21.2.16

dit sense violència


Durant els anys d'internat, dels 10 als 17, la violència entre nosaltres va ser escassa, de més efectivitat verbal que física. Lèxicament, com que estàvem a Tortosa, en terra fronterera, ens dividíem en dos grups amenaçadors, els del cop de puny i els de la punyada, segons fóssim més del nord o del sud. Aquesta isoglossa, però, no determinava les nostres amistats més íntimes ni les aliances permanents o provisionals, que les qüestions la llengua eren un element secundari, poc conflictiu.

Escric aquest prolegomen per fer temps i intentar recordar si també ens diferenciàvem a l'hora de generalitzar. Hi havia qui copejava i qui colpejava? Sóc incapaç de saber, passat tant de temps, si ens diferenciàvem els del cop de puny i els de la punyada a l'hora dels cops.

Dos paràgrafs ja per apaivagar la virulència de la crítica que el titular d'un diari barceloní em provoca. Des de quan al nord de la frontera -i al sud més immediat- el mot cop dóna el verb colpejar? Quin periodista, quin escriptor, quin corrector, quin arqueòleg despistat, ha posat de moda el verb? I per què el modista té tants seguidors? Ja no s'hi pot fer res, ho sé, però m'emprenya la claudicació de la parla a la credulitat en la lletra impresa. M'hi he d'anar acostumant, però no sense protestar.

5 comentaris:

Montse ha dit...

aix... i "els" postres? eh? eh? eh? O "el postre"...

i allò del "Cagatió"

I "Els Nadals"

i "Està Fulaneta"? (bé, ara, amb els mòbils, aquesta ha passat a la història

i... i...i...

Més que el vaocabulari emprat, que jo sóc molt maldestre i cada vegada més, que sempre dic que he de fer un reciclatge immediatament, és que s'està perdent l'estructura!

gloria abras pou ha dit...

Crec que forma part d'una de tantes irregularitats mostrades per una majoria d'idiomes. Per què diem "Jo vaig" si el verb és "anar"?. M'agrada la filologia però no en sé tanmateix m'aventuro a pensar que la paraula primitiva va ser el substantiu "colp". La L degué caure per debilitació. El verb és de més bon dir.
Investigaré i et tindré informat.

miquel ha dit...

I la xocolata o el xocolate... del lloro. Qüestió, sovint, d'isoglosses i adequació, Montse.
És veritat, no importen tant les paraules, fàcils de fer servir, com les estructures. Compte amb els reciclatges, però, hi ha recicladors amb molt poc sentit de la llengua.

Ei, Glòria, molt bé; sí, la paraula més antiga és colp, encara en ús en part del territori de llengua catalana, però a Catalunya és cop, que ha de donar copejar, no colpejar. La qüestió és que molts catalans mai no han fet servir copejar ni colpejar, sinó donar cops i quan han volgut canviar han triat colpejar, és a dir, un arcaisme al Principat. Per què? Ho insinuo més amunt.
Investiga i ja em diràs. :-)Per cert, tu quin verb fas servir, vull dir, feies servir de petita?

gloria abras pou ha dit...

Jo deia: M'he donat un cop i Et tiraré una coça.
I què hi ha d'aquet i aquest?

miquel ha dit...

Ho veus, Glòria, tu no t'havies copejat mai ni havies copejat :-) Això de les coces em sona a nord enllà. Jo només les feia servir parlant de matxos, cavalls i eugues.
Sobre el demostratiu, no et sabria dir, jo, en la intimitat, encara dic l'antic "este".