Més tard, abans de sortir a fer una volta, ordeno fotos. Em detinc en les de les del primer dia de l'any, també d'un diumenge a la tarda, quan vaig sortir una estona de la taula per contemplar la primera posta de l'any mentre els altres continuaven les converses segures de sempre i el meu nebot gran dormia una estona al sofà perquè la nit se li havia fet curta. Cap a l'oest, el Daró reflectia el sol i el cel entre daurat i vermellós. El Daró és un riu habitualment inexistent que no sé on comença, però que ni tan sol acaba en la mar sinó en el Ter, en una construcció ridículament faraònica si es té en compte la seva insignificança. El Daró és un riu d'aquells que no se cita a les escoles, més de nom que de fets, que habitualment mostra uns bassals tristos, escorrialles de dies de pluges intenses, quan, excepcionalment, fa honor a la seva condició i mostra una ràbia efervescent que s'apaga aviat. El primer dia de l'any, per recordar la seva existència, el riu va voler convertir-se per un instant en el mirall d'un sol que ja havia desaparegut, en el reflex d'un cel fet de promeses. Intent efímer, però suficient -jo el vaig veure-, abans de continuar amb el seu anonimat.
Les fotos em porten a fingiments, un llibre de proses poètiques i versos complementaris de tons crepusculars, com els d'alguns magnífics westerns dels darrers anys. Busco fins que trobo la pàgina:
He vingut a seure sobre les pedres del Pont Vell. Envaït per l'ambient, com una estàtua antiga, veig passar davant meu, atrafegat, el segle XX: gestos i veus familiars; en Lluís, d'ulls girats cap endins, amb el carro; la turista italiana que atreu, segura, tots els somnis... També... Sí: el meu avi o el meu fill? I bufa el vent de garbí estiuenc, Daró avall, sense pietat, com la vida.
Francesc Prat: fingiments. Girona, CCG Edicions, 2008.
 |
| El Daró a les 17,16 |
 |
| El Daró a les 17,21 |
