abrandaments

Demà s’acaba la Fira. M’hi he passejat dos dies plujosos amb més llibreters que clients. He mirat, he desitjat, però a penes m’he emportat res. El darrer dia vaig comprar dos llibres d’Editorial Catalana: Una cançó nadalenca, de Dickens, traduïda per Josep Carner, i L’abrandament (1917), de Carles Soldevila, amb pròleg de Carner. Ja tenia la primera edició de la novel·la de Soldevila (aquest any n’he vist unes quantes a la fira), però es troba en tan mal estat que vaig decidir comprar el volum amb tapa dura i l'interior ben conservat tret d’unes insignificants taques del temps.

Em rellegeixo la salutació carneriana:

... El noucentisme necessita, darrera els seus poetes, els seus novel·listes. La poesia lírica, com la metafísica, és un nimbe, un halo sacrosant; però la novel·la, com el teatre, és l’entronització. La novel·la és més tranquil·lament amaradora que no pas el teatre. I sobretot, és més obiqua. Hom la troba o la té en el quiosc, en el ferrocarril, dins el pupitre de l’escolar adolescent, dins el prestatge de la casa de camp on els hostes llegeixen quan plou, dins la butxaca del modest dependent de comerç o sota el coixí agençat amb randes on es mig sepulta una rossor mandrosa.

Em pregunto on la tenia l’antic propietari que va firmar sota el títol. Qui devia ser? Quan la va llegir? Per què ha anat a parar a les meves mans? És ell o una altre qui va escriure: “En Carles Soldevila es un bell apologista de la moderna vida barcelonina”? Quina síntesi, quina caracterització: “un bell apologista”!

Avui algú llegeix, pel pur plaer de fer-ho, L’abrandament?

On anirà a parar la meva –la seva- novel·la, a la qual no afegiré cap anotació, cap firma, cap senyal que indiqui que ha passat per les meves mans?























P. S. La primera edició de L’abrandament inclou tres narracions delicioses. La primera –La sospitosa voluptat- comença d’una manera que t’impel·leix necessàriament a continuar (els subratllats són meu):

En Genís estava de pastor a un mas que s’escau més amunt de Sant Feliu de Codines. Tenia una edat indefinible, àdhuc per a ell mateix. La seva lletjor no era tanta que no traspués aquella bonhomia que és frec a frec de la imbecil·litat.
Quan es llogà ja va advertir-ho a l’amo: un cop al mes havia de donar-li permís per anar a Granollers. No era pas una exigència exorbitant: li fou admesa tot seguit, sense discussió.

El desenllaç és absolutament noucentista, si és que m’enteneu.