la democràcia i les taules de dividir.

Enèsima vegada que escolto o llegeixo la paraula democràcia amb un matís nou. Relectura del mot als diccionaris que freqüento més:

1. f. Doctrina política favorable a la intervención del pueblo en el gobierno.

2. f. Predominio del pueblo en el gobierno político de un Estado.

LC] [PO] Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.
2 f. [PO] Comunitat governada amb aquest sistema.

Govern en què el poble exerceix la sobirania; Estat constituït amb aqueix sistema de govern; cast. democracia. Estam en plena democràcia, Ignor. 12. Sa tan exaltada democràcia americana és un engan, Aurora 226.
Fon.: dəmukɾásiə (Barc.); demokɾásia (Val.); dəmokɾási (Palma).
Etim.: pres del gr. δημοκρατία, mat. Sign.

Dos opten per poble i un per comunitat. Curiós matís que pot passar desapercebut: Doctrina política favorable. Burla o ironia?: Predominio del pueblo. Desig?: participació igualitària... Divertit exemple: la democràcia americana és un engany; quan es devia redactar aquest diccionari, aquí la democràcia devia ser encara un concepte llunyà. En definitiva, m'agradaria que les definicions fossin realistes, vigents, però caldrà que s'actualitzin. La qüestió és saber si ho faran tenint en compte la realitat o continuaran parlant d'ideals. Potser caldria fer un referèndum per decidir què es vol que sigui la democràcia, amb preguntes senzilles, això sí. Més clar que el concepte de democràcia em semblen els conceptes de fractura o de divisió repetits o insinuats fins a l'infinit. Entenc perfectament el que volen dir els qui els fan servir explícitament o implícitament , però al mateix temps entenc que mostren una visió reduccionista, maniquea, de la societat i dels individus. No veig que aquesta divisió per dos sigui més important que una divisió per tres, quatre cinc, sis, set ...: partidaris del Barça, del Madrid o de l'Espanyol, de els dretes o de els esquerres (si és que això encara existeix), de les lletres o de les ciències, dels pobres o dels rics, de la carn o del peix, dels sexe dur, del sexe tou o de la castedat, de déu o del diable, dels impostos directes o indirectes, del catolicisme, del protestantisme, del budisme, de l'ateisme, dels gossos, dels gats o del rebuig total als animals de companyia, de les bicicletes per les voreres, de les bicicletes per la calçada o de la supressió total de les bicicletes, dels productes amb IVA o sense IVA, de la solitud o de la companyia, de la lectura literària, de la lectura de les cotitzacions de Borsa o de l'analfabetisme més pur... Malament quan per un moment oblidem que som complexos i que tots els matisos ens conformen, ens uneixen i ens divideixen en equilibris inconstants, per decidir que, per sobre de tot, som una cosa o una altra i tota la resta són detalls insignificants, menyspreables.

la fixació dels mots

És curiós com alguna vegada per donar consistència significativa a algun mot que fem servir i que pot resultar controvertit ens aferrem als diccionaris, com si els diccionaris tinguin una veracitat que supera la de la nostra experiència, la nostra veritat més assumida, més reflexivament provada o més inconscientment sentida. No recordem que els diccionaris només fixen els mots amb un cert retard i són els parlants que poden transformar-ne el seu significat? Després, el diccionari recollirà, o no, el nou ús.

Hi ha vegades, però, que abans que el diccionari reculli una nova accepció d'un mot vell, alguns parlants ja li atribueixen la definició imaginada. Passa, per exemple, amb la paraula pàtria, a la qual se li afegeixen uns matisos polítics, partidistes, que originàriament no té. “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor...”, que deia Verdaguer... Quina era aquesta pàtria de Verdaguer? Doncs segons el diccionari la terra on hom ha nascut. Que aquesta terra tingui uns horitzons molt o poc llunyans, que la vista abasti els seus confins, ja és cosa de cadascú. Per a Verdaguer els horitzons eren extensos; per a alguns conciutadans seus, molt més; per a altres, no devien anar més enllà del que abastaven amb la vista o unes poques hores de camí a peu o en mula. Per a la Guardia Civil -Todo por la Patria- l'accepció del diccionari que he transcrit no tenia (té) validesa, el concepte era polític, constitucional, no necessàriament lligat al seu lloc d'origen (o d'adopció).

Amb la paraula país, la polisèmia, la del diccionari i la dels qui fan servir el mot, es multiplica i cal recórrer a la polisèmia d'altres conceptes: nació, estat... I encara al seu ús diacrònic... Inacabable.

Jo, que tinc unes tendències romàntiques molt marcades, prefereixo la paraula país a la de pàtria. En la meua ment (també m'agraden els clàssics antics) i en el meus sentiments té unes connotacions de terra, de terra concreta que es pot tocar i gaudir, de terra limitada per un paisatge i una gent, de conjunt comprensible i assumible, unes connotacions que no trobo a la paraula pàtria, que em sembla més abstracta, més manipulable, potser més oficialment pervertida.

Nascut en territori fronterer, més prop del Maestrat o del Matarranya que de l'Empordà, el meu país era inicialment un territori de proximitat que he anat ampliant amb el temps. En aquest país meu -repeteixo: meu; cadascú té el seu popi país- no existeixen fronteres administratives ni variacions substancials en els darrers segles, potser perquè una de les poques marques que reconec és la de la llengua. A vegades vull distanciar-me i anar més enllà d'aquesta limitació qui sap si mesquina de petit país, però sóc incapaç, no trobo la forma, ni des d'un enfocament clàssic ni des del modern. També he de dir que aquesta mancança d'horitzons més amplis no em treu la son, al contrari, em facilita el descans. No vénen per aquí els meus maldecaps, no.

elemental

No sé quants grups de treball, comissions i particulars estan pensant i treballant en el paper, oficialitat inclosa, de la llengua catalana en un (el) futur Estat català. Aquí en tenim un exemple i aquí un altre. Me'ls llegeixo i em sembla molt bé que es pensi en el futur institucional; encara que Catalunya (no tant els Països Catalans) pot ser un estat pròsper o misèrrim sense que la llengua catalana tingui cap pes específic important. Ho crec així.

Deixo estar la política i l'economia i em centro en tot el que queda, si és que hi ha alguna cosa més enllà d'aquestes dues realitats, i m'és impossible concebre Catalunya (cal repetir que a vegades confonc Catalunya amb Països Catalans) com a país, com a nació, sense la llengua catalana com a eix fonamental. En una simplificació que a mi no ho sembla, diré que a part de la llengua a l'escola, de les gramàtiques, dels diccionaris, de la literatura..., és l'ús parlat de la llengua el que em permet considerar-me part de la nació catalana, saber quines són les fronteres del país. No són els focs de sant Joan, ni la cobla, ni els castellers, ni l'escudella, ni tantes altres coses les que em permeten saber quin és el meu país, sinó el so de la llengua amb la varietat de pronúncies i de mots que es vulgui.

És possible que hi hagi nacions, països, en què la llengua sigui un element accessori, fins o tot ornamental, aquí no. Aquí la llengua és el tret definitori, constitutiu, fonamental, sense la qual únicament podem tenir un Estat que no ens permetrà saber qui som més enllà de la política o de l'economia. Esclar que molts deuen pensar que el que importar és estar i no ser, o és a l'inrevés?  Quants matisos diferents els d'aquests dos verbs en la totalitat del territori de parla catalana! No hi entraré.

la teranyina (i un altre dia de retallades)

M'he acostat aquests dos darrers dies a la plaça de Catalunya -ni comparació amb l'efervescència de l'any passat- i he anat escoltant alguns dels parlaments dels cercles tancats que sardanejaven l'espai. M'ha semblat que tenien raó en molt del que deien. L´únic detall que em produïa un cert avorriment és que ja ho tenia sentit tot, fins i tot jo mateix havia moderat classes amb continguts similars a l'ESO, i arribava a ser estimulat la primera descoberta del món que feien alguns; després tocava el programa oficial, el de cada dia.

Qui sap si algun dia trobarem el sistema de canviar el sistema. Mentrestant, recordarem que estem sotmesos -i deixo de banda els misteris de la globalització- a sistemes polítics regionals que estan construïts a través d'una misteriosa teranyina de lleis, decrets, ordenances, etc. pràcticament impenetrables i que cap partit polític amb representació parlamentària té la més mínima intenció de destruir-la, al menys en un percentatge significatiu, si no és per teixir un pedaç que enforteixi aquesta mateixa teranyina en un altre punt o en un altre aspecte.

Aquesta xarxa en què vivim no és cosa de dies o de pocs anys, sinó que forma part d'un llarguíssim procés que anomenem civilització i que en els països més dinàmics i progressistes (sic) ha evolucionat en un sistema de govern que anomenem democràcia (del tipus que sigui) en què la voluntat dels que hi viuen es recollida i representada per una casta d'aranyes, per posar un símil adequat, que tenen com a principal preparació i mèrit (o demèrit) la seua voluntat (sic) de representar i servir la majoria dels insectes. El curiós del cas és que hi ha una paradoxa inicial del sistema que consisteix en el fet que gairebé ningú ha tingut cap conversa directa amb els seus representants, de manera que aquests actuen com intèrprets i obren segons inefables revelacions que només ells coneixen. I si en algun moment reben un senyal terrenal de milers, potser milions, d'individus que pensen que ells, els representants, s'equivoquen, difícilment els fan cas, perquè saben que no són més que opinions d'individus que casualment coincideixen, però que rarament constitueix el que convé a la col·lectivitat -sempre per sobre de milions d'individus- i sobretot a una abstracció molt real que s'anomena estat o qualsevol cosa semblant. I si aquesta casta accepta que els individus tenen una certa raó, és possible que els facin entendre que molt bé, però que no és el moment. I no hi ha transgressió més gran que la que afecta els fils mestres de la teranyina, que en certs racons s'anomena Constitució... Tot i que hi ha transgressions constitucionals com la del dret a l'habitatge digne que mai no es castiguen perquè és impossible trobar el culpable; mentre que per localitzar els que vulneren la unitat d'España no cal buscar gaire...

Sempre que intento parlar d'aquests tems em trobo enganxat en els fils d'una teranyina de la qual em costa sortir. Ho deixo ara que encara en sóc a temps.

Va, per desenganxar-se. Avui he llegit les següents declaracions d'un sociòleg alemany, és a dir d'un que se suposa que sap com funciona -i si surt als diaris més- la teranyina.

Que proposa?
Garantir un salari universal de subsistència tothom. El mercat de treball tindrà portes giratòries i hi entrarem i en sortirem diverses vegades a la vida per formar-nos i ser més competitius.
Uns quants guanyaran molt sempre.
Només els més formats en cada moment. Jo ja vaig anticipar per a l'OCDE que els anys sabàtics acabarien sent ineludibles?
Amb minisalaris també ineludibles.
Compensarem la retallada salarial amb més temps lliure. Al cap i a la fi, el temps lliure també és un bé. I no hi ha més remei.

Marededéu senyor! Sense comentaris. Com a mínim espero que els qui tenen quaranta anys i continuen fent postsgraus i màsters que els costen un colló tinguin ja suficient seny a tenir un criteri propi i comencin a indignar-se per no trobar feina d'acord amb la seua preparació. Encara que segurament quan actualment es parla de preparació no deu ser precisament de màsters i postgraus.

reaparició

Alguns recordareu que el mes passat parlava d'un vídeo del professor Juan Carlos Moreno Cabrera que havia desaparegut sobtadament de YouTube. Vaig imaginar una possible censura silenciosa -alguns encara les recordem; ara són més subtils- i vaig dir que ja investigaria. No va caler, a través d'un correu em van donar una explicació satisfactòria, encara que a mi m'hagués agradat saber el motiu darrer, profund, de la desaparició del vídeo.

Però el vídeo no es va esfumar totalment. Tothom intueix que el que un penja a Internet no sap els camins que seguirà i la fi que farà. En aquest cas, al menys dues persones van copiar el material i l'han tornat a penjar i em temo que de poc val la voluntat dels legítims propietaris d'impedir el seu visionat o distribució: ja hi deu haver un bon nombre de còpies; jo mateix en tinc una.

En el vídeo, ara en una versió completa, el professor parla, com ja vaig dir, sobre la relació de les llengües d'Espanya, sobre l'imperialisme lingüístic i temes col·laterals des d'una perspectiva diacrònica i actual. Des del punt de vista del coneixement, afegeix poca cosa al que ja sabem, però les fonts, el discurs en directe del professor, el to, la novetat que sigui un discurs des del castellà, diverses al·lusions a fets i personatges, la mateixa actitud del públic, converteixen el vídeo en un material interessant i atractiu.

I ara és quan se'm presenta un problema de consciència. Puc compartir el vídeo, simplement pel gust de compartir el que m'agrada amb els qui vénen aquí a passar l'estona? Hauria de respectar la voluntat de qui va decidir treure de circulació un material que li pertanyia? Els interrogants, diversos, podrien ser més abundants, però aquests són momentàniament suficients.

Aconseguiré resoldre els meus dubtes? Es pot comprovar immediatament, tot i que no descarto que demà o dintre de poc, la meva decisió sigui una altra. De tota manera, és molt possible que aquesta gravació, excessivament llarga en un mitjà de comunicació com aquest, no tingui ni un espectador que la miri en la seva totalitat o fins i tot s'interessi a començar a veure el principi, cosa que confirmaria la meva idea que el que diem no tan sols és efímer o passa ràpidament de moda, sinó que sovint és inexistent, malgrat les aparences.

de l'estatut a l'estat: una interpretació i mitja

Primer és la Sánchez, que diu que aquest any no assistirà a l’ofrena floral al monument perquè, oh traïció de la unitat institucional!, M.& M. volen fer servir la Diada per reivindicar la independència. Vejats miracle: M. & M. se’ns han tornat independentistes, déumeu! Després, un dels dos M. ens diu que la diada està molt bé i etc. (l’etc. el va dir ahir), però que compte amb les eleccions del 28, que marcaran tota una generació. Com si no portéssim ja la marca a foc i ferro, i la que ens espera durant el 2011, que no caldrà anar més lluny. En fi, res de nou. Ah, però abans d’ahir el conseller Tresserras ens explica , després de dies i dies desaparegut, que han comprat un quadre de Miró premonitori. Somrient, explica urbi et orbi a qui el vulgui escoltar el missatge subliminal.

Vet aquí que el quadre de Miró pintat, a l’oli i al llapis, l’any 1977 per encàrrec de l’Assemblea de Catalunya i que mai va veure la llum popular amaga un altre significat darrere “Volem l’Estatut”. Si ens hi fixem bé, la ela de “volem” conté una ratlla horitzontal superior més subtil que la resta de traços, que converteix la paraula en “votem”. Per altra banda, en la paraula “estatut” figuren les cinc primeres lletres en un pla horitzontal, mentre que es despengen en vertical les dues darreres, ergo el missatge final és “Votem l’Estat”. Fantàstic i completament d’acord. I em pregunto per què no s’han fet cartells del quadre, que avui, a bon preu, es vendrien com xurros; jo mateix en compraria tres o quatre, o més, per a regalar ja emmarcats.

Entenc que l’emoció del conseller Treserras en descobrir el veritable significat de la pintura i la pressa per comunicar la interpretació –la Generalitat va comprar el quadre al juliol, de manera que encara han tingut poc temps per remirar-se’l- no li permetés fixar-se en un altre detall que jo, modestament, desvetllaré. I aquest “ut” despenjat, no té cap valor? És clar que sí, com tothom sap -també els indocumentats musicals com jo, i corregiu-me els errors-, fins al segle XVIII “ut”* era la primera nota de l’escala musical, que després es va convertir gairebé universalment en “do”. Què volia significar Miró? Doncs que el procés de consecució de l’Estat Català encara es trobava en la seva fase inicial; després havien de venir “re”, “mi”, “fa”... On ens trobem ara en el llarg camí envers la independència? Entre “sol” i “la”? No ho sabria dir, i ja no li puc preguntar a Miró, ulls clars de visionari; del que diguin els polítics no me’n refio gaire.

I com que m’agrada reblar la Diada amb una mica de música, aquest any he triat aquesta cançoneta gregoriana de Pau el Diaca dedicada al precursor diví on parla de les notes musicals i que, ben interpretada, em sembla que conté un missatge a tenir en compte. I, si més no, el gregorià sempre aporta pau.




Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum,
Solve polluti
Labii reatum,
Sancte Ioannes.

Que gaudiu de la Diada, amics i amigues!

* És clar que els llatinistes ens dirien que "ut" també podria tenir entre altres significats el de l'interrogatiu "com?". Doncs una bona pregunta.