els noms de les flors

Mes arrancat després per ... perseguidors

ja no conec ni sento com en millors vegades.

Bonaventura Carles Aribau: “La Pàtria” (fragment de la segona estrofa)

Em mirava la magnífica foto primaveral que em suggeria en Francesc i no era capaç de donar nom a les flors que ocupaven tot l'espai. Estava segur que havia de saber com es deien, però la meua memòria ha fracassat i he pensat -desviació professional- en aquells versos d'Aribau en què es lamentava dels oblits produïts per la distància -i el temps-, malgrat que ell mateix, o l'enganyosa sort, l'haguessin conduït lluny de la pàtria.

Com que no recordo amb prou precisió el poema d'Aribau, he recorregut a Google i, oh, sorpresa!, he trobat dues versions diferents del primer vers que copio al principi del post. En la primera consulta he llegit (actualitzo la llengua): arrancat després per fals perseguidors; en la segona: arrancat després per fats perseguidors. On es troba la veritat? S'interessa la xarxa per la veritat? Té cap importància que siguin fals o fats? Per què internet dóna preferència a una opció i l'altra queda en segon lloc? Ja sé que sabem totes les respostes -sobretot la paraula correcta en l'alexandrí d'Aribau és obvia- però , per si de cas, afegiré que la meua opció d'allunyament no va ser en fals ni, crec, pels fats, sinó ben reflexiva, malgrat que a vegades, com ahir, contemplant el camp primaveral de Francesc, trobo a faltar les flors i els seus noms, i hi ha moments que no estic prou segur si més una cosa o l'altra.

 

 

aquest diumenge, repetició inevitable.

Com corre el temps cada any -qüestió d'economia màgica, segons diuen- , una matinada de diumenge! Heu vist que els ametllers ja han perdut les flors i les oliveres, tímides, ja mostren les primeres? Res no s'atura i els ritmes s'acceleren. Per un moment, però, ens fem senyors dels somnis i fem etern l'instant: cadascú el seu.
 

l'últim tomista

Llegeixo un article de Vila-Sanjuán que esmenta el doctor Canals, catedràtic de metafísica a la UB. L'article no m'interessa especialment, però em fa recordar el catedràtic. No vaig assistir a les seus classes i a penes el vaig veure algun cop. Els meus amics i coneguts de l'època eren més aviat marxistes, com jo mateix, i les classes del doctor Canals ens eren alienes; a més, es deia que era un os. Curiosament, malgrat totes les distàncies, més d'un cop he pensat en el doctor Canals, que l'article de Vila-Sanjuán em recorda que va morir l'any 2009.

A principis dels 70, un grupet d'amics i coneguts -set, vuit?- vam passar una setmana de primavera a Eivissa. Érem més nois que noies; alguns procedents de la Facultat i altres de fora. Una de les noies era filla del doctor Canals. Ara, després de tant temps, no recordo quina relació tenia amb el grup. Era amable i oberta, i la tinc físicament present en la memòria fins al punt de poder descriure la roba que portava durant aquells dies en què teníem el centre d'operacions a Sant Antoni. Després, la vida va continuar i mai no vaig saber res més d'ella. Alguna vegada he pensat a què es va dedicar la M. Com li va anar. Com li va. També, ja de gran, he pensat que m'hagués agradat assistir a les classes del seu pare, sense cap compromís, esclar.

Un altre misteri irresoluble és saber perquè escric això, una evocació vaga, i, a més, en deixo constància pública. Deuen ser aquestes dates. O potser és desig de primavera.

pausa

Veure el camí al camp de la primavera, dinar en un d'aquests poblets on a migdia hi ha més gent forastera que del poble, però sense l'aparença externa de canvis importants, passejar al capvespre per la vora de la mar calma, encara només amb pocs passejadors que es creuen, t'avancen o deixes enrere, i les basses d'aigua salada que ha dut la llevantada i el sol no s'ha emportat, sortir a la nit al balcó i sorprendre's amb un cel claríssim amb més estels dels que recordes -i algun planeta-, i la lluna que creix, llegir les darreres pàgines d'una novel·la noruega que parla d'un pit-roig i pensar quina altra novel·la començaràs...

Anar l'endemà a plaça i fer més de cinc-centes fotos en poc més d'una hora amb la convicció, en un moment determinat, que moltes seran poc aprofitables perquè hauries d'haver fet contrapicats per estilitzar les figures..., però no t'ho retrauran, perquè ja has avisat que no estàs per ajupir-te i tornar-te a posar dret, menjar a casa sense embrutar els fogons perquè has comprat la carn cuita amb llenya, contemplar, més tard, els estornells que baixen a menjar-se els dàtils i emprenen el vol -també els pardals-, quan surts al balcó per veure'ls de més prop (t'han dit que ja han arribat les orenetes, però no les has vistes)...

Tornar quan ja fosqueja a l'altra casa, gairebé aliè a qualsevol fet de fora que hagi passat aquests dos dies. No tan aliè, esclar, saps el resultat del partit del Barça i força detalls del joc, és inevitable.

Ce fu au tans qu'arbre foillissent..., és a dir, la primavera

Sempre m'ha admirat la precisió amb què els meteoròlegs detecten l'arribada de la primavera, l'estació més voluble de l'any. Segons el Observatorio Astronómico Nacional, avui, just a les 17, 57, arribarà a la península (suposo que a Catalunya abans que a la resta, perquè deu venir de l'est). Estic segur que a mi, encara que la busqui des del balcó, em passarà desapercebuda la seua entrada, perquè, diguin el que diguin els experts, crec que fa dies que ja és aquí, per molt que encara no me l'anunciïn les orenetes.

Jo, la primavera, la detecto, la sé, més com els antics, com un renaixement que arriba quan la natura vol i com una invitació al naixement, o al renaixement, a l'inici d'aventura. Després arribarà l'estiu, la tardor i, ai!, l'hivern, però fins i tot fora d'estació trobo sempre algun dia, algun moment,  primaveral, perquè és una estació que mai acaba de desaparèixer i quan menys te l'esperes te'n mostra algun vestigi.

Aquesta primavera, m'he proposat començar pel principi, i ja veurem com continuaré (i que se'm disculpi la traducció; el vídeo pertany a un fragment d'Eric Rohmer):

Ce fu au tans qu'arbre foillissent,

que glai et bois et pre verdissent,

et cil oisel en lor latin

cantent doucement au matin

et tote riens de joie aflamme,

que li fix a la veve fame

de la gaste forest soutaine

se leve, et ne li fu paine

que il sa sele ne meïst

sor son chacheor et preïst

tros gavelos, et tout issi

fors del manoir sa mare issi.

...

Chrétien de Troyes: Li contes del graal


Això va ser al temps que els arbres floreixen, que l'herba, el bosc i els prats verdegen, i els ocells en el seu llatí canten dolçament al matí i tota criatura s'inflama de joia, quan el fill de la dama viuda s'aixecà de l'erm forest solitari, i no va tenir peresa a posar la sella en son cavall i agafà tres venables, i d'aquesta manera sortí de casa de sa mare.



PS: Molt bona versió bilingüe -com ha de ser- de Li conte del graal a cura de Martí de Riquer publicada a El Acantilado (2003)

primavera a l'hivern

No sé si, de la mateixa manera que hi ha estiuets de tardor, hi ha primaveres d'hivern. Avui, després dels dies grisos i freds, mentre pujava per la vorera dels números parells del Passeig, he notat que el sol, sobtadament més alt, em prenia i m'escalfava com no ho feia dies enrere, i això que el vent , sense gaire convicció, li era contrari. Si hagués tancat els ulls, si no hagués vist els arbres sense fulles ni la gent massa abrigada...

He volgut fer versos innocents tan breus com l'instant en què he vist l'hivern, just al mig del seu camí, acabat. Inútilment, com sempre. Demà, quan sigui gairebé mitjanit, potser la lluna plena de febrer...

el sol que s'alça

un xic més cada dia...

quina alegria!

ja lluny els núvols,

passant per la vorera,

el sol em mira

els ulls que tanco

com una sargantana

i dormisquejo

el sol que passa

em fa promeses vanes,

no me l'escolto

i si m'escalfa

com si fos primavera,

és un miratge

constatació

En aquests dies d'ara, sobtadament tan llargs i lluminosos, que al setembre, potser a l'agost i tot, ja ens semblaran massa curts, els sol, altiu, escurça els seus raigs al menjador de casa, com si tingués pressa per anar a les platges o als cims de les muntanyes: a penes una carícia i un salut de benvinguda a les flors, color de posta suau, de la clívia que esperaven la primavera per veure el món des de darrere la finestra oberta.

Mentre el sol viatja passadís enllà, continuo llegint el diari, desitjós, també, que l'estiu clogui per fi les obres de la casa del costat, que ocuparan parelles joves, noies amb nen i potser alguns avis solitaris i marxin, per fi, les veus d'aquests paletes i fusters i pintors, i tots els altres, que tant agradaven Salvat i que ara ja no canten res, però continuen tenint veus poderoses i, ara,  idiomes exòtics... i els sorolls de les moles i els drings de ferralla i els motors de les màquines i els xiulets dels vehicles quan fan marxa enrere i les botzines estridents i agudes dels camions que ja no sé que fan... Déu meu, no diuen que hi ha tants pisos buits!

en la tardor que no anuncia l'hivern

Un comentari de la Júlia, que imagina el possible tancament de la llibreria del carrer Canuda, m'incita a entra-hi. Passo al fons, a la sala gran, inexplorable amb el temps que queda. Miro lloms, fullejo, oloro... Finalment agafo un llibre* de la taula on se n'amunteguen més. No veig el preu. Li demano al noi que anuncia que és l'hora de tancar. No s'ho pensa gaire, si és d'aquella taula val quatre euros.


Quan vaig a pagar, trobo el propietari repassant les anotacions d'una llibreta de la Caixa. Em somriu mig absent i em demana si vull una bossa. No cal, ficaré el llibre a la bossa on duc del cartró de tabac, que val una mica més de deu vegades més.

A casa, em fixo en aquest fragment del traductor:
En effet, contrairement à ce qu'a connu la langue française, sous la pression des avantgardes du début du siècle dernier, les catalan, bien que pus perméable encore aux influences française et anglo-saxone que les castillan, n'a jamais rompu totalement avec la prosodie et la versification classiques...

Vaig llegint poemes i m'aturo una mica més en aquells autors que conec més de prop. Li toca el torn, cronològicament, a Francesc Prat, que conec en viu i que tot i així conec menys que en Jaume Subirana, amb qui sovint he mantingut complicitats encara que no sé si mai el coneixeré. Entre els dos, la Maria Mercè, en qui he pensat -com li agradava reconèixer i cantar la música dels poemes dels altres!- quan he llegit el fragment del traductor de més amunt. Continuaré.

Em fixo en els poemes d'hivern, que s'acosta encara que la tardor hagi fet una pausa enganyosa i el sol ja agafi segons a la nit. La traducció, sense els originals a mà, em distancia, m'obliga a rellegir. Hauria d'intentar una retraducció? No ho faré, m'agrada, avui, aquesta distància. Em fixo que els dos poemes van ser escrits -publicats?- quan els autors tenien aproximament la mateixa edat.

1
Signes sont l'hiver, la nuit , le temps ouvert.
La pluie enfonce les morts. La voix, les yeux
ne lien pas le cadavre, tout se perd:
amitiés i planètes, dons et caprices;
je sens le monde vide, les corps et son costume.
L'amour qui embrasse les années n'est que feu et
fumée.

(Paradís de cendra, 1982)


Panier
Vide, car l'hiver est rude,
il regrette en attendant
les grains de raisin, la lumière
des cerises.
À présent l'odeur
du fond est froide,
comme un coeur apeuré,
Mais qui bat.

(El rastre de l'animal més lliure, 1994)



* 48 poètes catalans pour le XXIe siècle. Traduction et notes de François-Michel Durazzo. Quebec, Les Écrits des Forges, 2005.

aire de primavera

Yo me enamoré del aire,
del aire de una mujer,
como la mujer era aire,
con el aire me quedé.

Estic segur que alguna vegada he sentit cantar aquests versos, però no sé on ni per qui. Mentre vaig a buscar el pa i el diari, em vénen al cap una vegada i una altra. Els repasso, m'oblido d'alguna paraula, torno a començar. M'adono que canvio algun mot: no és el mateix “como la mujer es aire”, que indicaria present, essència, categoria, que “como la mujer era aire”, que indica passat, existència, anècdota. I aquest “aire”, que és no res i que al mateix temps és moviment per tornar a ser eteri...

A la tarda encara em ballen els versos pel cap. Una d'aquelles cançonetes que apareixen de sobte i es neguen a marxar. De fet, els versos se m'han presentat aquest matí en una lectura de Tabucchi, en un dels relats més curts de El tiempo envejece deprisa (Il tempo invecchia in fretta, 2009), titulat Yo me enamoré del tiempo (en espanyol a l'original), que es pot llegir aquí. És una bonica narració que, com les altres del llibre, parla del temps desaparegut, de la impossible cerca en el temps, del temps que ens enganya, de com nosaltres volem enganyar el temps, potser recuperar-lo, immobilitzar-lo...

Ara, a la nit, mentre intento, i no, exorcitzar els versos, penso quants amors ens van semblar aire i quants ho van ser, encara que un mai no acaba de saber si eren aire i, a més, les idees sobre l'aire solen ser volàtils. Penso, també, que aquests versos semblen d'hivern, però bé podrien ser de primavera, perquè, no és l'aire de primavera qui ens porta els amors i ens els pren?

Tabucchi acaba (no importa que desvetlli el final) amb el seu protagonista, sempre viatjant cap al sud, que escolta la cançó antiga en veu d'una dona jove en un terrat:
El se dejo resbalar hasta el suelo con la espalda apoyada contra el muro y mirò hacia lo alto. El azul del cielo era un color que pintaba un espacio abierto de par en par. Abrió la boca para respirar aquel azul, para engullirlo, y después lo abrazó, estrechándolo contra su pecho. Decía: Aire que lleva el aire, aire que el aire la lleva, como tiene tanto rumbo no he podido hablar con ella, como lleva polisón el aire la bambolea.

M'he imaginat la cançó, d'origen sefardita, en la veu de Carlos Cano, però no l'he trobada, en canvi, l'he trobada, sense lletra, en la música de Savall. Un no pot aspirar que els seus desitjos sempre siguin realitat.

olor de primavera

He sentit, aquest matí, un perfum inesperat de primavera que m'ha fet mirar amunt: blanc de núvia entre verd brillant. Aquesta nit, més lluny, amb l'aire gairebé immòbil, jo, que sóc un negat olfactiu, he tornat a sentir l'olor d'un taronger florit. He estat a punt d'asseure'm en el banc de pedra per deixar-me embriagar, sense condicions, perquè sí. He preferit, però, tastar un glop de tarongina cada dia, només un instant d'intensitat suprema que passa i que se'n va, com cada primavera.

poema de la primavera a l'hivern

L'augment de la temperatura -i els dies que s'allarguen- ha propiciat una il·lusió de primavera que el dissabte, amb les terrasses plenes i miratges en màniga curta, augmenta. A la plaça de la Catedral han tornat les sardanes -m'he tornat a perdre Garreta- i han sortit de la hibernació els vells irreductibles; el cantant d'òpera ha tingut temps de refer la seua veu i ha recollit els aplaudiments de principi de temporada; al carrer de la Pietat, un violinista -una parella i un passavolant de públic- interpretava Vivaldi. Qualsevol podria creure que demà mateix zigzaguejaran un cop més les orenetes.

L'iPod m'indica que a Calcuta, la ciutat on va nàixer Tagore, demà tindran una màxima de 34 i una mínima de 18 (Barcelona: 20 i 11). Continuo amb Tagore, amb El jardiner. La seua poesia em sembla d'una vitalitat i d'un optimisme que cada cop em resulta més difícil de trobar en alguns poetes nous -i alguns antics- aclaparats per tragèdies personals reals o inventades, en força casos reiterades fins a l'infinit, com si pensessin que ens pot costar d'entendre el seu estat d'ànim, sentit o literari.

Tagore, Rabindranath, va publicar El jardiner l'any 1913, però és possible que alguns poemes els escrivís l'any anterior. Dic això pensant en els versos (?) que clouen el recull, que no em semblen els més significatius del conjunt, però que trobo adients per acabar el post (tradueix Maria de Quadras):

Qui sou vós, lector, llegint els meus poemes cent anys més tard?
No puc enviar-vos ni una sola flor d'aquest tresor de primavera, ni una sola guspira d'or dels núvols llunyans.
Obriu les portes i mireu a fora.
Colliu en el vostre jardí florit perfumades recordances de les flors que vivien cent anys abans.
I tant de bo pugueu sentir en l'alegria del vostre cor l'alegria viva que cantava en un matí de primavera, enviant la seva veu joiosa a través de cent anys.

Jo, avui, he tancat el llibre i he estat un lector fidel i disciplinat.

canvi i caiguda de les preposicions

-Doncs a mi em costa això del canvi i caiguda de les preposicions, no li veig la lògica.

Ens aturem davant de l'aparador. Elles s'obliden dels seus maldecaps i entren a la botiga. Qui sap si una de les dues sortirà amb el vestit ben plegat en una bossa i el lluirà aquesta primavera -aquesta nit a casa?- que sembla llunyana i és a tocar. Jo en canvi, m'he de conformar a (de?) enamorar-me, de moment,  del vestit, complex i elemental alhora.

retall de la primavera als poblets

Anada i tornada ràpida al sud aprofitant la promesa, acomplerta, de calor. El sol, en un cel enteranyinat, juga a amagar-se durant tot el dia. A Santa Llúcia, no hi ha ningú, excepte una au de plomatge blanc i cresta divertida massa poruga de la qual hauria de saber el nom. A la vora dels bufadors deu haver acabat de dinar una parella; a l'altra banda, cinc o sis prenen el sol, mentre una quants més mandregen en el xeringuito.

Anem a dinar en el que ara és ja un restaurant com cal, just en la frontera dels termes del Perelló i de l'Ampolla. Han tancat el que abans estava només ensostrat i els comensals de l'interior estan pels àpats i ignoren un dels indrets més privilegiats de la costa. Dinem fora, sota l'ombra que va desapareixent a mesura que el sol es desplaça cap a ponent. La cuina és més o menys la de sempre (amb una carta més extensa i un error incomprensible), la gent, més diversa; si no fos per la massa de l'hotel, de cara la mar podríem pensar que som en el mateix lloc que fa trenta o quaranta anys: al fons, el far del Fngar i a la dreta la platja del Cap roig.

A la tarda, pugem al Perelló a comprar verdures, botifarres de ceba i d'arròs i uns quants litres d'oli nou que ja no ho és tant. Notícies de morts, sobretot, i de vius.

A la nit, a Barcelona, encara veiem el gol de Piqué. Més tard, a la ràdio, diuen que els japonesos no celebraran com cada any la florida dels cirerers. Fa uns dies vaig pensar en els cirerers japonesos i vaig trobar una tanka a la qual m'atreveixo a suprimir els ametllers, que ja tenen ametllons, pels cirerers, allà, al sud, molt menys abundants que els ametllers.

Sento que diuen:
-Com han florit les branques
del cirerer!-
I tot seguit jo penso:
-M'he perdut un somriure...


Francesc Galí

la lluna i la primavera

Abans d'ahir de matinada, la lluna que ja es ponia darrere dels edificis de l'oest va entrar per la finestra i em va desvetllar d'un son encara no encetat. Ahir, lluna plena que ens deien que no havíem vist tan brillant i tan propera des de feia 18 anys -on serem d'aquí a 18 anys?-, em va fer l'efecte de ser més o menys com sempre que és plena -una mica més brillant?-, al menys en aquesta illa de l'Eixample. El que restaven desperts -poques finestres en deixaven constància- continuaven fent la seva via interior i no vaig veure ningú mentre mirava la lluna i anava aclarint, a base de segons, l'espai que compartim. Avui, a les 00:21, just en el moment que apareixerà aquest post, comença la primavera. Diu Jofre Janué:
La propera mitjanit comença la primavera, concretament a les 00:21h. Aquesta primavera serà la segona estació més llarga de l’any amb una durada de 92 dies, 17 hores i 56 minuts, pràcticament un dia de diferència amb l’estació més llarga, que a l’hemisferi nord és l’estiu. L’arribada de l’equinocci de primavera com, ja sabeu, implica que la durada de la nit sigui la mateixa que la del dia i que a partir d’ara el dia es vagi fent més llarg que no pas les nit. De moment els pronòstics climàtics indiquen una primavera amb poques alteracions respecte els valors de promig, potser amb una tendència a ser més aviat humida.

Demà ens llevarem com sempre -una nova primavera, la lluna que minva-, però sabent que la crisi, una més de les crisis, té solució:

¿Cuándo se acabará la crisis?
Cuando tengamos un crecimiento por encima del 2% y creemos empleo.
¿Alguien sabe lo que hay que hacer para crear empleo?
Yo sí. Que en la negociación colectiva se refuerza la flexibilidad interna de las empresas...




ISO 2000 - 18mm - 1s - F/3,5

 


ISO 2000 -18mm - 3s - F/3,5




















ISO 2000 - 18mm - 4s - F/3,5




















ISO 200 - 270mm - 1/2000s - F/6,3



3+4