Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sopar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sopar. Mostrar tots els missatges

19.3.14

per sucar-hi l'oli


Hi ha dies que et centres en una petita empresa, un passatemps, una lectura, el que sigui, i desapareix tot allò que consideres accessori en aquell moment. Fas una pausa per menjar alguna cosa que no necessiti gaire elaboració (en altre moment t'entretindries explicant els ingredients, però avui penses que no cal, malgrat aquesta generositat amb l'oli) i continues amb allò que et té capficat. I si escrius una mica, és només perquè penses que cal fer una estoneta -curta- d'esbarjo. I demà serà un altre dia.


19.9.11

sopars de cap de setmana

Acabats d'arribar, un passeig breu abans de l'amanida i la pizza ens porta al carrer de l'Església. Baixant cap a la plaça ens sorprèn -són quarts d'onze- que la Fundació Mascort encara estigui oberta i hi fem una mirada des de la porta. Hi ha una mica de moviment i des del pati (?) ens arriba la veu de Joan Margarit, profunda, llunyana, que bé podria estar recitant aquests versos:

Pel camí que veiem des de la casa,
ja no ve mai ningú. El cobreix l’herba:
ara només hi ha merles nervioses
picotejant l’absència tranquil·la.
És un camí sense retorn. La casa
perdura lentament i, molt sovint,
embolcallada per la boira.
Aquí dins el record es torna acollidor.
Acollidor i trist, perquè no-res
empara com pot fer-ho la tristesa.


L’amor ara és mirar per les finestres,
perquè el passat és una festa
per a nosaltres sols.

Joan Margarit


No en sabíem res de l'acte, organitzat per la Fundació (visiteu-la, és un dels llocs més acollidors de la vila) i la llibreria El Cucut (les mateixes raons per visitar-la). No ens aturem, no hi entrem: és massa tard i el recital deu estar a punt d'acabar.

L'endemà, a la platja, més familiar que mai, tinc la sensació que serà el meu darrer contacte amb la mar d'aquest estiu. Passejo, miro, no em banyo.

És aquell nen callat que juga sol.
S’està darrere d’aquests ulls de vell,
resisteix l’envestida del migdia
escoltant els confusos versicles de les ones
...
Joan Margarit




A la nit, sopar a Lo Mirador, a la vora de l'església (hi ha qui parla d'un passadís misteriós entre els dos edificis). En una sala, unes rajoles a la paret recorden que allí va dormir el rei Jaume (el primer, per suposat), però no sé situar la data (1225) d'un rei joveníssim. En canvi sé segur que hi va estar l'any 1274, de viatge cap al concili de Lió. Ho diu ell mateix al Llibre dels Fets:

E quan fom a Gerona l'infant En P., fill nostre, convidà'ns lo dia de Pasqua a Torroella, e allí estiguem ab ell. Puis eixim d'allí, e anam-nos-ne a Perpinyà, e ell seguí'ns tro lla: e aquí manam-li que se'n tornàs...




D'aquest palau, ara convertit en hotel i restaurant, degué sortir també el rei Joan el dia de la seva mort accidental o provocada prop de Foixà. Fa gràcia compartir, molt temps després, les mateixes pedres -quantes vegades restaurades?- dels històrics, encara que sovint oblidem que compartim la mateixa terra i el mateix cel, però, esclar, la terra i el cel els comparteix tothom.





Les boires de la nit es transformen en tempesta espectacular de matinada. De tornada, la pluja i la temperatura preludien la tardor a tocar després d'un final d'estiu encès. Mengem pa amb tomata i embotits. El Barça va guanyar, i avui el Llevant. A la terrassa, l'alfàbrega continua florint i escampa una aroma intensa: el cant del cigne.

9.4.08

circuit

Sembla que en Matthew Tree no se’n pot avenir que el seu darrer llibre La vida després de Déu, publicat l’any passat i que ja va per la 3a edició –ai aquests editors poc previsors que no confien prou en els seus escriptors-, no hagi tingut encara cap crítica, -positiva , negativa o el que es porti- en algun dels diaris que es llegeixen en aquest país. Aquest fet el comenta a la seva columna a l’Avui d’ahir, però dedueixo que ja fa temps que en dóna publicitat. Aparentment el que li resulta estrany , més que la manca de comentaris sobre paper és que els “ressenyistes” hagin comentat tots els seus llibres anteriors. Per què aquest no? Diu també, que li sap greu perquè la manca de comentaris professionals ha impedit que s’obrís u debat sobre el tema: la validesa de les creences religioses. Finalment, l’autor passa directament al suborn: invita qualsevol crític que parli del llibre (suposo que únicament deu ser al primer que en parli) a “un sopar inoblidable en un restaurant d’upa de nom celestial”. M’agrada la sinceritat desacomplexada i festiva d’en Matthew que costa de trobar entre els nadius.

A mi no em faria res escriure una crítica i deixar de cuinar per una nit la meva verdureta i el meu peixet, però, ai las!, no reuneixo els requisits. Ni escric sobre paper ni m’he llegit el llibre ni en diagonal, i no crec que esmentar-lo aquí em valgui una humil cervesa autòctona.

Dit això i passant als fets relatats, que és l’única cosa sobre la qual puc opinar, el que em crida més l’atenció és que algú com ell, que ara no té una creença religiosa tradicional –desmentiu-me si m’equivoco- s’hagi passat un temps escrivint un llibre sobre el tema, encara que sigui amb la lloable intenció de provocar debat o convertir el personal a la seva fe, sigui quina sigui. Ep, dic un llibre, no un o diversos articles. En canvi, em sembla normal que els “ressenyistes” professionals no s’embranquin en un tema del qual no es deu poder dir gaire cosa si traiem qüestions d’estil o la possible novetat temàtica en l’obra consolidada de Matthew Tree. De fet, sempre m’ha resultat curiós que els crítics parlin de llibres de religió o d’autoajuda, que ve a ser el mateix, vagi per on vagi el seu enfocament. Trobo que són dues qüestions –o és la mateixa?- tan íntimes, que no haurien de sortir del clos individual, o familiar si volem ser generosos.

Deixeu-me afegir unes consideracions que fa Tree i que són les que m’ha dut a escriure aquesta ximpleria que aneu llegint. Diu: “...sempre he considerat que els ressenyistes són tan o més imprescindibles per a la literatura com els mateixos autors... “ Deu tenir raó, però crec que els ressenyistes són, indiscutiblement, imprescindibles per a l’escriptura i la venda del material escrit, de vegades també per a la literatura; però qui és realment imprescindible és el lector, sense lector no hi ha literatura encara que puguin existir els escriptors, sense els lectors no hi ha res més que el calaix de l’escriptori o, siguem moderns, una pantalla onanista. Que el lector necessiti els ressenyistes professionals és opinable, al menys no més que els llibreters o d’altres lectors. En realitat, què són els crítics sinó lectors? Alguns, deixeu-m’ho dir, no gaire més llegits ni gaire més espavilats que alguns lectors no professionals llegits i espavilats. Ei, només alguns.

Per acabar, si algú s’ha llegit el llibre d’en Matthew Tree i vol iniciar el debat, estic disposat a participar-hi. Només una estoneta, però, i sense que sigui un precedent a tenir en compte.


(Passejant per Internet trobo que el llibre té un preu de sortida a Ebay de 1,25 €, més 4,50 de despeses d’enviament. Aprofiteu l’oferta d’aquest apòstata.)