A partir d'un post de la kika em passo
una bona estona mirant un programa d'Intereconomia en què el
convidat especial és l'Alfred Bosch. La paciència del polític és
infinita i la seua capacitat de resposta notable. Suposo que els
polítics s'han d'explicar a Espanya i han d'explicar la seua visió
de Catalunya i la relació amb l'Estat, ni que sigui per cortesia,
per si de cas, encara que el diàleg sigui pràcticament inexistent.
No tinc interès a reproduir les converses ni vull expressar la meua opinió sobre els detalls. És esgotador que es parli sempre de la sacralitat de la Constitució, un instrument d'ordenació de l'Estat que tothom sap que es pot no només modificar en part del seu articulat, sinó canviar de principi a fi; com també es pot fer amb qualsevol llei, o promulgar-ne de noves. És arqueològic i sospitós sentir parlar d'ètnies. Ho entenc, però em cansa sentir una altra vegada els territoris que s'han independitzat durant determinat període. I moltes altres coses. Els arguments que em resulten més prescindibles són els que es basen en la història peninsular, sobretot per tres raons. La primera, perquè cadascú utilitza dates diferents ( la conquesta de Mallorca per Jaume I, el decret de Nova Planta, la proclamació de la República...), de tal manera que les argumentacions poden esdevenir inacabables només que se citin quatre o cinc esdeveniments per segle. La segona, perquè les diverses interpretacions -alguns cops veritables disbarats o concrecions excessivament específiques o superficial- mai no permeten arribar a conclusions comunament acceptades o acceptables. En tercer lloc, i des del meu punt de vista el més important, perquè els fets del passat, els certs i els inventats, són pura ornamentació dialèctica a l'hora de decidir el procés d'autodeterminació de Catalunya. Que importa si Catalunya va ser regne o no, si va tenir o no independència en altres temps? El que importa és únicament el present i la projecció de futur. Els habitants de qualsevol territori poden tenir en un moment determinat la voluntat de tenir un estat propi o de preguntar-se si el volen, i no cal que hagin de justificar aquesta voluntat més que a partir de la pròpia voluntat. Després vénen els detalls, es pot topar amb altres voluntats, es pot canviar d'actitud, etc., però aquestes són altres històries. Que el món no va així? Llàstima.
Per si algú té interès a mirar l'origen immediat dels paràgrafs anteriors, adjunto la darrera part del programa al·ludit al principi; aquí es pot trobar sencer.
