Veure el camí al camp de la primavera,
dinar en un d'aquests poblets on a migdia hi ha més gent forastera
que del poble, però sense l'aparença externa de canvis importants,
passejar al capvespre per la vora de la mar calma, encara només amb
pocs passejadors que es creuen, t'avancen o deixes enrere, i les
basses d'aigua salada que ha dut la llevantada i el sol no s'ha
emportat, sortir a la nit al balcó i sorprendre's amb un cel
claríssim amb més estels dels que recordes -i algun planeta-, i la
lluna que creix, llegir les darreres pàgines d'una novel·la noruega
que parla d'un pit-roig i pensar quina altra novel·la començaràs...
Anar l'endemà a plaça i fer més de cinc-centes fotos en poc més d'una hora amb la convicció, en un moment determinat, que moltes seran poc aprofitables perquè hauries d'haver fet contrapicats per estilitzar les figures..., però no t'ho retrauran, perquè ja has avisat que no estàs per ajupir-te i tornar-te a posar dret, menjar a casa sense embrutar els fogons perquè has comprat la carn cuita amb llenya, contemplar, més tard, els estornells que baixen a menjar-se els dàtils i emprenen el vol -també els pardals-, quan surts al balcó per veure'ls de més prop (t'han dit que ja han arribat les orenetes, però no les has vistes)...
Tornar quan ja fosqueja a l'altra casa, gairebé aliè a qualsevol fet de fora que hagi passat aquests dos dies. No tan aliè, esclar, saps el resultat del partit del Barça i força detalls del joc, és inevitable.
