Durant els anys d'internat, dels 10 als
17, la violència entre nosaltres va ser escassa, de més efectivitat
verbal que física. Lèxicament, com que estàvem a Tortosa, en terra
fronterera, ens dividíem en dos grups amenaçadors, els del cop de
puny i els de la punyada, segons fóssim més del nord o del sud.
Aquesta isoglossa, però, no determinava les nostres amistats més
íntimes ni les aliances permanents o provisionals, que les qüestions
la llengua eren un element secundari, poc conflictiu.
Escric aquest prolegomen per fer temps
i intentar recordar si també ens diferenciàvem a l'hora de
generalitzar. Hi havia qui copejava i qui colpejava? Sóc incapaç de
saber, passat tant de temps, si ens diferenciàvem els del cop de
puny i els de la punyada a l'hora dels cops.
Dos paràgrafs ja per apaivagar la
virulència de la crítica que el titular d'un diari barceloní em
provoca. Des de quan al nord de la frontera -i al sud més immediat-
el mot cop dóna el verb colpejar? Quin periodista, quin escriptor,
quin corrector, quin arqueòleg despistat, ha posat de moda el verb?
I per què el modista té tants seguidors? Ja no s'hi pot fer res, ho
sé, però m'emprenya la claudicació de la parla a la credulitat en
la lletra impresa. M'hi he d'anar acostumant, però no sense
protestar.
