monotonia de la dreta, potser també l'esquerra

Pujant a mà dreta, abans d'arribar a la plaça i després de creuar la Gran Via. És possible que la repetició m'hagi fet descomptar:

Joieria, roba, roba, en transformació (ja pots comptar), restaurant (sempre més o menys, com els altres), roba, restaurant, en transformació (quina frisança!).

Roba, roba, roba, joieria, restaurant, banc (incògnita sobre el seu sanejament), joieria.

Restaurant, roba, joieria, restaurant, banc, farmàcia (abans d'un (o d'una?) Maragall), roba, sabateria, banc.

Roba, restaurant, restaurant, roba, llibreria (lamentable oferta de poesia), hotel, sabateria, sabateria, restaurant.

Hotel, roba, roba, roba, roba, roba, restaurant, roba, joieria, roba.

Joieria, roba, banc, roba, roba, farmàcia.

Restaurant, en transformació (no se m'acut que hi pot anar), dissenys diversos, roba, roba, sabateria, roba, roba.

Roba, roba, sabateria, roba, roba...

La gent s'hi passeja i mira els aparadors -i les façanes- i alguns, que deuen ser molts, entren i compren. Hi ha portes que la gent obre per pujar als pisos on viuen i treballen, en notaries, editorials, empreses de neteja..., i el que calgui. Hi ha finestres des d'on la gent mira els qui passen. Deuen haver-hi cambres on passen coses, els detalls de les quals ignoren els qui passen: hi deuen xerrar, menjar, fer l'amor, dormir.... A peu de carrer, però, la monotonia seria exasperant, si no fos pels qui hi passen.

la fruita madura a vegades es podreix

Em llegia el suplement “Dinero” de “La Vanguardia” del diumenge. Un article: Barcelona, ciudad madura, escrit per Aintzane Gastesi. Un paràgraf:

“A nivel comercial, Barcelona ha sufrido una auténtica revolución en los últimos cinco años centrada en el paseo de Gràcia ”, asegura Eduardo Rivero, socio director de Ascana, empresario responsable de la entrada en la ciudad de marcas como Tiffany’s, Apple o Nike. Según Rivero, las marcas internacionales consideran paseo de Gràcia “el bulevar comercial más emblemático de Europa”. El cambio de la arteria comercial de la ciudad se ha plasmado en un gran número de nuevas aperturas (hasta treinta en los últimos tres años) y en un salto cualitativo que ha supuesto también un elevado nivel de inversión. Aunque no hay cifras exactas, desde Ascana calculan que en los últimos años se habrán invertido más de 1.000 millones de euros solamente en el paseo de Gràcia.

No tinc manera d’enllaçar la resta de l’article on apareixen altres marques que només conec de nom: Hotel W, Mandarin Oriental, la consultora hotelera BricGlobal, Novotel. No sé com han anat els èxits de les campanyes de turisme d'auesta Barcelona madura: la gastronomia, el 2006 (continuo freqüentant els restaurants de sempre i algun altre que cau de tant en tant), la platja, el 2007 (no em banyo a Barcelona), la cinematografia (no sé de què parlen, hi ha menys cines que quan vaig arribar a la ciutat), el 2008, el luxe el 2009 (no sabria dir quins són els meus luxes, però possiblement no els de la campanya), aquest any, oci i cultura (parlen de l’Arc de Berà?).

Bé, prou. M’acompanyeu? Baixem pel passeig de Gràcia i passem per davant del Corte Inglés, continuem pel portal de l’Àngel, si no us importa, obrim-nos pas pel carrer Cucurulla fins arribar a Portaferrissa. Amb quatre passes arribarem a les Galeries Maldà, on la meva mare, quan era jove, va fer un temps de brodadora per a una botiga. Abans m’agradava molt passar-hi per arribar a la plaça del Pi. Va, entrem-hi. Recordeu la màquina d’ahir? És d’una botiga, on jo -potser també vosaltres- havia comprat, que ha plegat. Dues portes més amunt es lloga una botiga; enfront, una altra líquida el gènere. I encara un altre establiment amb l’aparador buit, i un altre i un altre. Fa temps que no passàveu per les Galeries Maldà? Oh, sí, s’està morint una de les galeries més emblemàtiques de la ciutat, llàstima que el baró de Maldà no sigui viu per deixar-ne constància; però res mor en aquesta ciutat, tot acaba ressuscitant. Com? A quin preu? No importa, la qüestió és que per ressuscitar abans s’ha de morir. És clar que una cosa és morir i l’altra que t’assassinin o que t’arribi l’eutanàsia sense demanar-la.

Barcelona, ciutat fragmentada, diuen. Barcelona, ciutat trencada. Barcelona, disneylàndia per a ús i abús de forasters i d’inversors que ens proporcionen el pa de cada dia. Barcelona cosmopolita i oberta. Barcelona diversa. Barcelona nostra de cada dia que cada dia intenten que sigui menys nostra. Bé, no crec que ni tan sols ho pensin. Ah, la Barcelona de tots... Que bonica és Barcelona!