adaptació

Entre la ràdio i la televisió escolto per enèsima vegada la paraula arbre pronunciada amb totes les seues lletres. La diuen presentadors i presentadores, però també cantants i algun rapsode. Com que em faig gran i m'adono que la memòria, ja de per si escassa, em flaqueja més, entro en un dubte: la gent -la meua generació, l'anterior, la posterior- pronunciava majoritàriament el mot d'aquesta manera i jo no me n'havia adonat? O bé es tracta d'una tendència que es va imposant? Si és el segon cas, és ben bé una curiositat lingüística, perquè la parla té tendència a l'economia, a l'escurçament. Es podria dir que és una evolució involutiva que també afecta a prendre i derivats i tants altres.

També als mitjans escolto pronunciar parelles com ara Santa Anna, onze ores..., que jo diria SantAnna, onzores (bé, onzores possiblement no figuraria al meu vocabulari). Aquests casos em semblen més comprensibles si es vol remarcar una pausa de dicció, que tampoc no acabo d'entendre, però.

A mesura que anava exposant els exemples anteriors anava pensant que faria el ridícul donant publicitat al meu pensament. A la fi, la llengua és viva i el reflex del seu estat present es reflecteix especialment en els mitjans de comunicació, i a través de la seua autoritat es fixa. Dec estar obsolet, ancorat en un altre temps. Em començaré a plantejar que si vull estar al dia, si no vull semblar més gran del que sóc, a partir d'ara haure de dir arbre, Santa Anna, prendre i aprendre. Em costarà, cada dia sóc de menys sons.

dit sense violència

Durant els anys d'internat, dels 10 als 17, la violència entre nosaltres va ser escassa, de més efectivitat verbal que física. Lèxicament, com que estàvem a Tortosa, en terra fronterera, ens dividíem en dos grups amenaçadors, els del cop de puny i els de la punyada, segons fóssim més del nord o del sud. Aquesta isoglossa, però, no determinava les nostres amistats més íntimes ni les aliances permanents o provisionals, que les qüestions la llengua eren un element secundari, poc conflictiu.

Escric aquest prolegomen per fer temps i intentar recordar si també ens diferenciàvem a l'hora de generalitzar. Hi havia qui copejava i qui colpejava? Sóc incapaç de saber, passat tant de temps, si ens diferenciàvem els del cop de puny i els de la punyada a l'hora dels cops.

Dos paràgrafs ja per apaivagar la virulència de la crítica que el titular d'un diari barceloní em provoca. Des de quan al nord de la frontera -i al sud més immediat- el mot cop dóna el verb colpejar? Quin periodista, quin escriptor, quin corrector, quin arqueòleg despistat, ha posat de moda el verb? I per què el modista té tants seguidors? Ja no s'hi pot fer res, ho sé, però m'emprenya la claudicació de la parla a la credulitat en la lletra impresa. M'hi he d'anar acostumant, però no sense protestar.

intocables

...

Sense Raimon, la llengua catalana potser no hauria arribat a temps de ser protegida en democràcia, ja que, en el llarguíssim silenci de la dictadura, n'hi van haver molts que, tot i haver-la rebut dels pares, ja no la feien servir ni al carrer ni a les botigues ni per cantar sota la dutxa.
[...]
No em toqueu en Raimon! Fins aquí podíem arribar.

Antoni Puigverd

Després de tanta insistència aparent, podria sembla que m'interessa una vegada més parlar de Raimon, però lluny de la meua intenció. Raimon només és el pretext i surt per casualitat. Em crida l'atenció el primer paràgraf que he copiat de Puigverd, d'un article que comparteixo en altres aspectes.

He sentit i llegit moltes vegades en diferents boques i plomes les mateixes paraules sobre la salvació de la llengua i encara ara em transporten al poble, a la infantesa. Nascut poc més de deu anys després del final de la guerra, es pot dir que recordo una part del llarguíssim silenci de la dictadura. Recordo les ràdios emetent en castellà, i les preferències de la gent per una o altra emissora. Recordo totes les classes de l'escola en castellà encara que algun mestre fos del poble. Recordo el cinema dels diumenges en castellà, sessió doble; i el No-Do, triomfant i triomfalista. Recordo les misses de 12, primer en llatí -el sermó en castellà- i després en castellà, amb capellans valencians. Recordo notes apuntades en castellà en qualsevol paper, potser amb alguna falta d'ortografia, però amb una cal·ligrafia, tant la masculina com la femenina, impecables... No recordo ningú que em parlés de Llull, ni d'Ausiàs, ni de la Rodoreda...

Recordo que el veí ferreter parlava en català, i el de dalt, el ferrer, i el de més amunt, que tenia una botiga de queviures amb un rètol que posava Ultramarinos i el seu nom. I tots deien els noms dels seus productes en català i la gent els demanava en català. I els pagesos sabien els noms dels arbres i les plantes i podien assenyalar-ne uns i altres (i jo en sabia més que ara). Recordo la dificultat que tenien alguns, sobretot els més grans, quan en alguna circumstància els tocava emprar el català. Recordo, també, com gairebé tothom feia servir alguna paraula vinguda de fora, com sello o buzón, però no sàrria o cullerot. I a casa, al carrer, a les botigues, per comprar o per vendre, per jugar o per plorar (era massa petit per saber amb quina llengua es parlava per fer l'amor), tothom parlava català amb tothom.

De nacionalisme, de catalanisme, no se'n parlava, o al menys jo no en sentia parlar. En aquella època, tampoc es parlava, al menys al carrer, de populisme, perquè es parlava poc de política al carrer, i entenc, a més, que el terme, en sentit pejoratiu, només es pot aplicar a les actuacions dels polítics; el el que es feia al poble, el que feia la gent, era més o menys popular.

Recordo vagament aquells anys 50 de la dictadura i l'exotisme del castellà en aquell poble tancat, potser una mica trist. La dècada següent van venir els Setze Jutges i Raimon i molts altres, que ens portaven cançons noves, però al poble -que petit i immens era el poble- ja feia segles que teníem les paraules qua mai no vam perdre.

Ara, al poble, que no és gaire més gran qua abans, se senten moltes llengües, i la gent sap moltes més coses, segons diuen, i coneix més món i tornen a votar partits polítics, com abans de la guerra. El català continua ben viu, encara que tinc la sensació que pel camí molta gent ha perdut paraules dels pagesos, dels basters, dels cadirers, dels carreters, dels ferrers... i de tants altres oficis que semblaven intocables, eterns; però no hi fa res, en deuen haver après moltes de noves.

com més aviat millor

Veig i escolto el conseller Espadaler, nascut a Vic, que en la seua al·locució al Parlament diu, referint-se a l'acció dels Mossos en la detenció d'una persona al Raval que va morir posteriorment: quant (quan?) abans millor... Em sorprèn i m'admira aquesta expressió, i moltes de semblants, en boca de persones que habitualment fan servir la llengua catalana. Em pregunto quin tipus de mecanisme lingüístic i social fa que acabin arrelant expressions de fora en una llengua, sobretot quan les pròpies són ben vives. Per què, en aquest cas, el conseller no ha dit com més aviat (prompte) millor?

No em molesta -parlo del llenguatge oral- que algú digui bueno, merci, software... en una conversa; entenc que el parlant té plena consciència que fa servir paraules d'una altra llengua triades, o no, conscientment que fins i tot algun dia s'incorporaran al diccionari, o no. En tot cas, els mots aïllats són fàcil de corregir o autocorregir, cosa que és més difícil en frases fetes, estructures sintàctiques, petits hàbits morfològics... Potser molta gent deu pensar, amb tota la raó del món, que la llengua canvia, evoluciona, és, simplement, un mitjà de comunicació en què l'important és fer arribar un missatge amb la màxima precisió al receptor i viceversa. Potser molts pensen que a la llengua catalana li convé, i ja m'endinso en un altre tema, un procés de simplificació i clarificació en alguns aspectes. No ho nego i no m'importaria debatre sobre el tema, però recordo que parlo de la llengua parlada, la que no té altra norma, fins que s'arriba a l'escola, que la pròpia parla d'aquells, persones o mitjans de comunicació, amb qui s'aprèn.

Miro des de fora el meu escrit i penso que en lloc de dedicar el temps a bagatel·les lingüístiques, a anècdotes, més em valdria opinar sobre matèries importants, però em temo, encara que m'equivoqui, que tinc una idea força clara de com acabarà la investigació sobre els Mossos en el cas que esmentava més amunt; en tot cas, no serà com més aviat millor.


P.S.: Demano disculpes si algú, en llegir el títol, ha començat la lectura pensat que trobaria alguns paràgrafs sobre el referèndum.