En aquest país hi ha molt bona gent i una quantitat de bona gent que llegeix amb molta dificultat, que és admirable. A tot arreu –no pas totes, és clar, però una gran part han estat objecte de chantage, vull dir que s’ha de débrouiller amb grans dificultats davant les cartes íntimes. En el nostre país, se n’han explotades algunes, però encara la cosa no s’ha generalitzat. Tot vindrà. No en dubtin ni un moment: tot vindrà. A França, a gairebé tots els països europeus consolidats, el rendiment, el chantage que es fa sobre la literatura íntima, és enorme, considerable. Per favor, no caiguin en aquest parany. De vegades hi cauran per la senyora que fou dels seus amors, pels seus familiars, per persones per les quals vostè no s’ho hauria pensat mai. No escriguin cartes íntimes. Facin el possible perquè no els facin el canari –que diem a l’Empordà. Escriguin cartes insignificants. Quatre frases fetes i avall. No es comprometin mai, no hiperbolitzin mai. Pensin en el que fan.
[...]
Una persona pot ser d’una manera determinada; la que té al davant en pot ser d’una altra. De vagades es produeixen novetats i situacions mai suposades.
En general, no he contestat les cartes, ni tan sols les que m’han proposat negocis que els autors dels papers anomenaven sensacionals.. Ni paraula. Quan hom arriba a vell, té aquest avantatge: tenir l’excusa de no escriure cartes. Ara, havent arribat a vuitanta anys, no en contesto cap. Vostè deurà dir: el seu correu deu haver baixat. Comprendrà que si el correu puja o baixa, la meva indiferència és total...
Josep Pla: Notes del capvesprol.
Fa temps que no escric cartes i no recordo quants anys fa que en vaig cremar unes quantes desenes, tot i que encara en deu quedar alguna entre algun llibre, en algun calaix d’alguna casa, que algun dia reapareixerà. No sé on paren les cartes que vaig escriure joi qui les llegirà algun dia. I els correus electrònics? Arribaré als vuitanta? Mentrestant, estic segur que alguns pagarien per veure publicada la seva correspondència, potser fins i tot serien capaços d’inventar-la. Però, no hem quedat que la correspondència és privada? O és que algunes cartes són d’interès nacional?
P. S. En R. va morir ahir. Avui, al seu enterrament, hi havia força corones, potser alguna dels veïns. Ja ho veus Ramon.
Cent anys de l’Editorial Barcino
Fa 1 hora
12 comentaris:
"No, yo no debería contar nunca nada, ni oír tampoco nunca nada." Hauríem de preguntar a Marías, pe`ro em smebla que el seu "contar" també inclou no escriure. Catxis, hem fet tard!
Quan jo em mori, que destrueixin el meu ordinador o que m'enterrin amb el disc dur... per si de cas!
Ho sento per en R...
quan em mori ja no m'importarà res, i com deia la companya d'en Pla, que llencin les meves cendres al primer abocador que trobin,
quan em mori ja no m'importarà res, i com deia la companya d'en Pla, que llencin les meves cendres al primer abocador que trobin,
Jo no em penso morir.
Sobretot perquè no em remenin els papers ni l'ordinador.
oh... pobre Ramón....
Pere,
necessitp un correu electrònic pel tema del blocaire invisible. Me l'envies?
Em fet tard, Albert, sí. No hi podem fer res. Però serem discrets, potser.
Que no t'enterrin amb el disc dir, Montse, que ja saps que els lladres de tombes no tenen aturador. Deixa'm repassar-lo a mi.
Gràcies.
D'acord, Fancesc, ja ho he entès a la primera. D'acord amb la qüestió de l'abocador. en l'altre aspecte, no ho tinc clar, encara; no per mi, sinó pels altres.
Va, Júlia, tu ja ets immortal. En tot cas, i per si de cas, en el teu testament vital pots deixar dit que no et remenin res. Tingues la seguretat que no et faran cas.
Pel que sé, va ser ràpid i indolor, però el trobaré a faltar.
Vaig, veí!
no crec que avui dia hi hagi gent que s'entretingui a remenar papers i ordinadors dels altres, tant si hi son com si no... anem tots molt enfeinats i no ens preocupem gens del que fan o deixen de fer els altres.
no cal patir gaire per aixo...
Per favor, kika, més que mai! Hi ha gent, ho sé de fonts ben informades, que basa tota la seva feina a remenar ... i publicar, si se'scau. Compte amb les teves tecles i els teus bolis!
Benvinguda a casa meva!
Les editorials deuen considerar
1) que anys enrere no hi havia blogs,
2) que si n'hi haguessin hagut, en Sales, la Rodoreda, l'Espriu & co. s'ho haurien dit tot en públic
ergo
3) que ja fan bé de ventilar-ho tot.
A més, s'emparen en primers pecadors com el senyor Pla: a Notes per a Sílvia ja aclareix que s'ha dedicat a reciclar cartes i notes privades.
Voto per redactar un jurament hipocràtic dels filòlegs. Ja sé que la feina editorial pagada escasseja, però no per això cal perdre ni l'ètica ni la dignitat.
Publica un comentari a l'entrada