la democràcia i les taules de dividir.

Enèsima vegada que escolto o llegeixo la paraula democràcia amb un matís nou. Relectura del mot als diccionaris que freqüento més:

1. f. Doctrina política favorable a la intervención del pueblo en el gobierno.

2. f. Predominio del pueblo en el gobierno político de un Estado.

LC] [PO] Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.
2 f. [PO] Comunitat governada amb aquest sistema.

Govern en què el poble exerceix la sobirania; Estat constituït amb aqueix sistema de govern; cast. democracia. Estam en plena democràcia, Ignor. 12. Sa tan exaltada democràcia americana és un engan, Aurora 226.
Fon.: dəmukɾásiə (Barc.); demokɾásia (Val.); dəmokɾási (Palma).
Etim.: pres del gr. δημοκρατία, mat. Sign.

Dos opten per poble i un per comunitat. Curiós matís que pot passar desapercebut: Doctrina política favorable. Burla o ironia?: Predominio del pueblo. Desig?: participació igualitària... Divertit exemple: la democràcia americana és un engany; quan es devia redactar aquest diccionari, aquí la democràcia devia ser encara un concepte llunyà. En definitiva, m'agradaria que les definicions fossin realistes, vigents, però caldrà que s'actualitzin. La qüestió és saber si ho faran tenint en compte la realitat o continuaran parlant d'ideals. Potser caldria fer un referèndum per decidir què es vol que sigui la democràcia, amb preguntes senzilles, això sí. Més clar que el concepte de democràcia em semblen els conceptes de fractura o de divisió repetits o insinuats fins a l'infinit. Entenc perfectament el que volen dir els qui els fan servir explícitament o implícitament , però al mateix temps entenc que mostren una visió reduccionista, maniquea, de la societat i dels individus. No veig que aquesta divisió per dos sigui més important que una divisió per tres, quatre cinc, sis, set ...: partidaris del Barça, del Madrid o de l'Espanyol, de els dretes o de els esquerres (si és que això encara existeix), de les lletres o de les ciències, dels pobres o dels rics, de la carn o del peix, dels sexe dur, del sexe tou o de la castedat, de déu o del diable, dels impostos directes o indirectes, del catolicisme, del protestantisme, del budisme, de l'ateisme, dels gossos, dels gats o del rebuig total als animals de companyia, de les bicicletes per les voreres, de les bicicletes per la calçada o de la supressió total de les bicicletes, dels productes amb IVA o sense IVA, de la solitud o de la companyia, de la lectura literària, de la lectura de les cotitzacions de Borsa o de l'analfabetisme més pur... Malament quan per un moment oblidem que som complexos i que tots els matisos ens conformen, ens uneixen i ens divideixen en equilibris inconstants, per decidir que, per sobre de tot, som una cosa o una altra i tota la resta són detalls insignificants, menyspreables.

Hedy Lamarr i el 9-N

No sabia si en el moment de decidir la data, els promotors van tenir en compte qui sap quina efemèride gloriosa o si simplement van pensar un dia que no es relacionés amb cap altre per tal que fos recordat sense competència; o ni una cosa ni l'altra i va ser una qüestió d'atzar amb un punt d'estratègia.

Passat els primers moments, no em vaig atrevir a preguntar a ningú el simbolisme de la data per no quedar com l'únic desinformat del país: Sí, home, sí, es va triar el 9-N perquè... Avui, però, gairebé per casualitat, he lligat caps; és veritat que els estira i arronsa dels darrers dies han ajudat força. Es va triar el 9 de novembre de 2014 perquè just aquest dia se celebra el centenari del naixement de l'actriu Hedy Lamarr (coneguda inicialment com Hedwig Eva Maria Kiesler), també coneguda com la dona més bella de la història del cinema.

No, en realitat no és que els qui decidiren la data pensessin que seria la votació més bella de la història de Catalunya, sinó que, a més d'actriu, Hedy Lamarr era també enginyera de telecomunicacions i va inventar un sistema de transmissió de codificacions anomenat espectre eixamplat, vaja, un antecedent del WI-FI que ens fa tan feliços. En honor seu, el 9-N se celebra el Dia Mundial de l'Inventor.

Sé que he arribat tard a desfer l'entrellat del simbolisme del 9-N i que ha estat definitiu veure els invents -i els que encara queden- que a darrera hora s'han empescat el govern i els particulars per fer possible la votació del diumenge -i no cal dir la importància de les comunicacions sense fils en tota la moguda-, però tinc la intima satisfacció d'haver descobert gairebé sense ajuda aquest obscur simbolisme que feia tant que em ballava pel cap i, especialment els dissabtes i els diumenges, no em deixava dormir. Quin descans!

després del nou nou i més enllà

A mi, que ara fa temps que porto una vida tranquil·la i rutinària, tot això del nou nou, em distreu i em diverteix; sobretot la part que correspon al país, no la part de Madrid o dels seus acòlits d'aquí, que és més aviat avorrida a base de reiteració, i plena d'amenaces d'apocalipsis.

WhatsApps amb vídeos, lemes, propostes d'amics i coneguts, el groc que es posa de moda, excepte en els aparadors de roba (que també en algun cas), les declaracions institucionals que ja no són institucionals i fan servir els pronoms neutres, és a dir, ja m'enteneu, els periodistes que van de bòlit i s'avancen a les jugades i es queden enrere, en uns rondos que ja voldria el millor Barça de tots els temps, el govern d'aquí que denuncia el govern d'allà en un tribunal d'allà, la casserolada, que avui ha estat discreta, però que demà serà més sonada perquè n'han parlat a la tele i a la ràdio, l'església d'aquí, que fa costat a la votació, o al menys així ho dedueixo a partir del fet que em toca votar en un col·legi religiós, el que parla a la ràdio per oferir casa seua si fallen els locals públics... Inacabable.

És veritat que el grau d'imaginació potser no és espectacular, però jo sóc d'imaginació relativa i unes manifestacions massa sofisticades, gaire allunyades de l'humor popular, m'anirien grosses, em sobrepassarien. M'agrada la comèdia tal com va, ara tirant cap als Marx ara cap a Balzac.

Hi haurà un moment que tot això s'acabarà, no sé si després de molts o pocs cicles d'eleccions plebiscitàries (sic), manifestacions multitudinàries i votacions del tipus que sigui. Potser fins i tot s'acabarà amb la independència del territori. Bé, les coses són així, tot té un principi i un final. Aleshores viurem, més o menys, com viuen les nacions, els països, la gent, que té un estat propi. Viurem la rutina quotidiana, sense estímuls gairebé quimèrics, sense horitzons de glòria, sense somnis de llibertat col·lectiva, sense res més que el que ja tenen tants altres països, nacions, pobles, persones... Bé, potser imaginarem alguna altra cosa, no massa gran, no massa atrevida, entre el seny i la rauxa. Ja es veurà.

entre creença i intel·ligència, amb amor

Quin enrenou! Quines corredisses! Quanta precipitació! Ai, que ens hi va la vida! Quina vida?

Entenc que la consulta del 9 de novembre quant a efectivitat és un acte de mobilització no gaire diferent d'altres consultes o firmes en què ja he participat, per molt que interpretacions apressades actuals o altres de posteriors li vulguin atribuir una transcendència que no tindrà. S'hi ha d'anar? Doncs hi anirem.

Que l'enrenou mediàtic posterior a la reunió de despús-ahir fos considerable -i el que ens espera- ho entenc perfectament, que l'enrenou, les dispersions, les declaracions i les contradeclaracions dels representants dels partits polítics més o menys sobiranistes -el discurs dels altres és monolític i per tant previsible- fossin, i encara són, d'una intel·ligència elemental, d'una mediocritat argumentativa tan palesa, em sembla més patètic.

Que no volen decebre la societat civil -qui cony s'ha inventat aquest terme de societat civil- o els seus votants... Que si és va dir que el 9-N cal mantenir la data sí o sí... Que sí, però amb unes condicions innegociables... Que no, però sí, si... Que parlo a títol personal, però no institucional... que si les promeses... Que potser noves eleccions... Marededéu quanta retòrica i quanta... Com en diuen els alemanys... Wortschwall... Geschwafel...?

A veure si la setmana vinent tothom se centra una mica i jo puc arribar a pair tota la informació. Sense pressa, sense pressa. Qui no pugui aguantar el temps, que s'esborri.

Com sé que jo tampoc he dit res gaire coherent, cedeixo un altre cop la paraula a Llull i a un llibret que tots s'haurien de llegir, només un verset cada dia i per ordre, no de la manera que jo els presento aquí.

 

2. Les carreres per les quals l'amic encerca son amat són llargues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs i de plors, i il·luminades d'amors.

18. Demanà l’Amic a l’enteniment i a la voluntat quin era més a prop del seu Amat, i ambdós corregueren, i arribà abans al seu amat l’enteniment que la voluntat.

44. Dos són els focs que escalfen l’amor de l’Amic: l’un està format de desigs, plaers i pensaments; l’altre està compost de temor, llanguiment, i de llàgrimes i de plors.

137. Demanaren a l’Amic de què naixia l’amor, i de què vivia, i per què moria. Respongué l’amic que l’amor naixia del record, i vivia de la intel·ligència, i moria per l’oblit.

197. Tant amava l’Amic el seu Amat que de tot el que li deia, el creia; i tant el desitjava entendre que tot el que en sentia dir ho volia entendre per raons necessàries. I per això l’amor de l’Amic estava entre creença i intel·ligència.

351. Angoixós i plorós anava l’Amic a cercar el seu Amat per vies de sentits i per camins d’intel·ligència. I sorgeix la qüestió de sobre quin dels dos camins entrà primerament mentre cercava el seu Amat, i en quin l’Amat es mostrà a l’Amic més clarament.

Quant a la simbologia de l'amic, l'amat, l'amor, etc. -que consti que no he fet sortir lo foll-, és cosa de cadascú. Però, sobretot, a poc a poc, que el camí és llarg.

aquest diumenge... que la música la posi cadascú; si pot ser, amb força percussió

La trobada dels alcaldes catalans amb el president de la Generalitat és un dels actes públics que m'ha semblat més emotiu i de més interès simbòlic dels darrers anys. És veritat que les grans manifestacions dels onzes de setembre han estat espectaculars, que els partits sobiranistes, amb els estira i arronsa habituals, van tirant endavant un projecte incert, però veure una gran majoria dels representants de les poblacions, grans i minúscules, de Catalunya vinguts a Barcelona d'arreu del territori per donar raó de les resolucions dels seus ajuntaments indica d'una manera clara -comptable- la magnitud i la força del procés d'autodeterminació arreu del país.

M'ha fet gràcia veure'ls amb les varetes amb puny metàl·lic que indiquen la dignitat del seu càrrec -no entrarem ara en aspectes foscos dels ajuntaments- i que són el seu senyal identificatiu per excel·lència. M'ha commogut l'emoció explicita d'alguns i la que s'endevinava en altres. Han estat protagonistes per un dia, però el seu paper serà fonamental el dia 9.

Com que els diumenges em dedico a la música, he rumiat quina seria l'adequada per il·lustrar la trobada, però no me n'he sortit, En canvi, en diversos moments de l'acte, que he seguit per la televisió, m'ha rondat pel cap -potser també influït per altres esdeveniments de darrera hora- una antiga obra de teatre en castellà, tot i que en l'obra el rei acaba impartint justícia i em sembla que aquí no serà precisament així, segons ho veig jo.

Haciendo averiguación

del cometido delito,

una hoja no se ha escrito

que sea en comprobación;

porque, conformes a una,

con un valeroso pecho,

en pidiendo quién lo ha hecho

responden: Fuenteovejuna

P. S. És curiós que aquesta permanent moguda lingüística que té molta gent per trobar la paraula més genuïna en català hagi arribat també als ajuntaments i uns siguin partidaris dels alcaldes i altres dels batlles. Si no m'equivoco, el primer terme etimològicament significa jutge; el segon, per bé que molt antic en el sentit d'oficial encarregat d'impartir justícia en nom del rei o d'un senyor feudal, començà a posar-se de moda amb l'accepció més o menys actual a partir del Decret de Nova Planta... En fi, tant és, perquè siguin batlles o alcaldes, encara no s'ha descobert que tinguin diferents prerrogatives o funcions en els ajuntaments.

fal·làcies patètiques

A partir d'un post de la kika em passo una bona estona mirant un programa d'Intereconomia en què el convidat especial és l'Alfred Bosch. La paciència del polític és infinita i la seua capacitat de resposta notable. Suposo que els polítics s'han d'explicar a Espanya i han d'explicar la seua visió de Catalunya i la relació amb l'Estat, ni que sigui per cortesia, per si de cas, encara que el diàleg sigui pràcticament inexistent.

No tinc interès a reproduir les converses ni vull expressar la meua opinió sobre els detalls. És esgotador que es parli sempre de la sacralitat de la Constitució, un instrument d'ordenació de l'Estat que tothom sap que es pot no només modificar en part del seu articulat, sinó canviar de principi a fi; com també es pot fer amb qualsevol llei, o promulgar-ne de noves. És arqueològic i sospitós sentir parlar d'ètnies. Ho entenc, però em cansa sentir una altra vegada els territoris que s'han independitzat durant determinat període. I moltes altres coses. Els arguments que em resulten més prescindibles són els que es basen en la història peninsular, sobretot per tres raons. La primera, perquè cadascú utilitza dates diferents ( la conquesta de Mallorca per Jaume I, el decret de Nova Planta, la proclamació de la República...), de tal manera que les argumentacions poden esdevenir inacabables només que se citin quatre o cinc esdeveniments per segle. La segona, perquè les diverses interpretacions -alguns cops veritables disbarats o concrecions excessivament específiques o superficial- mai no permeten arribar a conclusions comunament acceptades o acceptables. En tercer lloc, i des del meu punt de vista el més important, perquè els fets del passat, els certs i els inventats, són pura ornamentació dialèctica a l'hora de decidir el procés d'autodeterminació de Catalunya. Que importa si Catalunya va ser regne o no, si va tenir o no independència en altres temps? El que importa és únicament el present i la projecció de futur. Els habitants de qualsevol territori poden tenir en un moment determinat la voluntat de tenir un estat propi o de preguntar-se si el volen, i no cal que hagin de justificar aquesta voluntat més que a partir de la pròpia voluntat. Després vénen els detalls, es pot topar amb altres voluntats, es pot canviar d'actitud, etc., però aquestes són altres històries. Que el món no va així? Llàstima.

Per si algú té interès a mirar l'origen immediat dels paràgrafs anteriors, adjunto la darrera part del programa al·ludit al principi; aquí es pot trobar sencer.

a galopar

Escoltava a altes hores de la matinada la redifusió del programa Sentits de Catalunya informació. El presentador esmentava breument dos posicionaments, el de Sabina, que s'acostava a Ciutadans (Ciudadanos) i el de Paco Ibáñez, que s'oferia com a soldat de la voluntat del poble. M'agrada alguna cançó de Sabina i me n'agraden de Paco Ibáñez. No conec cap dels dos artistes, encara que algunes vegades m'he creuat amb el segon al carrer de València, prop del mercat, sempre sol, sempre aparentment entotsolat.

El conductor del programa de ràdio es preguntava si valia la pena que els artistes es fessin enemics amb les seues opinions sobre l'actualitat política. Vaig entendre que ell insinuava la neutralitat, com si els artistes haguessin d'estar per sobre del bé i del mal, déus purs i intocables en un Olimp envejat i envejable amb l'única finalitat de ser adorats.

La polèmica sobre la funció de l'artista i de l'intel·lectual en la societat en què viuen és vella i origen de discussions inacabables, però sembla una evidència que cada persona té el dret de manifestar-se i que els artistes, sensibles al seu propi esperit i al món que els envolta, n'haurien de sentit la necessitat i, potser, n'haurien de tenir l'obligació, més enllà de les possibles conseqüències.

Bé per Sabina i per Paco Ibañez, i desconfiança envers els qui callen i es volen mantenir en unes torres d'ivori que en darrer terme només indiquen supèrbia, insensibilitat o covardia. Que parlin els artistes, que parlin els intel·lectuals, que ens donin idees; els escoltarem, i després decidirem amb qui, vingui d'on vingui, cavalquem o qui, vingui d'on vingui, cavalca amb nosaltres.

Visions & Cants de Catalunya

Què puc dir que no sàpiga tothom?

Interpretar? Ja es veurà.

Em sabrà greu que demà (avui) mitjans i particulars diguin si érem pocs o molts. Érem els que volíem ser-hi i érem més que mai: una corrua interminable que no se sap d’on sortia.

Em sap greu l’escridassada a Montilla, no calia; i també em sap greu que hagi fotut el camp, no ho havia d’haver fet.

M’agrada haver vist tan poques referències a partits i institucions.

M’ha agradat que la capçalera no fos capçalera. Jo, que finalment m’he situat davant de l’antic Ritz, l’he vist passar –el que quedava- dues (tres?) hores després de començar la festa.

Em sap greu que algú em digui –si mira el vídeo- que la meva nova musa mediàtica tampoc no li agrada. Jo sempre he tingut debilitat per ella. Quant a l’Emili Vendrell...

Em sap greu que malgrat que sé que som una nació pensi que el camí és llarg.

En fi, que ja és tard i estalviaré la croniqueta, que avui seria interminable, del dia.

Cansat, però content, demà sí que marxo definitivament una mica més al sud. Ens veurem aviat.