roda la roda: clònics i singulars

Hi ha qui pensa que les elegies que alguns fem quan van desapareixen determinades botigues de la ciutat es poden entendre a partir de l'edat que tenim, que ja comencem a estar d'esquena al progrés, al ritme dels temps. No ho negaré, alguna cosa hi deu haver de cert, però qualsevol, per tanoca que sigui, s'adona que també, i sobretot, és una protesta contra la uniformitat, contra la monotonia, contra la clonicitat, contra la vulgaritat, en alguns casos vestida de glamour que ens envaeix (em rellegeixo i em sento rusiñolesc, jo, que em considero més aviat noucentista), contra la grisor vestida de colors, contra el conformisme, contra l'avorriment, contra la manca de curiositat,  etc.

A final d'any tancara una altra de les botigues de tota la vida, bé, de la vida meua i la dels meus pares i la dels avis, i la dels besavis, perquè es va fundar l'any 1838. Potser encara hi ha algú que no coneix “El Ingenio”, que es troba al carrer Rauric, un carrer curt entre el de Ferran i el de la Boqueria, que passaria desapercebut si no fos perquè en horari de feina es pot veure a la porta de la botiga un capgròs de Picasso. “El Ingenio” plegarà per jubilació de la propietària, no per cap contratemps econòmic i segur que el seu lloc no l'ocuparà cap franquícia d'una cadena peninsular o internacional; potser un magatzem o un restaurant o alguna botiga d'obrir i tancar? Adéu capgrossos, adéu gegants i gegantes, adéu titelles i màscares, adéu jocs de màgia i malabars, adéu articles de broma... Adéu Brossa. O no, potser quedarà com a museu, però els museus sovint maten.

Abans d'ahir vaig parlar una estoneta amb la Rosa. Continuen molt atrafegats, potser no tant com en altres temps, però la cosa rutlla, tenen comandes, tenen compradors dels articles dels prestatges. Em va invitar a entrar a l'obrador, on en un caos organitzat continua treballant l'Agustín. Miro, faig fotos; després em passejo per la botiga i m'acabo enamorant d'una negreta d'ulls ametllats, me l'emporto (amb descompte) cap a casa. La Rosa, abans de marxar em torna a dir que fa quatre anys i mig que busca substitut o substituta; no parlem de les condicions, esclar, però m'acaba dient: No hi ha valents! Deu tenir raó, però potser tampoc no hi ha temeraris. No tinc prou elements per opinar.

 

 

P.S. : Al carrer Bailén, una mica més avall i a l'altra banda d'on va reobrir el Texas -beneït sigui!-, una sabateria s'ha convertit en microteatre -vejats miracle!. Obres d' aproximadament 15 minuts -tu, sí, tu, en pots escriure una i presentar-la-, sales petitíssimes, sessions golfes... En parlarem un altre dia si convé.

 

una pausa refrescant enmig de la calor sobtada d'un dia de juliol

Em vaig trobar a traïdoria enmig d'una calor inesperada -aquesta xafogor infame!- en un dia de juliol de la setmana passada. Sobtadament vaig notar un reblaniment del cervell in crescendo; fet que em va semblar perillosament inadequat donada la meua habitual condició cerebral. Unes quantes botigues més avall d'on vaig notar els primers símptomes, un aparador mostrava un banyador -fúcsia, gairebé vermell amb butxaques laterals a la vista i butxaca posterior intuïda- que vaig trobar que podia alleugerir el meu deplorable estat físico-mental. Vaig entrar a l'establiment.

Al cap d'una estona de traspassar la porta i de fer mirades vagament valoratives al material tèxtil, vaig pensar que ja podia sortir: l'aire condicionat m'havia revifat fins a la pròxima parada. No obstant la primera intenció, vaig decidir que realment necessitava el banyador, el de l'aparador o qualsevol altre. Vaig observar i remenar en el racó adequat i al cap d'una estona em vaig girar amb dues peces a la mà -fúcsia i topazi- que vaig mostrar a la dependenta que feia estona que em seguia amb la mirada.

-Se'ls vol emprovar?-em va preguntar la noia alta i rossa, amb un lleuger accent eslau.

-Si tenen piscina...

-Esclar, senyor – em va respondre en un to que vaig considerar lleugerament ofès. I em va acompanyar a un petit túnel d'emprovadors a mà dreta de la sala principal. Em va assenyalar una porta amb un rètol amb ondulacions blaves que devien representar unes ones marines -a banda i banda, rètols amb simbolismes diferents no tots fàcils d'interpretar. Efectivament, en obrir la porta, vaig comprovar que gairebé tot l'emprovador estava ocupat per una piscina petita, però de fondària notable.

Penjada o plegada la roba de carrer en els llocs adients, vaig vestir-me el banyador fúcsia, talla M. Aleshores va venir un moment delicat, un dubte: no sabia si entrar suaument a l'aigua, d'una transparència aclaparadorament excitant, a través de l'escaleta metàl·lica d'un lateral o fer una entrada més sobtada i triomfal. Tres segons d'indecisió i em vaig decidir per la bomba. PLOOOOF! XOOOOF! XAAAAFFFF! Un xiscle esgarrifós que sortí de l'emprovador de l'esquerre, on sonava immisericorde l'Himne Nupcial de Mendelssohn em va fer aturar encara en l'intent del primer xip-xap. Un noi vestit de nuvi (ho vaig deduir per la flor al trau de la jaqueta) es va precipitar al meu recinte privat i em va acusar d'haver-lo esquitxat, etc., etc.

Obvio la discussió i les disculpes. Acabada la prova del banyador, vaig prémer un piu i immediatament va venir la noia d'accent eslau amb una tovallola d'un rus finíssim amb què em vaig eixugar i, posteriorment, em vaig cobrir amb un barnús de color fúcsia del mateix material. Em vaig assecar el cabell, em vaig vestir i, sempre acompanyat de la noia esmentada, vaig passar per caixa, on vaig pagar el banyador que em van ficar, encara amb alguns regalims, en una bossa adequada. Una petita protesta sobre el preu final va ser hàbilment contrarestada amb convincents arguments sobre la qualitat de l'emprova. Res a dir, tenien raó.

Encara no havia caminat tres o quatre-cents metres, quan vaig notar per segona vegada que el meu cervell es ressentia. Per sort, en aquell precís moment em vaig fixar que tres maniquins d'un aparador lluïen uns panamàs de colors clars que em podien solucionar el contratemps.

Vaig entrar en la botiga...

Definitivament, dubto que la majoria de gent s'interessi per la història del meu barret nou ni per les necessàries troballes posteriors.

entre els records i el desig

Éowyn: ... hasta que la edad y la costumbre los acepte y toda opción al valor ceda al recuerdo y al deseo       El señor de los anillos (la pel·lícula)

           

De la meua infantesa, tinc dos records molt precisos dels Reis, tots dos gairebé en blanc i negre i qui sap fins quin punt inventats. En el primer, em veig malalt al dormitori de la planta baixa, encara amb la darrera llum del dia entrant per la finestra petita i llunyana de la sala amb marcs de melis i pintada de verd; al carrer, la cavalcada desdibuixada; de sobte, e va presentar un patge amb gorra de vellut granat amb una ploma blanca; em devia parlar i em devia donar algun paquet, no ho recordo, jo era molt petit. Anys més tard, nens i grans ens havíem reunit al cinema Boyer, que més aviat era un teatre amb llotges laterals incloses; es va apagar la llum: il·lusions perdudes; entre el públic hi havia el propietari de la línia regular d'autocars del poble que, en veure la situació, va anar al seu taller i va tornar amb uns quants fars que amb les bateries corresponents van ser suficients per il·luminar l'escenari, talment com Hollywood en la festa dels òscars; quan van dir el meu nom, hi vaig pujar; no recordo el regal ni el rei que me'l va donar.

Ahir, per primer cop en els darrers anys no vaig anar a seguir la cavalcada dels Reis del meu nord. Em sap greu no haver escoltat una vegada més la cançoneta a plaça, no haver gravat el discurs de l'amfitrió del Mags de l'Orient i els d'ells mateixos, sobretot el del rei negre, que en els darrers anys és negre de veritat i parla paraules breus i estranyes de l seva terra que, pels aplaudiments posteriors, diria que tothom d'aquí entén. També em sabrà greu no haver participat avui en la primera -i darrera- calçotada familiar anual, prop de la sogra de la meua cunyada a la qual no he vist des que va fer 100 anys... L'any que ve, potser, parlarem dels seus 101, que els cap-i-cua tenen més encant...

Sobre els desitjos...

Avui, després de sentir les paraules d'Éowyn, he pensat que no conec cap llibre -potser hauria de ser de poesia- que es tituli Entre els records i els desitjos. Seria un nom bonic, i si també ho fossin els versos, millor. I em pregunto si entre els records i els desitjos queda temps per al present, si és que existeix el present. O potser entre els records i els desitjos només existeix el present.

P.S. : Petita peregrinació, aquest vespre, a les darreres hores de Joguines Monforte, entre la plaça de Sant Josep Oriol i el carrer de la Palla, que tanca després de 173 anys de servei a grans i petits. A l'interior, amb els prestatges ja buits, les converses dels qui hi treballaven; a l'exterior -els aparadors tapats amb paper de regal, petita reunió dels darrers nostàlgics. Al diari d'avui llegeixo no sé què sobre l'alta cultura a Barcelona. Definitivament, no ens entenem ni ens entendrem. Llàstima que perdrem els de sempre.

 

velles tendències per al 2014, o qualsevol cosa semblant en ordre aleatori

1. En lloc de baixar a peu, decideixo agafar el metro a Verdaguer perquè porto una mica de pressa per arribar -poca per tornar-; m'entreté l'espera a l'andana un cartell que em fa pensar en Joan Solà i el canvi i caiguda de preposicions. El verb pensar demana un complement amb la preposició en, ja ho sé, tothom ho sap; però, davant d'un infinitiu la preposició en no s'hauria de canviar per a o de? D'acord, això no ho sap -sabia?- tothom. Què diria el doctor Solà de la permanència de en en l'anunci? Com que arriba el metro, se me'n va del cap la resposta.
 

2. Al portal de l'Àngel es passegen les paraules de Mateu en un cartell que m'admira que es mantingui tan nou com sempre. El portador, aturat, explica la fi del món a qui el vulgui escoltar. Pel seu costat passen -tot és u- messies i anticristos d'incògnit, aliens a la seua pròpia condició. Amunt i avall, envers destins ignorats, més badocs que compradors, ignorem que el món fa segles que s'acaba.

3. El negoci rutlla tot l'any, però en aquestes dates qui no compra una pinta fina és decideix per una brotxa de pèl..., de què es fa el pèl de les brotxes d'afaitar? Hi ha qui comprarà unes tisores de costura o un ganivet de tallar bolets... Són al 52 i em donen el 68. M'espero, no cal portar pressa en aquesta botiga de temps retingut -en queden tan poques- en què se sap que des dels seus inicis, a principis del XIX, no es fia ni es refia.

A casa, escolto per casualitat el concert de cap d'any que es retransmet pel 33. Una agradable sorpresa que s'incrementa en descobrir que qui dirigeix la Fhilarmònica de Catalunya és el mestre Coll, que els estius s'allarga a l'Ampolla amb la seua Orquestra de Cambra de l'Empordà per acompanyar-nos en les nits de vetlla tant amb els Beatles com amb sardanes.

Se m'acut que les tres escenes que he resumit més amunt poden tenir una correspondència musical en alguna de les tres de les peces que acabo d'escoltar, o en qualsevol altra. Quina? Jo ja he fet la meua tria. Per cert, si calgués determinar un altre himne per la nova Catalunya, jo, de moment, triaria la sardana del final, sempre, esclar, que no es decidís fer creu i ratlla... I com es vesteixen a Figueres per anar a concert...

cent metres

Carrer Provença, la dels trobadors, gairebé cantonada amb passeig de Sant Joan, durant un instant han apujat la persiana i es poden veure els prestatges buits de Queviures Canals, que ja no era la dels primers propietaris, però seguia la tradició. Al costat, encara al xamfrà, aguanta una botiga de bijuteria, quatre galindaines que es troben amb facilitat a les paradetes de qualsevol altre lloc. La cotilleria es va traspassar quan la mestressa es va fer gran; la va llogar una noia jove que va fer les reformes imprescindibles i va modernitzar el gènere: feia goig de veure; ara hi ha una botiga de cigarretes electròniques, d'aquestes que encara no se sap si cal assimilar als estancs, amb les taxes corresponents, o no. Just al costat, ha plegat el sabater de tota la vida i ha deixat lliure el semisoterrani. Després de la impremta també hi ha un cartell de lloguer a la botiga de marcs Arnau, referent al barri i sala d'exposicions; és possible que hi hagi hagut un concurs de creditors. La concessionària de Citroën va aguantant, també el basar xinès, mig reconvertit en magatzem de productes alimentaris i, amb una part al xamfrà, Faust y Kammann, miraculosament en funcionament des de la Setmana Tràgica.

M'imagino, i sé que no m'equivocaré gaire, les noves botigues efímeres que ocuparan les velles en aquesta Barcelona de marca i de marques, d'esplendors i misèries, de globalització i de monotonies adotzenades, de galop estrident o silenciós cap al no-res del campi qui pugui i que els déus ens agafin confessats.

Però jo, en definitiva, només sóc un badoc que passeja, i continuaré passejant encara que no em quedin gaires llocs on aturar-me a badar.

temps de mar i terra

Sagarra acaba avui el seu article en què compara alguns aspectes de Marsella i de Barcelona:

Marsella canvia, com va canviar Barcelona després de l'Olimpíada. Confio que sigui per bé, és a dir, que canviï però que no perdi aquella mirada cap a la mar, cap a la llibertat...

Jo no ho tinc tant clar. M'agrada la mar, però m'acaba cansant la seua immensitat, el seu misteri i, com que no sóc mariner ni pescador ni poeta, la seua monotonia. M'agrada la mar vista des de la terra, m'agrada la mar sempre que, després d'una estona, em pugui refugiar en les diversitats que sé i que descobreixo de terra estant. És a terra que descobreixo llibertats, i, en tot cas, les imagino més als blaus del cel que als de la mar.

Si avui m'he fixat especialment en l'article de Sagarra és perquè dijous al·ludia Monzó l'escriptor en la seua columna, en què feia referència al costum del primer d'escriure entre parèntesis ja no existeix darrere dels establiments que anaven desapareixent. En el penúltim paràgraf Monzó enumera alguns llocs de propera desaparició. No es tracta de les llibreries, que tenim tendència a recordar els més o menys lletraferits, sinó de botigues ben diverses que, en definitiva, són les que donen la singularitat,o una part de la personalitat, a les ciutats i els pobles, i també formen part de la història dels seus habitants, dels seus guanys i de les seues pèrdues. Per cert, l'endemà de la publicació de la columna, apareixia una carta al mateix diari en què el propietari de la mantegueria Ravell (carrer Aragó, a la vora del mercat de la Concepció), mostrava la seua sorpresa per l'imminent tancament de la seua botiga que, segons explicava, espera que duri molts anys més.

D'entre els llocs a desaparèixer, em va cridar especialment l'atenció la xocolateria Fargas, al carrer Cucurulla cantonada Pi. Encara que jo no menjo xocolata negra, entro de tant en tant a comprar xocolata amb llet o bombons del mateix tipus, i la Joana compra torrons i altres peces per a ella, i encàrrecs per a la família pels volts de Nadal. Fa un temps que la xocolateria ha dilatat mitja hora el seu horari comercial nocturn i m'atreviria a a dir que, si he de fer cas al que observo quan passo per davant, gaudeix de molta clientela, del país o de fora, és a dir, que és un referent en el seu gènere, fins i tot figura en guies xocolateres suïsses. I aquí és quan em vaig preguntar: per què desapareixerà Fargas? No ho sé, la columna de Monzó no ho especifica. Qualsevol pot imaginar que el motiu podria ser l'augment del lloguer, cosa que ens sabria greu. Però, i si tanquen simplement perquè estan cansats de fer de xocolaters, perquè es jubila el darrer mestre xocolater, perquè volen viure de rendes...?

Ara bé, la qüestió no és tant que tanquin uns o altres, per molt amor que els tinguem, sinó, el motiu de la desaparició i, sobretot, si de la mateixa manera que uns tanquen d'altres comencen la seua història. No, no m'expresso bé, la qüestió és que puguem continuar gaudint d'una ciutat en què els seus carrers, les seus botigues, la seua gent ... tinguin l'interès suficient per no acabar pensant que més val que mirem la mar.

monotonia de la dreta, potser també l'esquerra

Pujant a mà dreta, abans d'arribar a la plaça i després de creuar la Gran Via. És possible que la repetició m'hagi fet descomptar:

Joieria, roba, roba, en transformació (ja pots comptar), restaurant (sempre més o menys, com els altres), roba, restaurant, en transformació (quina frisança!).

Roba, roba, roba, joieria, restaurant, banc (incògnita sobre el seu sanejament), joieria.

Restaurant, roba, joieria, restaurant, banc, farmàcia (abans d'un (o d'una?) Maragall), roba, sabateria, banc.

Roba, restaurant, restaurant, roba, llibreria (lamentable oferta de poesia), hotel, sabateria, sabateria, restaurant.

Hotel, roba, roba, roba, roba, roba, restaurant, roba, joieria, roba.

Joieria, roba, banc, roba, roba, farmàcia.

Restaurant, en transformació (no se m'acut que hi pot anar), dissenys diversos, roba, roba, sabateria, roba, roba.

Roba, roba, sabateria, roba, roba...

La gent s'hi passeja i mira els aparadors -i les façanes- i alguns, que deuen ser molts, entren i compren. Hi ha portes que la gent obre per pujar als pisos on viuen i treballen, en notaries, editorials, empreses de neteja..., i el que calgui. Hi ha finestres des d'on la gent mira els qui passen. Deuen haver-hi cambres on passen coses, els detalls de les quals ignoren els qui passen: hi deuen xerrar, menjar, fer l'amor, dormir.... A peu de carrer, però, la monotonia seria exasperant, si no fos pels qui hi passen.

música de traspàs

Dissabte a la tarda vaig aprofitar la gratuïtat dels museus per passejar-me pel MACBA, i per la plaça dels Àngels; a l'exterior, com sempre;  l'interior, ple; com suposo que n'estaven la resta dels museus, encara que no sé si les cues eren tan llargues com les del Museu Egipci, que començava al carrer d'Aragó, imagino que amb uns visitants atrets no només per les col·leccions exposades, sinó també per la possibilitat de menjar algun plat exòtic de l'antiga civilització, calent o no, ara que les coses van maldades i els senys no cotitzen en borsa.

En el meu recorregut d'anada i tornada feia pena veure tantes botigues de negocis diversos que han estat ocupades en les darrers anys per establiments clònics, bé de cadenes comercials o de propietaris individuals; però encara fa més basarda, tot i ser conscient de la fugacitat del temps, veure botigues conegudes i visitades ara tancades i amb el rètol de ES LLOGA, ES VEN, ES TRASPASSA.

Al carrer Bonsuccés, ben prop de la Rambla, hi ha una botiga, encara en funcionament però amb el rètol del traspàs. Es traspassen el local, però no la botiga, és a dir, el gènera que vés a saber on col·locaran, si és que troben un lloc adequat o simplement un lloc; potser només continuaran amb la venda per Internet. A part de la sorpresa, em va enrabiar -moderadament, és clar- veure la desaparició d'Etnomusic, perquè encara que d'història relativament recent -va començar a funcionar l'any 1991-, aquesta disqueteria sobre tot de vell crec que té unes característiques singulars i, a més, m'agrada fer-hi una volta de tant en tant, encara que algunes vegades en surti sense cap disc. A Etnomusic vaig comprar no fa gaires anys un dels meus discos preferits, que havia tingut en vinil i que els anys i les audicions havien maltractat força. Vaig tenir una gran alegria de retrobar el que a mi em semblava un dels reculls musicals més bells -opinió sovint no compartida per altra gent- i més importants -torno al jo- des de diferents perspectives sentimentals, és a dir, evocadores.

En memòria diversa, també l'anarquista, deixo avui una de les seus cançons, que ja he pujat alguna altra vegada perquè em sembla bellíssima; no és la que tinc jo, però al menys s'hi aproxima, perquè penso que ha de ser una cançó coral i amb acompanyament instrumental elemental, que els qui la cantin vesteixin amb corbata és accidental, que ja sabem amb quina facilitat podem prescindir d'alguns signes. La música original és anònima, però més tard es va convertir en una melodia anarquista amb la lletra de Pietro Gori, i encara més tard va ser aprofitada, amb els canvis pertinents, pels feixistes italians. M'ha fet gràcia veure al Youtube un comentarista que l'havia convertida en cançó de bressol: questa canzone la canto a mio figlio di 10 mesi per farlo addormentare...ed è la sua preferita insieme a Geordie di De André ed a Fischia il vento...le stesse che mi cantava mio padre per farmi dormire...che bello... Ho he trobat fantàstic i adient si no només serveix per adormir-se. Ja es veurà si obté resultats en el futur.