tot i sense cap

Llegeixo al diari que la Fundación Francisco Franco s'indigna pel bárbaro aquelarre amb  a mutilada estàtua eqüestre del dictador instal·lada davant del Born. En podríem parlar, però el meu primer pensament interrogatiu és breu: existeix una Fundació Adolf Hitler a Alemanya? I una Fundació Benito Mussolini a Itàlia?

Qualsevol intent de justificació -amb subvencions incloses- em sembla demencial, una burla sagnant. Bona part de l'Espanya que encara conserva el poder és pura barbàrie; compte, una part de l'altra Espanya continua amb set de sang. Quaranta anys ja des de la mort del dictador. Alguna cosa es va resoldre malament. I el decapitat del Born continua rient des de l'ultratomba.

 

la curiositat

Tinc tendència a passejar per Gràcia perquè em cau prop de casa, perquè els carrers, malgrat que solen ser estrets i amb voreres mínimes, permeten, ben triats, caminar per tota la seua amplada, perquè el paisatge urbà del barri és variat, sovint enginyós, encara creatiu i, sigui de nit o de dia, estimula la meua badoqueria. Gràcia és un barri amb presses -això és inevitable-, però també amb calma, sorollós, segons diuen veïns de determinats bars, però també tranquil...

Fa uns dies, caminant pel carrer de Ramón y Cajal (es pot llegir a la catalana?), on vaig a comprar pa dos cops per setmana, em vaig trobar una casa acabada de pintar amb una decoració a la façana de la planta baixa que m'ha semblat suggeridora i discutible. M'hi vaig estar una estoneta davant i vaig deixar volar la imaginació amb múltiples interpretacions. Ja posats a elucubrar, se m'ha acudit que m'agradaria que les obres exposades als museus,les pintures, les escultures, em sorprenguessin pel carrer: aquí un Dalí, allà un Bosch, més endavant uns Anglada... No caldria que fossin originals, a la fi, jo, com la majoria, sóc incapaç de distingir un Tharrats original d'una còpia o d'una falsificació... No gaire acumulació, però, que les masses, sigui del que sigui, acaben cansant.

 

 

P. S. Durant el minut llarg que vaig estar-me al lloc que esmento, no em va semblar que cap dels deu o dotze vianants que van passat, fessin cap mirada, ni llarga ni curta, a la paret renovada. Sense entrar a jutjar la qualitat de la pintura, la manca de curiositat -un segon, dos, tres...- em va sorprendre. Què els hagués fet alentir el pas? Un pot pensar que la gent troba insignificants o indignes les mostres de pintura al carrer, però si fa no fa passa el mateix a la majoria de galeries d'art. Ahir vaig, durant més de mitja hora vaig estar a la Víctor Saavedra on exposa -obra escassa, però interessant- JavierGarcés, pintor i escultor que viu a La Bisbal d'Empordà. És una sala acollidora, on Víctor, el propietari, xileno-català, és un galerista d'aquells que participen amb el seu públic, els explica, els dóna conversa, a diferència de tants altres que quan entres amb prou feines aixequen la vista de la seua taula. Més de mitja hora i va entrar una sola persona, un senyor gran que va anar de la porta al fons i va tornar a sortir amb la mateixa celeritat. Fan por les galeries? Si no fan pagar entrada i s'està calentet a l'hivern i fresc a l'estiu... Compte, no parlo de qualitats, parlo de curiositat. A Barcelona, la meua experiència em diu que en pintura o escultura (o fotografia) la curiositat és escassa. No em refereixo a les grans exposicions -poques-, als grans museus -quins?-, sinó a la quotidianitat, al passeig de cada dia o un cop per setmana, ni que sigui. Una vagada a l'any?

 

 

memòria del meu carrer

M'arriba notícia aquesta nit de la mort de la P., mare de J., amic d'infantesa, i de la D., una mica més jove (ara baixo a casa seua, ara ell puja a la meua). Repasso casa per casa, porta per porta, el meu tros de carrer, de cantonada a cantonada, sense creuar la carretera. Una, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze, dotze, tretze portes; algunes de la mateixa casa, algunes de botigues. Passo per les plantes baixes i pujo als pisos, arribo als terrats. Busco les cares dels grans que vaig conèixer de petit, de molt petit, de quan als estius dolços i llargs fèiem rotllanes de cadires a la fresca, uns més amunt, altres més avall, i els menuts amunt i avall. Ja no trobo cap cara en cap cambra, darrere cap finestra, només cares en la memòria. Potser n'he oblidat alguna?

finestres

Fa una estona he sortit un moment a la terrassa. Just enfront, a la casa de l'altra banda, he vist com gairebé cada nit, asseguda al llit del costat de la finestra, la dona gran de la residència, que no conec i algunes nits vetlla tant com jo. Res a veure, esclar, però he pensat en aquest poema:

Vespre fosc, bloc de pisos vell i gris,
un gat blanc en una finestra,
un vell sopant en una altra.
Tota l'altra gent fora de la vista,

com la dona que espera que la banyera
s'ompli d'aigua calenta
mentre es despulla davant d'un mirall
que ja es comença a entelar.

La imaginació, sempre al servei del dimoni,
m'ha fet entreveure-li els pits
quan hi passava per davant a corre-cuita amb el coll alçat
perquè el vent era tallant.

Charles Simic: "L'invisible, 6", a  Mestre de disfresses. Cafè Central / Eumo Editorial. Traducció de Marta Pera.

espàrrecs i altres històries del temps

M'agraden els espàrrecs, sobretot aquests primets encara cruixents cuinats en una truita. La setmana passada en vaig menjar uns de boníssims que ens va portar el meu cunyat. Ara m'arriba la notícia que estan desapareixen els espàrrecs que amb l'arribada de la primavera es poden veure en moltes jardineres Barcelona. Sembla que no són els espàrrecs a què estem acostumats sinó que pertanyen a unes varietats africanes d'esparregueres plantades amb fins ornamentals. La informació que he consultat no especifica qui agafa els espàrrecs i si és per necessitat o per gust, però les diverses fonts consultades s'apressen a dir que malgrat que els espàrrecs podrien ser comestibles, els tractaments amb fungicides o pesticides fan desaconsellable la seua ingesta. No ho sé, de moment no he vist que els hospitals de la ciutat hagin parlat de cap mal de panxa ocasionat per aquest vegetal, cosa que no m'estranya perquè la població en general ja seu estar immunitzada contra pesticides, fungicides i altres productes que imagino que es troben en les verdures que comprem habitualment. Com que l'ajuntament ja deu comptar que hi ha molts escèptics com jo, s'ha apressat a afegir que si es veu algú collint els seus -hauria de dir nostres?- espàrrecs pot ser castigat amb una multa que va dels 75 als 300 euros.

El cas em fa pensar amb el d'un senyor que va morir el més de novembre per consumir uns bolets altament tòxics. No he entès mai com és que hi ha gent que es menja productes absolutament desconeguts simplement pel fet que li fan gràcia, i encara menys bolets, que amb els advertiments continuats que ens fan acabarem sospitant dels xampinyons que ens venen a les botigues. Tornant al cas, resulta que els familiars del difunt ara han demanat uns 200.000 euros a l'ajuntament de Mataró perquè sembla que ha quedat demostrat que el senyor va trobar les Lepiotes brunneoincarnates en un indret enjardinat del municipi, en el polígon industrial de les Hortes del Camí Ral. Els familiars deuen considerar que al costat de cada planta, arbre o arbust municipal hi ha d'haver la informació pertinent sobre les característiques i propietats del vegetal. Bé, és una idea com qualsevol altra que potser algun dia serà llei,quan ja no ens quedi pràcticament cap llibertat o cap capacitat de decisió. De moment, les coses van diferents i molt em temo que la família no veurà compensada econòmicament la tristor que li produeix el difunt; encara més, amb les penúries econòmiques dels ajuntaments, no m'estranyaria que, segons els bolets collits, els toqués pagar una multa més o menys important. El que m'intriga de tot plegat, però, i no sabré mai és per quina raó el bufet d'advocats Menfisgrup -nom de reminiscències americanes- va acceptar tirar endavant el cas; sigui com sigui, estic segur que no van a percentatge, a no ser que algun dels advocats del grup es passi el dia sense cap feina a fer i comenci a témer per la seua salut mental.

P. S. Avui, en passar per davant del mercat de la Concepció, al carrer València, he vist a les jardineres un espàrrecs que no tenien del tot mala pinta.

percudir

Potser m'asseuria a veure l'anar i venir i, potser, m'adormiria. Sense cap música, sense cap paraula, sense cap somni.

pregària

Qui ho hauria dit que la visita papal em donaria material per a tres posts. Certament, no és el Papa ni la moguda política o dels mitjans de comunicació, tot més o menys previsible, el que m’ha interessat més (del Papa, trobo intolerable la impunitat de la seva declaració de la laïcitat espanyola comparable a la dels anys 30. Un suggeriment d’una nova creuada?), sinó les diverses manifestacions populars, les banderes posades i contraposades als balcons, el Virolai a la plaça de la Catedral, seguit d’una arenga espanyolista, la pantalla gegant de l’altar de l’església de la Concepció, les converses públiques i privades de la gent... El que m’interessa, el que em crida l’atenció, són sempre els petits fets quotidians, assumibles, de vegades sorprenents. La massa m’esborrona, però entenc –ho procuro- l’individu i busco el discurs singular, la manifestació personal, encara que es pugui correspondre a la de centenars d’individus.

D’avui, i n’he escoltat molts, singularitzo un discurs, un cant, un poema. Potser alguns barcelonins la coneixeu perquè sovint l’heu vist a la Rambla, però, com jo, no sabeu qui és. Potser esperpèntica, potser patètica, potser contradictòria, potser entranyable. Una mica la representació d’aquest circ papal.