en la tardor que no anuncia l'hivern

Un comentari de la Júlia, que imagina el possible tancament de la llibreria del carrer Canuda, m'incita a entra-hi. Passo al fons, a la sala gran, inexplorable amb el temps que queda. Miro lloms, fullejo, oloro... Finalment agafo un llibre* de la taula on se n'amunteguen més. No veig el preu. Li demano al noi que anuncia que és l'hora de tancar. No s'ho pensa gaire, si és d'aquella taula val quatre euros.


Quan vaig a pagar, trobo el propietari repassant les anotacions d'una llibreta de la Caixa. Em somriu mig absent i em demana si vull una bossa. No cal, ficaré el llibre a la bossa on duc del cartró de tabac, que val una mica més de deu vegades més.

A casa, em fixo en aquest fragment del traductor:
En effet, contrairement à ce qu'a connu la langue française, sous la pression des avantgardes du début du siècle dernier, les catalan, bien que pus perméable encore aux influences française et anglo-saxone que les castillan, n'a jamais rompu totalement avec la prosodie et la versification classiques...

Vaig llegint poemes i m'aturo una mica més en aquells autors que conec més de prop. Li toca el torn, cronològicament, a Francesc Prat, que conec en viu i que tot i així conec menys que en Jaume Subirana, amb qui sovint he mantingut complicitats encara que no sé si mai el coneixeré. Entre els dos, la Maria Mercè, en qui he pensat -com li agradava reconèixer i cantar la música dels poemes dels altres!- quan he llegit el fragment del traductor de més amunt. Continuaré.

Em fixo en els poemes d'hivern, que s'acosta encara que la tardor hagi fet una pausa enganyosa i el sol ja agafi segons a la nit. La traducció, sense els originals a mà, em distancia, m'obliga a rellegir. Hauria d'intentar una retraducció? No ho faré, m'agrada, avui, aquesta distància. Em fixo que els dos poemes van ser escrits -publicats?- quan els autors tenien aproximament la mateixa edat.

1
Signes sont l'hiver, la nuit , le temps ouvert.
La pluie enfonce les morts. La voix, les yeux
ne lien pas le cadavre, tout se perd:
amitiés i planètes, dons et caprices;
je sens le monde vide, les corps et son costume.
L'amour qui embrasse les années n'est que feu et
fumée.

(Paradís de cendra, 1982)


Panier
Vide, car l'hiver est rude,
il regrette en attendant
les grains de raisin, la lumière
des cerises.
À présent l'odeur
du fond est froide,
comme un coeur apeuré,
Mais qui bat.

(El rastre de l'animal més lliure, 1994)



* 48 poètes catalans pour le XXIe siècle. Traduction et notes de François-Michel Durazzo. Quebec, Les Écrits des Forges, 2005.

el riu

Encara la malenconia dels diumenges a la tarda que no sé si s'acabara algun dia, avui trencada per una conversa telefònica festiva, en què fem petits plans d'estiu -has vist aquest restaurant de la Cala especialitzat en tonyina?- amb uns amics del sud.


Més tard, abans de sortir a fer una volta, ordeno fotos. Em detinc en les de les del primer dia de l'any, també d'un diumenge a la tarda, quan vaig sortir una estona de la taula per contemplar la primera posta de l'any mentre els altres continuaven les converses segures de sempre i el meu nebot gran dormia una estona al sofà perquè la nit se li havia fet curta. Cap a l'oest, el Daró reflectia el sol i el cel entre daurat i vermellós. El Daró és un riu habitualment inexistent que no sé on comença, però que ni tan sol acaba en la mar sinó en el Ter, en una construcció ridículament faraònica si es té en compte la seva insignificança. El Daró és un riu d'aquells que no se cita a les escoles, més de nom que de fets, que habitualment mostra uns bassals tristos, escorrialles de dies de pluges intenses, quan, excepcionalment, fa honor a la seva condició i mostra una ràbia efervescent que s'apaga aviat. El primer dia de l'any, per recordar la seva existència, el riu va voler convertir-se per un instant en el mirall d'un sol que ja havia desaparegut, en el reflex d'un cel fet de promeses. Intent efímer, però suficient -jo el vaig veure-, abans de continuar amb el seu anonimat.

Les fotos em porten a fingiments, un llibre de proses poètiques i versos complementaris de tons crepusculars, com els d'alguns magnífics westerns dels darrers anys. Busco fins que trobo la pàgina:

He vingut a seure sobre les pedres del Pont Vell. Envaït per l'ambient, com una estàtua antiga, veig passar davant meu, atrafegat, el segle XX: gestos i veus familiars; en Lluís, d'ulls girats cap endins, amb el carro; la turista italiana que atreu, segura, tots els somnis... També... Sí: el meu avi o el meu fill? I bufa el vent de garbí estiuenc, Daró avall, sense pietat, com la vida.

Francesc Prat: fingiments. Girona, CCG Edicions, 2008.



El Daró a les 17,16



El Daró a les 17,21

temps de farigola

Potser l'ancestral ritus, entre pagà i cristia, del timó collit el divendres sant és el més antic que encara conservo, el que em porta a tots els altres divendres del març o de l'abril des que tinc memòria, el que em serveix per recordar moments que s'expandeixen i gent que viu en la memòria o en el present, i a mi mateix.

Aquest any, la B., companya d'uns inicis i amiga del present, em va regalar al febrer el darrer llibre de poemes del seu marit, en Francesc Prat, que va publicar poemes als anys 80 (un premi Vicent Andrés Estellés i un altre de la Crítica “Serra d'Or”, deixem-ne constància; i per que aquest parèntesi?) i que aquest nou segle, vint anys després, ha sentit la necessitat de retrobar-se en el paper públic des de la seva maduresa. Diu: “En Fingiments es fingeixen experiències tan futils i canviants com els sentiments, que voldrien semblar autèntics (per això pretenc fer poesia lírica) i que són motivats per un paisatge, per la mort d'aquells a qui hem estimat o bé odiat o per l'alegria mateixa d'existir...” En Francesc, que diu que fingeix -hi ha una altra manera de ser o de viure?-, m'escriu en la dedicatòria del llibre: “ Terra natal, subjectivitats, neurosi, cartes d'amor agudes i ridícules, i per sort, pere, un llibre de lectura no obligatòria.”

En Francesc, com jo faig cada any amb la farigola a la manera antiga i nova, parla del temps, és reconeix en el temps -que a més de dies i anys són llocs-, es retroba en el temps, sent recança del temps, però es projecta en el futur, fins i tot, o sobretot?, en aquest cant espiritual que, paradoxalment, demana el no-res i el tot.

Avui, divendres sant de l'any 2009, he llegit potser massa precipitadament -el temps, el temps!- les subjectivitats d'en Francesc, les seves neurosis assenyades, les cartes d'amor de la terra natal i de la gent amb nom i sense. Avui, a l'Empordà d'en Francesc, ennuvolat i diàfan, després de passejar per la vora del riu, he llegit un llibre de lectura no obligatòria -quan llegiré els altres?-; espigolo i en deixo constància aquí en ordre cronològic.



Vagi com vagi, el millor fóra no haver nascut
ALVARO DE CAMPOS

Aquest matí, mentre passejo per la vora del riu, desitjo, com un devot, la flama i el fum de sàndal entrant a la llum universal, les cendres entrant al present etern amb el pas de l'aigua.

Si dins la barca de fusta,
vagarejant per l'espai
sense rumb ni objectiu,
sense dia ni nit,
s'hi està tan bé:
Què faig aquí,
temorenc i perplex,
canviant i fugint
com una duna al vent?


Aquell noi solitari que vaig ser,
ardentment s'abraça a la llum, al bosc.

I encara

si el vent daurat em gronxa
com a l'herba d'estiu

m'il·lusiono.


annica

Prou sé que tot se'm trenca, que com un frare medieval vaig ple de remordiments i de somnis. Però si uns ulls d'àngel i una veu d'aigua em diguessin: “Tornem per veure el vermell original”,

encara el seguiria
com un anyell lligat amb fe
tot inflat d'esperança.



Un blau acollidor, d'ulls lluminosos, cau dels rituals de la primavera. Aquesta pluja amoroseix la terra, l'esponja amb suavitat de paradís. Així, l'Empordà es divinitza i es fa somni. Galledes i més galledes de dolor baixen pels rius; i els àngels, brillant sobre els joncs, el transformen i l'maguen sota les roques.
La dolcesa de la pluja d'ulls blaus vessa les pintures del retaule de Púbol, de l'absis de Pedrinyà; la seva bellesa ho inunda tot fins al límit i amb l'anell de l'horitzó abraça els neguits fondos, arrelats en el cor de la terra. Aleshores tot participa d'aquest temps i l'esplendor d'aquests ulls porta l'existir a la felicitat.


La mirada que ha acariciat les flors del pruner em visita; ve de les pedres pageses i èpiques de la infància, del beix dels blats, els ulls del tòtil, els vels del Ter; porta el poder grandiós de la nit, el nucli fosc dels raïms; i se'm guarda sobre el paper amb la llengua suau que per aquests indrets parlaven els morts.

(Francesc Prat: fingiments, CCG Edicions, 2008