya maduro o avejentado, en un nombre, o en un ambiente de los aquí evocados, le servirá para reconstruir, con lo muerto de la ciudad, lo muerto ya de su propia existencia.

És possible que en una altre moment continuï parlant del llibre i de Moraguetes. En tot cas, demano que si algun club de lectura organitza una sessió sobre els Cuarenta años de Barcelona, tria improbable, m'ho faci saber perquè voldria participar-hi. Queda dit.

anatomia de Pla

A vegades crec que m’hauria agradat semblar-me al Josep Pla d’aquesta època –tan ben captat-, però cadascú és qui és i, a més, i això és definitiu, jo vaig néixer, en termes de geografia casolana, molt lluny de Palafrugell:

José Pla, de la Universidad saltó a la peña y ya traía una mueca de adolescente amargado. Le gustava, a los veinte años, hacerse el pobre, ir desaliñado y decirse artrítico. A momentos parecía taciturno, y a momentos reía como un niño. Leía todo, discutía todo y escribía mucho, y al escribir sufría porque entonces era lento. No se entregaba a una amistad duradera ni a una doctrina permanente, pero asimilava siempre las ideas, que luego aprovechaba, pues al pasar por su espíritu ya eran suyas..
[...]
Un día de crisis –esto, mucho más tarde- los periodistas esperaban a Lerroux, investido con la Presidencia del Consejo, y mientras ellos lo rodeaban, felicitándole, Pla, subido en un banco, le gritaba:
-¡Muy bien, don Alejandro, muy bien! Pero, y yo, ¿qué?
Estas encogeduras de hombros y esta visión irónica ante la vida, de José Pla, tal vez procedían de ese especial carácter de mucha parte de su pueblo, Palafrugell, donde las abundancias, alimentadas por la industria taponera, empujando a la vida fácil, daban un escepticismo epicúreo, menospreciador de las exaltaciones y de los atornillados encasillamientos.
[...]
Siguiendo el consejo de Gide, no permanecía largo tiempo en un lugar que había adquirido su parecido o en el que había llegado a semejarse. Extraídos sus zumos, dejaba las pensiones, los amigos efímeros, los paisajes y seguía su vida de trotamundos.


Luís Cabañas Guevara: Cuarenta años de Barcelona. Ediciones Memphis, 1944.

el fracàs escolar de Josep Pla

No sé a través de quin mitjà escolto algú –desconec fins a quin punt qualificat- que diu aproximadament (corregiu-me la meva mala memòria) que si traslladéssim els alumnes del nostre país amb els seus pares al sistema educatiu finlandès els seu èxit o fracàs escolar seria aproximadament el mateix, en canvi, aquests mateixos alumnes –els del fracàs- amb pares finlandesos millorarien les seves notes.

No sé si ara toca parlar de fracàs escolar ni si és el moment de reiterar les meves opinions sobre el tema, però ho faré.

Llegeixo i escolto com tothom les estadístiques sobre el tema que es realitzen en àmbits geogràfics generals o més restringits i penso: molt bé? I ara què? El primer què sol ser un senyor que ha dirigit l’enquesta i que més o menys satisfet de mostrar el que tothom sap fa pomposes declaracions (de vegades de pompes fúnebres) que al meu entendre deixen l’estat de la qüestió exactament com estaven: amb les simples xifres. Després vénen els experts diversos: professors en actiu o no (al no, llegeixis sobretot sindicats) de la pública i la privada, de l’ensenyament obligatori o postobligatori, sociòlegs multiús, periodistes especialitzats o no, representants amb càrrec important o no de l’administració, pares associats o no... Em deixo algú? Ah, també, i rarament, alumnes associats o no.

Insisteixo que no diré res de nou si torno a afirmar que en tots els anys que porto en la professió gairebé mai he conegut cap alumnes que fracassés escolarment. Dic gairebé perquè potser hi deu haver algun cas que ara no acabo de recordar i no voldria ser excessivament taxatiu. Em sembla, però, que mai no he conegut cap alumnes de secundària que s’hagi proposat uns objectius acadèmics i després de posar tots els mitjans al seu abast per dur-los a terme no els hagi aconseguit. I no crec que ara sigui el moment de començar a especificar i percentualitzar els impediments o condicionants que s’ha trobat en el seu camí, començant per l’Administració (què malament ho fan!) i acabant pels professors i els pares.

Podria dir alguna cosa, podria intentar donar una mica de llum sobre el tema del fracàs escolar des de la meva pròpia experiència? Podria insinuar algun remei entre els molts possibles? Potser sí, però seria un il·lús si pensés que en un apunt com aquest solucionaria res perquè, en tot cas, jo només sóc un dels ingredients que porten al fracàs i em temo –sóc modest- que no dels més significatius en la majoria dels casos.

Per altra banda, quan penso en els meus propis fracassos, em consolo recordant que mestre Pla, a qui tant admiro i de qui sovint prenc exemple, tampoc no se’n va acabar de sortir en aquesta professió que un dia, per casualitats de la vida, va exercir en millors condicions que les que tenim actualment. Rellegint la seva experiència, em pregunto per què va fracassar, si és que ho va fer, és clar. Tinc alguna idea, però encara no m’atreveixo a concretar-la.

Se li ocorregué (al doctor Borralleras) -i aquesta pensada sempre ha estat per mi un misteri convertir-me en professor d'una nena filla natural de Màrius Aguilar, de dotze o tretze anys d'edat, que pedagògicament parlant acusava una certa fluixesa. I, com que aquell impressionant cul de cafè es convertia en un actiu home d'acció de seguida que es tractava de fer un favor a un amic, Borralleras posà fila l'agulla de seguida. Un dia ens reunírem a l'ateneu, Aguilar, Borralleras i l'infrascrit.
-Aquest xicot -digué Borralleras a Aguilar- podria donar lliçons a la vostra filla.
-Lliçons de què? -contestà Aguilar amb una rialla seca i la displicència d'un capità dels terços de Flandes.
La vostra filla estudia el batxillerat. No sé pas quines assignatures hi ha al començament. Hi du haver matemàtiques, suposo...
-Donar lliçons de matemàtiques al sexe femení em sembla absurd -digué Aguilar, sentenciós-. Les dones coneixen les matemàtiques elementals sense fer cap esforç, intuïtivament.
Aguilar era un home que, immediatament després d'exhalar una frase que ell considerava graciosa o aguda, s'amansia. Si feia oposició i en el seu curs se li manifestava l'agudesa, era gairebé segur que l'oposició cauria. Degué considerar que el que acabava de dir sobre les dones i les matemàtiques era molt important, perquè de la reunió en vaig sortir nomenat professor de la senyoreta, amb un sou de sis duros el mes i el tramvia.
[...]
Vaig pujar al pis. Em sortí a obrir una senyora en bata, petita i grassoneta, perfumada, que exhalava frescor i simpatia.
-Què se li ofereix? -em preguntà.
-Venia a donar una lliçó a una nena que viu en aquest pis.
-Entri. Passi. -Enfilarem un corredor. Entrarem en un salonet-. Segui.
Amb això, entrà una nena pàl·lida i també grassoneta.
-Aquesta és la nena... -digué la senyora de la bata.
-Molt bé. ¿I quina classe de lliçons vostè considerà que jo podria donar a aquesta nena?
-A mi em sembla que vostè podria donar lliçons una mica de tota mena, comprèn? El seu pare vol que sigui batxillera. Lliçons de llatí, matemàtiques història i geografia, religió... Potser de religió és del que coixeja més.
-Ja ho entenc. Li faré observar, però, que una hora passa molt de pressa i que si hem de parlar de tantes coses...
-No s'amoïni... No s'ha pas d'exagerar. Ja li he dit el que fa al cas. De religió és del que està més endarrerida. En aquesta assignatura, caldrà posar-hi una mica d'atenció.
La senyora se n'anà i vaig quedar sol amb la nena. Començarem les lliçons de seguida. Les continuàrem una pila de setmanes. No crec que en cap moment aquella persona s'interessés per res del que jo li vaig dir. Tenia salut, era molt viva, tenia curiositat, li interessaven moltíssimes coses, però de seguida que començàvem la lliçó -fos del que fos- li agafava una indiferència tan acusada, feia uns badalls tan desorbitats, em mirava d'una manera tan estranya, que jo quedava com esbalaït. No n'encertava cap i de vegades em semblà que ho feia exprés. Un dia em vaig revestir de valor i vaig dir a la mamà de la nena:
-Senyora, això no va ni amb rodes. No he aconseguit crear en la seva filla, la mínima curiositat per aquestes matèries. Em sembla que una cosa ha quedat clara: jo no tinc cap disposició per a la pedagogia. De manera que...
-Oh, no digui res... Jo ja sé que la nena és una mica, com li diré?, una mica burreta. Sí, una mica burreta. Crec, però, que anem molt bé... La nena progressa...
-No, no senyora! No progressa gens. I, com que tota la culpa és meva, val més deixar-ho córrer i buscar un altre mestre.
La senyora digué que no. Jo vaig dir que sí. A l'últim ho deixarem córrer definitivament.
Borralleras em digué, més tard, que la qüestió havia estat debatuda llargament per Aguilar i la seva amiga. La senyora subratllà allò de burreta. Aguilar afirmà, en canvi, que era molt intel·ligent. La seva idea fou que tots els fills naturals són molt intel·ligents, afirmació popularista, però d'una temeritat inqüestionable. El cert és que aquelles lliçons no contribuïren pas a augmentar l'afecte que es portaven l'Esperanceta i el cèlebre periodista. Més aviat n'accentuaren el refredament -cosa que em sabé molt de greu. En determinades ocasions, en el curs de la vida, hauria pogut donar lliçons a un o altre i guanyar algun diner. No ho he pogut fer mai perquè sempre que se'm produí l'avinentesa el record del que m'havia succeït amb aquella nena em tornava a la memòria i res no em podia fer superar la convicció que la meva capacitat pedagògica era d'una nul·litat absoluta i definitiva.

Josep Pla: “Màrius Aguilar, periodista”, dins Retrats de passaport.