21.5.13

monotonia de la dreta, potser també l'esquerra


Pujant a mà dreta, abans d'arribar a la plaça i després de creuar la Gran Via. És possible que la repetició m'hagi fet descomptar:

Joieria, roba, roba, en transformació (ja pots comptar), restaurant (sempre més o menys, com els altres), roba, restaurant, en transformació (quina frisança!).

Roba, roba, roba, joieria, restaurant, banc (incògnita sobre el seu sanejament), joieria.

Restaurant, roba, joieria, restaurant, banc, farmàcia (abans d'un (o d'una?) Maragall), roba, sabateria, banc.

Roba, restaurant, restaurant, roba, llibreria (lamentable oferta de poesia), hotel, sabateria, sabateria, restaurant.

Hotel, roba, roba, roba, roba, roba, restaurant, roba, joieria, roba.

Joieria, roba, banc, roba, roba, farmàcia.

Restaurant, en transformació (no se m'acut que hi pot anar), dissenys diversos, roba, roba, sabateria, roba, roba.

Roba, roba, sabateria, roba, roba...


La gent s'hi passeja i mira els aparadors -i les façanes- i alguns, que deuen ser molts, entren i compren. Hi ha portes que la gent obre per pujar als pisos on viuen i treballen, en notaries, editorials, empreses de neteja..., i el que calgui. Hi ha finestres des d'on la gent mira els qui passen. Deuen haver-hi cambres on passen coses, els detalls de les quals ignoren els qui passen: hi deuen xerrar, menjar, fer l'amor, dormir.... A peu de carrer, però, la monotonia seria exasperant, si no fos pels qui hi passen.

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

les ciutats cada vegada son més monotonament iguals. No vares comptar en el camí quantes botigues de xinesos hi havia?

Carme Rosanas ha dit...

Sempre em sorprenc de tanta roba... roba, roba, roba... i em fa pensar que jo sóc del tot atípica, sinó no sobreviurien.

miquel ha dit...

Bona part de les ciutats i dels pobles, Francesc. No, no, al passeig de Gràcia no hi ha encara, botigues de xinesos, però hi ha..., no vull que em demandin.

En aquest cas les botigues de roba tenen força clients que vénen de lluny, però tens raó Carme. Quanta roba es deu llançar al cap de l'any?

Anònim ha dit...

Sembla un poema. Un salm. Potser en la monotonia hi ha la veritable existència d'algunes vides.

miquel ha dit...

Ben segur, Enric. I en aquest cas, l'accés a la monotonia potser dóna seguretat a l'existència.