correspondència (acció de correspondre)

En aquest país hi ha molt bona gent i una quantitat de bona gent que llegeix amb molta dificultat, que és admirable. A tot arreu –no pas totes, és clar, però una gran part han estat objecte de chantage, vull dir que s’ha de débrouiller amb grans dificultats davant les cartes íntimes. En el nostre país, se n’han explotades algunes, però encara la cosa no s’ha generalitzat. Tot vindrà. No en dubtin ni un moment: tot vindrà. A França, a gairebé tots els països europeus consolidats, el rendiment, el chantage que es fa sobre la literatura íntima, és enorme, considerable. Per favor, no caiguin en aquest parany. De vegades hi cauran per la senyora que fou dels seus amors, pels seus familiars, per persones per les quals vostè no s’ho hauria pensat mai. No escriguin cartes íntimes. Facin el possible perquè no els facin el canari –que diem a l’Empordà. Escriguin cartes insignificants. Quatre frases fetes i avall. No es comprometin mai, no hiperbolitzin mai. Pensin en el que fan.

[...]

Una persona pot ser d’una manera determinada; la que té al davant en pot ser d’una altra. De vagades es produeixen novetats i situacions mai suposades.

En general, no he contestat les cartes, ni tan sols les que m’han proposat negocis que els autors dels papers anomenaven sensacionals.. Ni paraula. Quan hom arriba a vell, té aquest avantatge: tenir l’excusa de no escriure cartes. Ara, havent arribat a vuitanta anys, no en contesto cap. Vostè deurà dir: el seu correu deu haver baixat. Comprendrà que si el correu puja o baixa, la meva indiferència és total...

Josep Pla: Notes del capvesprol.

Fa temps que no escric cartes i no recordo quants anys fa que en vaig cremar unes quantes desenes, tot i que encara en deu quedar alguna entre algun llibre, en algun calaix d’alguna casa, que algun dia reapareixerà. No sé on paren les cartes que vaig escriure joi qui les llegirà algun dia. I els correus electrònics? Arribaré als vuitanta? Mentrestant, estic segur que alguns pagarien per veure publicada la seva correspondència, potser fins i tot serien capaços d’inventar-la. Però, no hem quedat que la correspondència és privada? O és que algunes cartes són d’interès nacional?

P. S. En R. va morir ahir. Avui, al seu enterrament, hi havia força corones, potser alguna dels veïns. Ja ho veus Ramon.

la comunitat

En R. –ja el coneixeu- ha anat fent de tot en la seva vida, fins i tot de músic sense saber tocar cap instrument, quan un dia, un dels de l’orquestra que transportava es va posar malalt i va haver de pujar a l’escenari a fer veure que de la segona trompeta sortien uns sons balladors. En R. sempre s’havia fixat en les galtes del segon trompetista i sembla que aquella nit va complir amb nota el paper assignat.

En R. va acabar fent de porter d’una casa de pisos de l’Eixample, i era un personatge molt estimat: sempre atent, sense ser servil, sempre amb paraules i solucions per a tothom, mai mandrós. El vaig conèixer ja de gran, inseparable de la seva dona, en improvisades tertúlies del barri d’aquelles en què es parla de tot i de res, i sempre que ens trobem fem la xerradeta.

Un bon dia, en R. se’n va adonar que la seva dona tenia Alzheimer. Va ser un procés ràpid i finalment en R. va accedir –què podia fer?- a ingressar-la en una residència. Al cap de pocs mesos, la dona d’en R. es va morir. En R., vuitanta anys llargs que no aparenta, es va començar a posar trist, no sabia viure sol, no sabia menjar sol, no sabia passejar sol..., però gairebé sempre ho dissimulava tant com podia. En R., que sempre havia fet tant de goig i que tenia una salut de ferro, va començar a aprimar-se, a emmalaltir. Els metges no sabien ben bé que tenia: ara una cosa, ara una altra, ara ingressava a l’hospital, ara en sortia. Des de fa uns dies que en R. s’està al Sant Pau. Corre el rumor que no se’n sortirà.

Però va, no ens posem sentimentals. En R. té un piset petit d’aquells que abans assignaven als porters a dalt de tot de l’edifici, amb una terrassa notable on pren la fresca als estius i contempla –privilegiat que és- les obres de la Sagrada Família abans de baixar a passejar a la posta de sol. Corre el rumor que alguns dels propietaris de la comunitat cada dia pregunten al fill per la salut d’en R. No s’acaben de posar d’acord si vendran el piset o el llogaran. S’entén: tal com estan les coses en el sector immobiliari, un no sap si a la llarga és més interessant una cosa o l’altra. No sé, se m’acut que podrien preguntar a en R. què creu millor: ell sempre havia tingut molta vista en aquests assumptes. Però que s’apressin, que a en R. ara no sembla que li sobri el temps i seria un mal negoci quedar-se sense la seva opinió.