Més tard, abans de sortir a fer una volta, ordeno fotos. Em detinc en les de les del primer dia de l'any, també d'un diumenge a la tarda, quan vaig sortir una estona de la taula per contemplar la primera posta de l'any mentre els altres continuaven les converses segures de sempre i el meu nebot gran dormia una estona al sofà perquè la nit se li havia fet curta. Cap a l'oest, el Daró reflectia el sol i el cel entre daurat i vermellós. El Daró és un riu habitualment inexistent que no sé on comença, però que ni tan sol acaba en la mar sinó en el Ter, en una construcció ridículament faraònica si es té en compte la seva insignificança. El Daró és un riu d'aquells que no se cita a les escoles, més de nom que de fets, que habitualment mostra uns bassals tristos, escorrialles de dies de pluges intenses, quan, excepcionalment, fa honor a la seva condició i mostra una ràbia efervescent que s'apaga aviat. El primer dia de l'any, per recordar la seva existència, el riu va voler convertir-se per un instant en el mirall d'un sol que ja havia desaparegut, en el reflex d'un cel fet de promeses. Intent efímer, però suficient -jo el vaig veure-, abans de continuar amb el seu anonimat.
Les fotos em porten a fingiments, un llibre de proses poètiques i versos complementaris de tons crepusculars, com els d'alguns magnífics westerns dels darrers anys. Busco fins que trobo la pàgina:
He vingut a seure sobre les pedres del Pont Vell. Envaït per l'ambient, com una estàtua antiga, veig passar davant meu, atrafegat, el segle XX: gestos i veus familiars; en Lluís, d'ulls girats cap endins, amb el carro; la turista italiana que atreu, segura, tots els somnis... També... Sí: el meu avi o el meu fill? I bufa el vent de garbí estiuenc, Daró avall, sense pietat, com la vida.
Francesc Prat: fingiments. Girona, CCG Edicions, 2008.
 |
| El Daró a les 17,16 |
 |
| El Daró a les 17,21 |
6 comentaris:
Caram quin ambient i quin paisatge! Llàstima d'aquesta canalització tan versaillesca del riu ^^
El Daró m´ha semblat sempre com un actor secundari, a voltes fins i tot com un figurant al costat del Ter. Neix a les Gavarres i em sembla que és un riu de torrentada, s´omple amb la pluja forta i torna a quedar sec, fins i tot a la Bisbal crec que li diuen el Rissec. Sempre m´ha fet una mica d´angúnia, això i el canal aquest horrorós que ha servit de tot menys de llera natural. Abans hi fèien carreres de motos els nois dels voltants, ara no ho sé ;-)
Les teves fotos li donen els minuts de glòria que es mereix.
Miquel, aquest post es preciós i m'acosta molt al seu contingut dues coses una mes potser turística que es el Restaurant de la Cala que no el coneixia i que la seva especialitat en la tonyina m'ha fet sentir un dia d'estiu esplèndid, i l'altre cosa molt mes seriosa i enriquidora espiritualment que es la prosa poètica del Francesc, per pura casualitat quant l'estava llegint vaig anar a parar a Celrà i vaig fer una acció que amb va emocionar profundament... vaig seure i vaig mirar el paisatge... llavors obro el llibre i llegeixo en veu alta un paràgraf , crec que en aquell moment vaig sentir, entendre, de veritat la seva poesia... ara, estic llegint el seu nou llibre, m'agrada i espero també pogué entrar-hi.
M'agrada que ara siguis Miquel !!!
Clidice, m'agrada la paraula "versallesca", que no se m'havia acudit, aplicada a aquest tram final del riu.
Alguns paisatges d'aquest Empordà són d'una exuberància... sobretot amb una mica de boira...
Cert, A., el Daró és un riuet, gairebé un barranc al servei de les pluges sobtades, però tot i així se li han fet ponts i té el seu romanticisme. En alguns moments, a més, fa de mirall, pura enveja, del que no té.
A mi m'havien dit que s'hi havien arribat a fer curses fluvials; és clar que diuen que els participants carregaven les barques sobre el cap :-)
Qui sap, jaka, si aquest estiu ens trobarem per menjar tonyina ... o potser haurem d'organitzar la trobada.
Entenc el que em dius, la prosa d'en Francesc és molt suggeridora. El seu darrer llibre l'hauré de llegir més a poc a poc per poder dir-ne alguna cosa substanciosa.
Ei, que encara no sóc Miquel, només miquel; tot arribarà :-)
Dos dels seus ponts són una delícia, el de Gualta i el Pont Vell de la Bisbal, que potser és el del fragment de Francesc Prat.
Cert: dos ponts per passar-hi, per estar-s'hi i per recordar. Sí, segurament és el pont del seu poble.
Publica un comentari a l'entrada