El señor de los anillos (la pel·lícula) |
De la meua infantesa,
tinc dos records molt precisos dels Reis, tots dos gairebé en blanc
i negre i qui sap fins quin punt inventats. En el primer, em veig
malalt al dormitori de la planta baixa, encara amb la darrera llum
del dia entrant per la finestra petita i llunyana de la sala amb
marcs de melis i pintada de verd; al carrer, la cavalcada
desdibuixada; de sobte, e va presentar un patge amb gorra de vellut
granat amb una ploma blanca; em devia parlar i em devia donar algun
paquet, no ho recordo, jo era molt petit. Anys més tard, nens i
grans ens havíem reunit al cinema Boyer, que més aviat era un
teatre amb llotges laterals incloses; es va apagar la llum:
il·lusions perdudes; entre el públic hi havia el propietari de la
línia regular d'autocars del poble que, en veure la situació, va
anar al seu taller i va tornar amb uns quants fars que amb les
bateries corresponents van ser suficients per il·luminar l'escenari,
talment com Hollywood en la festa dels òscars; quan van dir el meu
nom, hi vaig pujar; no recordo el regal ni el rei que me'l va donar.
Ahir, per primer cop en els darrers anys no vaig anar a seguir la cavalcada dels Reis del meu nord. Em sap greu no haver escoltat una vegada més la cançoneta a plaça, no haver gravat el discurs de l'amfitrió del Mags de l'Orient i els d'ells mateixos, sobretot el del rei negre, que en els darrers anys és negre de veritat i parla paraules breus i estranyes de l seva terra que, pels aplaudiments posteriors, diria que tothom d'aquí entén. També em sabrà greu no haver participat avui en la primera -i darrera- calçotada familiar anual, prop de la sogra de la meua cunyada a la qual no he vist des que va fer 100 anys... L'any que ve, potser, parlarem dels seus 101, que els cap-i-cua tenen més encant...
Sobre els desitjos...
Avui, després de sentir les paraules d'Éowyn, he pensat que no conec cap llibre -potser hauria de ser de poesia- que es tituli Entre els records i els desitjos. Seria un nom bonic, i si també ho fossin els versos, millor. I em pregunto si entre els records i els desitjos queda temps per al present, si és que existeix el present. O potser entre els records i els desitjos només existeix el present.
P.S. : Petita
peregrinació, aquest vespre, a les darreres hores de Joguines Monforte, entre la plaça de Sant Josep Oriol i el carrer de
la Palla, que tanca després de 173 anys de servei a grans i petits.
A l'interior, amb els prestatges ja buits, les converses dels
qui hi treballaven; a l'exterior -els aparadors tapats amb paper de regal, petita reunió dels darrers
nostàlgics. Al diari d'avui llegeixo no sé què sobre l'alta
cultura a Barcelona. Definitivament, no ens entenem ni ens entendrem.
Llàstima que perdrem els de sempre.
