Tinc tendència a
passejar per Gràcia perquè em cau prop de casa, perquè els
carrers, malgrat que solen ser estrets i amb voreres mínimes,
permeten, ben triats, caminar per tota la seua amplada, perquè el
paisatge urbà del barri és variat, sovint enginyós, encara creatiu
i, sigui de nit o de dia, estimula la meua badoqueria. Gràcia és un
barri amb presses -això és inevitable-, però també amb calma,
sorollós, segons diuen veïns de determinats bars, però també
tranquil...
Fa uns dies, caminant
pel carrer de Ramón y Cajal (es pot llegir a la catalana?), on vaig a
comprar pa dos cops per setmana, em vaig trobar una casa acabada de
pintar amb una decoració a la façana de la planta baixa que m'ha
semblat suggeridora i discutible. M'hi vaig estar una estoneta davant
i vaig deixar volar la imaginació amb múltiples interpretacions. Ja
posats a elucubrar, se m'ha acudit que m'agradaria que les obres
exposades als museus,les pintures, les escultures, em sorprenguessin
pel carrer: aquí un Dalí, allà un Bosch, més endavant uns
Anglada... No caldria que fossin originals, a la fi, jo, com la
majoria, sóc incapaç de distingir un Tharrats original d'una còpia
o d'una falsificació... No gaire acumulació, però, que les masses,
sigui del que sigui, acaben cansant.
P. S. Durant el minut
llarg que vaig estar-me al lloc que esmento, no em va semblar que cap
dels deu o dotze vianants que van passat, fessin cap mirada, ni
llarga ni curta, a la paret renovada. Sense entrar a jutjar la
qualitat de la pintura, la manca de curiositat -un segon, dos,
tres...- em va sorprendre. Què els hagués fet alentir el pas? Un
pot pensar que la gent troba insignificants o indignes les mostres de
pintura al carrer, però si fa no fa passa el mateix a la majoria de
galeries d'art. Ahir vaig, durant més de mitja hora vaig estar a la
Víctor Saavedra on exposa -obra escassa, però interessant- JavierGarcés, pintor i escultor que viu a La Bisbal d'Empordà. És una
sala acollidora, on Víctor, el propietari, xileno-català, és un
galerista d'aquells que participen amb el seu públic, els explica,
els dóna conversa, a diferència de tants altres que quan entres amb
prou feines aixequen la vista de la seua taula. Més de mitja hora i
va entrar una sola persona, un senyor gran que va anar de la porta al
fons i va tornar a sortir amb la mateixa celeritat. Fan por les
galeries? Si no fan pagar entrada i s'està calentet a l'hivern i
fresc a l'estiu... Compte, no parlo de qualitats,
parlo de curiositat. A Barcelona, la meua experiència em diu que en
pintura o escultura (o fotografia) la curiositat és escassa. No em refereixo a les
grans exposicions -poques-, als grans museus -quins?-, sinó a la
quotidianitat, al passeig de cada dia o un cop per setmana, ni que
sigui. Una vagada a l'any?
