17.5.13

fal·làcies patètiques


A partir d'un post de la kika em passo una bona estona mirant un programa d'Intereconomia en què el convidat especial és l'Alfred Bosch. La paciència del polític és infinita i la seua capacitat de resposta notable. Suposo que els polítics s'han d'explicar a Espanya i han d'explicar la seua visió de Catalunya i la relació amb l'Estat, ni que sigui per cortesia, per si de cas, encara que el diàleg sigui pràcticament inexistent.

No tinc interès a reproduir les converses ni vull expressar la meua opinió sobre els detalls. És esgotador que es parli sempre de la sacralitat de la Constitució, un instrument d'ordenació de l'Estat que tothom sap que es pot no només modificar en part del seu articulat, sinó canviar de principi a fi; com també es pot fer amb qualsevol llei, o promulgar-ne de noves. És arqueològic i sospitós sentir parlar d'ètnies. Ho entenc, però em cansa sentir una altra vegada els territoris que s'han independitzat durant determinat període. I moltes altres coses. Els arguments que em resulten més prescindibles són els que es basen en la història peninsular, sobretot per tres raons. La primera, perquè cadascú utilitza dates diferents ( la conquesta de Mallorca per Jaume I, el decret de Nova Planta, la proclamació de la República...), de tal manera que les argumentacions poden esdevenir inacabables només que se citin quatre o cinc esdeveniments per segle. La segona, perquè les diverses interpretacions -alguns cops veritables disbarats o concrecions excessivament específiques o superficial- mai no permeten arribar a conclusions comunament acceptades o acceptables. En tercer lloc, i des del meu punt de vista el més important, perquè els fets del passat, els certs i els inventats, són pura ornamentació dialèctica a l'hora de decidir el procés d'autodeterminació de Catalunya. Que importa si Catalunya va ser regne o no, si va tenir o no independència en altres temps? El que importa és únicament el present i la projecció de futur. Els habitants de qualsevol territori poden tenir en un moment determinat la voluntat de tenir un estat propi o de preguntar-se si el volen, i no cal que hagin de justificar aquesta voluntat més que a partir de la pròpia voluntat. Després vénen els detalls, es pot topar amb altres voluntats, es pot canviar d'actitud, etc., però aquestes són altres històries. Que el món no va així? Llàstima.

Per si algú té interès a mirar l'origen immediat dels paràgrafs anteriors, adjunto la darrera part del programa al·ludit al principi; aquí es pot trobar sencer.



6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

com recomenaven la seva visió els de Vilaweb, me'ls vaig empassar tots, els va treure de polleguera i el detall final d'acabar ell la intervenció fora de temps i després de l'arenga de Mario Conde., va ser molt bo.
Ells, estan acostumats a imposar la raó a base de crits i desqualificacions i quan algu no s'altera i amb calma argumenta i contra argumenta es queden descolocats.

salut

Júlia ha dit...

Sí,però aquí caiem en coses semblants, pel que fa als referents històrics que ens convenen, i no vull ni pensar en el que ens espera amb això del tercer centenari del 1714. Admeto que l'estil és diferent, això sí.

Jesús M. Tibau ha dit...

el principal motiu ha de ser: perquè ens dóna la gana. I?

pons007 ha dit...

vols que miri un vídeo d'intereconomia? i si m'explota el cervell? passo d'arriscar-me gràcies.

Josep ha dit...

Després de tot això jo també penso que el principal motiu ha de ser: perquè ens dóna la gana. I?
I ara pregunto. fins on arriba la paciència. Hi ha un límit, o ja l'hem superat.

miquel ha dit...

Que et puc dir, Francesc? va ser reconfortant. Segurament també inútil a curt termini.


Júlia, per això jo proposo que es deixin d'una vegada les argumentacions històriques i pseudohistòriques. A més, és una pèrdua de temps.


Doncs això mateix, Jesús, encara que es digui amb més paraules.

Home, Pons, però si encara no n'has mirat cap...?

És difícil de saber què cal fer, Josep. En el cas nostre, el dels ciutadans més o menys anònims, podem enviar qui calgui a la merda; en el cas dels polítics, no ho sé. Sigui com sigui, tenim mala peça al teler, però no defallirem.