els aranesos són catalans?

Sobtadament he pensat un títol, després de tot l'assumpte del post anterior i les seqüeles vàries, esclar. Encabat he vist que no se m'acudia cap contingut enginyós per farcir el post, però penso que això no és motiu per no compartir el títol. Qui sap si algú hi pot treure suc?

reaparició

Alguns recordareu que el mes passat parlava d'un vídeo del professor Juan Carlos Moreno Cabrera que havia desaparegut sobtadament de YouTube. Vaig imaginar una possible censura silenciosa -alguns encara les recordem; ara són més subtils- i vaig dir que ja investigaria. No va caler, a través d'un correu em van donar una explicació satisfactòria, encara que a mi m'hagués agradat saber el motiu darrer, profund, de la desaparició del vídeo.

Però el vídeo no es va esfumar totalment. Tothom intueix que el que un penja a Internet no sap els camins que seguirà i la fi que farà. En aquest cas, al menys dues persones van copiar el material i l'han tornat a penjar i em temo que de poc val la voluntat dels legítims propietaris d'impedir el seu visionat o distribució: ja hi deu haver un bon nombre de còpies; jo mateix en tinc una.

En el vídeo, ara en una versió completa, el professor parla, com ja vaig dir, sobre la relació de les llengües d'Espanya, sobre l'imperialisme lingüístic i temes col·laterals des d'una perspectiva diacrònica i actual. Des del punt de vista del coneixement, afegeix poca cosa al que ja sabem, però les fonts, el discurs en directe del professor, el to, la novetat que sigui un discurs des del castellà, diverses al·lusions a fets i personatges, la mateixa actitud del públic, converteixen el vídeo en un material interessant i atractiu.

I ara és quan se'm presenta un problema de consciència. Puc compartir el vídeo, simplement pel gust de compartir el que m'agrada amb els qui vénen aquí a passar l'estona? Hauria de respectar la voluntat de qui va decidir treure de circulació un material que li pertanyia? Els interrogants, diversos, podrien ser més abundants, però aquests són momentàniament suficients.

Aconseguiré resoldre els meus dubtes? Es pot comprovar immediatament, tot i que no descarto que demà o dintre de poc, la meva decisió sigui una altra. De tota manera, és molt possible que aquesta gravació, excessivament llarga en un mitjà de comunicació com aquest, no tingui ni un espectador que la miri en la seva totalitat o fins i tot s'interessi a començar a veure el principi, cosa que confirmaria la meva idea que el que diem no tan sols és efímer o passa ràpidament de moda, sinó que sovint és inexistent, malgrat les aparences.

llengua, nació, individu

Em preocupa, o potser només em disgusta, que el terme diglòssia hagi quedat mig –molt? totalment?- oblidat i que sovintegi el terme bilingüisme. Em preocupa perquè és possible –no ho sé, no tinc dades estadístiques, de les quals desconfiaria- que la tendència sigui el bilingüisme, és a dir, la pèrdua de consciència del paper del castellà i del català en la nostra societat.

Em preocupa que el doble debat Montilla-Mas (ara parlarem en castellà i ara en català) hagi aixecat una llevantada suau però insistent en què es valora positivament la “valentia” de la proposta de l’encara president (vegeu, per exemple, l’article de la Rahola –i no enllaço altres reaccions), superheroi de la normalitat (qui aspira a la normalitat en temps anormals? És clar que l’altre...).

Em preocupa, una vegada més, la dèria d’alguns d’explicar-se a Espanya des d’Espanya en espanyol. No podem actuar com els països normals, encara que no ho siguem?.

Em preocupa, si és que és així, que encara hi hagi una quantitat important –compte, dic important- de gent que se suposa que no entén el català (compte, dic no entén), que votarà en les nostres properes eleccions.

Em preocupa que un dels arguments per al doble debat (per què no sèxtuple?) , sigui simplement el de la comoditat de la tria d’una cadena de televisió. Per cert, els sistema dual de les televisions permet la tria de llengües, si bé és cert que es perd l’èmfasi de l’original, cosa que segurament pot beneficiar algun dels candidats i perjudicar l’altre.

Tot això que em preocupa, o potser em disgusta, no em treu la son ni m’espatlla el son perquè ni un ni altre candidat comptaran amb el meu vot.

I, com faig sovint, acabo amb una doble postil·la literària, d’un poeta-polític i d’un polític-poeta que parlen de somnis que algun dia seran –tornaran a ser- més reals que la política utilitarista que rau rere el patètic enfrontament i les reaccions diverses que han originat aquest apunt. Com que toco de peus a terra, no reclamo res que vagi més enllà del somni, de moment.

Ara sabreu el meu somni. Per a mi la nació és la llengua. No dic l’Estat, ni tampoc dic la pàtria, és la llengua: dic la nació; és a dir, lo nadiu social, com us ho diré? L’esperit d’un poble. ¿Hi ha alguna cosa exterior que vingui més de dret de l’esperit que el parlar? Els que naturalment s’entenen parlant per fora és que són tots un per dintre...

Carta de Joan Maragall a Pere Corominas (fragment). 12 de juliol de 1907.


L’home només té una llengua pròpia, com només té una ànima i només té un cos. Quan seràs gran aprendràs altres llengües i les parlaràs, però no hi pensaràs: perquè de llengua nostra, fill meu, només n’hi ha una.
[...]
Mira, fill meu, per totes les terres de la més gran Catalunya s’estén la nostra llengua, en rica varietat de formes dialectals. Però la llengua és una, com la pàtria és una.

Pere Coromines: “El Poble Català” (fragment), 1 de novembre de 1916.