entre els records i el desig

Éowyn: ... hasta que la edad y la costumbre los acepte y toda opción al valor ceda al recuerdo y al deseo       El señor de los anillos (la pel·lícula)

           

De la meua infantesa, tinc dos records molt precisos dels Reis, tots dos gairebé en blanc i negre i qui sap fins quin punt inventats. En el primer, em veig malalt al dormitori de la planta baixa, encara amb la darrera llum del dia entrant per la finestra petita i llunyana de la sala amb marcs de melis i pintada de verd; al carrer, la cavalcada desdibuixada; de sobte, e va presentar un patge amb gorra de vellut granat amb una ploma blanca; em devia parlar i em devia donar algun paquet, no ho recordo, jo era molt petit. Anys més tard, nens i grans ens havíem reunit al cinema Boyer, que més aviat era un teatre amb llotges laterals incloses; es va apagar la llum: il·lusions perdudes; entre el públic hi havia el propietari de la línia regular d'autocars del poble que, en veure la situació, va anar al seu taller i va tornar amb uns quants fars que amb les bateries corresponents van ser suficients per il·luminar l'escenari, talment com Hollywood en la festa dels òscars; quan van dir el meu nom, hi vaig pujar; no recordo el regal ni el rei que me'l va donar.

Ahir, per primer cop en els darrers anys no vaig anar a seguir la cavalcada dels Reis del meu nord. Em sap greu no haver escoltat una vegada més la cançoneta a plaça, no haver gravat el discurs de l'amfitrió del Mags de l'Orient i els d'ells mateixos, sobretot el del rei negre, que en els darrers anys és negre de veritat i parla paraules breus i estranyes de l seva terra que, pels aplaudiments posteriors, diria que tothom d'aquí entén. També em sabrà greu no haver participat avui en la primera -i darrera- calçotada familiar anual, prop de la sogra de la meua cunyada a la qual no he vist des que va fer 100 anys... L'any que ve, potser, parlarem dels seus 101, que els cap-i-cua tenen més encant...

Sobre els desitjos...

Avui, després de sentir les paraules d'Éowyn, he pensat que no conec cap llibre -potser hauria de ser de poesia- que es tituli Entre els records i els desitjos. Seria un nom bonic, i si també ho fossin els versos, millor. I em pregunto si entre els records i els desitjos queda temps per al present, si és que existeix el present. O potser entre els records i els desitjos només existeix el present.

P.S. : Petita peregrinació, aquest vespre, a les darreres hores de Joguines Monforte, entre la plaça de Sant Josep Oriol i el carrer de la Palla, que tanca després de 173 anys de servei a grans i petits. A l'interior, amb els prestatges ja buits, les converses dels qui hi treballaven; a l'exterior -els aparadors tapats amb paper de regal, petita reunió dels darrers nostàlgics. Al diari d'avui llegeixo no sé què sobre l'alta cultura a Barcelona. Definitivament, no ens entenem ni ens entendrem. Llàstima que perdrem els de sempre.

 

cent metres

Carrer Provença, la dels trobadors, gairebé cantonada amb passeig de Sant Joan, durant un instant han apujat la persiana i es poden veure els prestatges buits de Queviures Canals, que ja no era la dels primers propietaris, però seguia la tradició. Al costat, encara al xamfrà, aguanta una botiga de bijuteria, quatre galindaines que es troben amb facilitat a les paradetes de qualsevol altre lloc. La cotilleria es va traspassar quan la mestressa es va fer gran; la va llogar una noia jove que va fer les reformes imprescindibles i va modernitzar el gènere: feia goig de veure; ara hi ha una botiga de cigarretes electròniques, d'aquestes que encara no se sap si cal assimilar als estancs, amb les taxes corresponents, o no. Just al costat, ha plegat el sabater de tota la vida i ha deixat lliure el semisoterrani. Després de la impremta també hi ha un cartell de lloguer a la botiga de marcs Arnau, referent al barri i sala d'exposicions; és possible que hi hagi hagut un concurs de creditors. La concessionària de Citroën va aguantant, també el basar xinès, mig reconvertit en magatzem de productes alimentaris i, amb una part al xamfrà, Faust y Kammann, miraculosament en funcionament des de la Setmana Tràgica.

M'imagino, i sé que no m'equivocaré gaire, les noves botigues efímeres que ocuparan les velles en aquesta Barcelona de marca i de marques, d'esplendors i misèries, de globalització i de monotonies adotzenades, de galop estrident o silenciós cap al no-res del campi qui pugui i que els déus ens agafin confessats.

Però jo, en definitiva, només sóc un badoc que passeja, i continuaré passejant encara que no em quedin gaires llocs on aturar-me a badar.