la comunitat

En R. –ja el coneixeu- ha anat fent de tot en la seva vida, fins i tot de músic sense saber tocar cap instrument, quan un dia, un dels de l’orquestra que transportava es va posar malalt i va haver de pujar a l’escenari a fer veure que de la segona trompeta sortien uns sons balladors. En R. sempre s’havia fixat en les galtes del segon trompetista i sembla que aquella nit va complir amb nota el paper assignat.

En R. va acabar fent de porter d’una casa de pisos de l’Eixample, i era un personatge molt estimat: sempre atent, sense ser servil, sempre amb paraules i solucions per a tothom, mai mandrós. El vaig conèixer ja de gran, inseparable de la seva dona, en improvisades tertúlies del barri d’aquelles en què es parla de tot i de res, i sempre que ens trobem fem la xerradeta.

Un bon dia, en R. se’n va adonar que la seva dona tenia Alzheimer. Va ser un procés ràpid i finalment en R. va accedir –què podia fer?- a ingressar-la en una residència. Al cap de pocs mesos, la dona d’en R. es va morir. En R., vuitanta anys llargs que no aparenta, es va començar a posar trist, no sabia viure sol, no sabia menjar sol, no sabia passejar sol..., però gairebé sempre ho dissimulava tant com podia. En R., que sempre havia fet tant de goig i que tenia una salut de ferro, va començar a aprimar-se, a emmalaltir. Els metges no sabien ben bé que tenia: ara una cosa, ara una altra, ara ingressava a l’hospital, ara en sortia. Des de fa uns dies que en R. s’està al Sant Pau. Corre el rumor que no se’n sortirà.

Però va, no ens posem sentimentals. En R. té un piset petit d’aquells que abans assignaven als porters a dalt de tot de l’edifici, amb una terrassa notable on pren la fresca als estius i contempla –privilegiat que és- les obres de la Sagrada Família abans de baixar a passejar a la posta de sol. Corre el rumor que alguns dels propietaris de la comunitat cada dia pregunten al fill per la salut d’en R. No s’acaben de posar d’acord si vendran el piset o el llogaran. S’entén: tal com estan les coses en el sector immobiliari, un no sap si a la llarga és més interessant una cosa o l’altra. No sé, se m’acut que podrien preguntar a en R. què creu millor: ell sempre havia tingut molta vista en aquests assumptes. Però que s’apressin, que a en R. ara no sembla que li sobri el temps i seria un mal negoci quedar-se sense la seva opinió.