ball d'hivern en un crepuscle de gairebé primavera

Depois aperta-me la mao
E vira os olhos a mim...
F. Pessoa


En aquell moment del dia de llum indeterminada -entre blau i grisosa- hi ha un temps en què tot sembla esvair-se per tornar a aparèixer, o desaparèixer. Tot es confon. És un moment de trànsit, de quietud, de recança, de res, de ningú... de tothom. Després els ulls s'acostumen a la nit i el temps continua.

el riu

Encara la malenconia dels diumenges a la tarda que no sé si s'acabara algun dia, avui trencada per una conversa telefònica festiva, en què fem petits plans d'estiu -has vist aquest restaurant de la Cala especialitzat en tonyina?- amb uns amics del sud.


Més tard, abans de sortir a fer una volta, ordeno fotos. Em detinc en les de les del primer dia de l'any, també d'un diumenge a la tarda, quan vaig sortir una estona de la taula per contemplar la primera posta de l'any mentre els altres continuaven les converses segures de sempre i el meu nebot gran dormia una estona al sofà perquè la nit se li havia fet curta. Cap a l'oest, el Daró reflectia el sol i el cel entre daurat i vermellós. El Daró és un riu habitualment inexistent que no sé on comença, però que ni tan sol acaba en la mar sinó en el Ter, en una construcció ridículament faraònica si es té en compte la seva insignificança. El Daró és un riu d'aquells que no se cita a les escoles, més de nom que de fets, que habitualment mostra uns bassals tristos, escorrialles de dies de pluges intenses, quan, excepcionalment, fa honor a la seva condició i mostra una ràbia efervescent que s'apaga aviat. El primer dia de l'any, per recordar la seva existència, el riu va voler convertir-se per un instant en el mirall d'un sol que ja havia desaparegut, en el reflex d'un cel fet de promeses. Intent efímer, però suficient -jo el vaig veure-, abans de continuar amb el seu anonimat.

Les fotos em porten a fingiments, un llibre de proses poètiques i versos complementaris de tons crepusculars, com els d'alguns magnífics westerns dels darrers anys. Busco fins que trobo la pàgina:

He vingut a seure sobre les pedres del Pont Vell. Envaït per l'ambient, com una estàtua antiga, veig passar davant meu, atrafegat, el segle XX: gestos i veus familiars; en Lluís, d'ulls girats cap endins, amb el carro; la turista italiana que atreu, segura, tots els somnis... També... Sí: el meu avi o el meu fill? I bufa el vent de garbí estiuenc, Daró avall, sense pietat, com la vida.

Francesc Prat: fingiments. Girona, CCG Edicions, 2008.



El Daró a les 17,16



El Daró a les 17,21

crepuscular

Ha parat de plovisquejar i se senten les veus dels que passen pel carrer. Dies de calma amb temps canviant: sol, núvols, tramuntanada a la nit. Pels matins, ja tard, petites rutes pels pobles dels voltants, amb els camps entristits per l’hivern i els restaurants plens de residents de pont i caps de setmana. Passeigs pel poble quan ja s’ha fet fosc i, més tard, converses i lectures, i correccions. Faig una excepció i no obro Pla sinó que em llegeixo els dos llibres que he pujat: Àngels i dimonis, de Francesc Eiximenis, i Carta a la posteritat i Carta a Boccaccio, de Petrarca. Del primer, segurament ja us en parlaré, encara que avanço que em diverteix més la segona part que la primera. Les cartes de Petrarca, escrites en llatí i traduïdes al català, són una síntesi vital ja crepuscular, que s’adiuen, o potser em provoquen en part, al meu estat d’ànim momentani. En la primera, l’escriptor fa un repàs autobiogràfic i en la segona, reacciona davant la proposta del seu amic que, coneixedor del seu delicat estat de salut, li recomana que deixi les seves activitats. Deixar la feina que fa?

Conec les meves pròpies forces: no estic fet per a altres treballs que no siguin els que faig habitualment. El meu és de llegir i escriure, que són les tasques de les quals tu m’ordenes rebaixar la dedicació; és una tasca lleugera, més ben dit, és un descans ben dolç que fa que m’oblidi de les feines feixugues. No hi ha cap fardell més lleuger que una ploma d’escriure, no n’hi ha cap de més agradable. Altres plaers s’esvaeixen i, en apaivagar-se , fan mal; no sols és plaent d’agafar la ploma amb la mà; també és un plaer deixar-la estar, i fa servei tant al seu amo com a molts d’altres que sovint són absents i, de vegades, fins i tot a la posteritat, després de milers d’anys. Em sembla que puc dir de debò que, de tots els plaers de la terra, no n’hi cap de més honest que l’afecció per les lletres, ja que no n’hi ha cap que duri tant, cap de més deliciós, cap de més lleial, cap que acompanyi en qualsevol circumstància qui el conrea amb un instrument tan minso i gairebé sense causar cap molèstia...

Petrarca. Carta a la posteritat. Carta a Boccaccio. Adesiara Editorial. 2007. Traduccions de Joan Bastardas i Pere J. Quetglas.

Per una mena de miracle incomprensible, sembla que he aconseguit entrar a Internet des d’aquesta casa del nord, i no us explicaré ara els detalls. No sé si això és bo o dolent, no sé si més valdria dedicar-se a altres activitats fora d’aquest món virtual que compartim, però ja ho veieu i ho sabeu alguns, de vegades aquesta mena de comunicació incerta que s’estableix en els blocs em fa caure en la temptació i, si no tant lleuger com la ploma de Petrarca, l’ordinador és una càrrega poc feixuga i altament temptadora. Ja miraré atentament en el llibre d’Eiximenis la gravetat del meu pecat i les penes que se’m reserven. Mentrestant, faré una lectura del que em conteu alguns de vosaltres sense que es noti la meva presència, o gairebé.