Sembla que en Matthew Tree no se’n pot avenir que el seu darrer llibre
La vida després de Déu, publicat l’any passat i que ja va per la 3a edició –ai aquests editors poc previsors que no confien prou en els seus escriptors-, no hagi tingut encara cap crítica, -positiva , negativa o el que es porti- en algun dels diaris que es llegeixen en aquest país. Aquest fet el comenta a la seva columna a
l’Avui d’ahir, però dedueixo que ja fa temps que en dóna publicitat. Aparentment el que li resulta estrany , més que la manca de comentaris sobre paper és que els “ressenyistes” hagin comentat tots els seus llibres anteriors. Per què aquest no? Diu també, que li sap greu perquè la manca de comentaris professionals ha impedit que s’obrís u debat sobre el tema: la validesa de les creences religioses. Finalment, l’autor passa directament al suborn: invita qualsevol crític que parli del llibre (suposo que únicament deu ser al primer que en parli) a “un sopar inoblidable en un restaurant d’upa de nom celestial”. M’agrada la sinceritat desacomplexada i festiva d’en Matthew que costa de trobar entre els nadius.
A mi no em faria res escriure una crítica i deixar de cuinar per una nit la meva verdureta i el meu peixet, però, ai las!, no reuneixo els requisits. Ni escric sobre paper ni m’he llegit el llibre ni en diagonal, i no crec que esmentar-lo aquí em valgui una humil cervesa autòctona.
Dit això i passant als fets relatats, que és l’única cosa sobre la qual puc opinar, el que em crida més l’atenció és que algú com ell, que ara no té una creença religiosa tradicional –desmentiu-me si m’equivoco- s’hagi passat un temps escrivint un llibre sobre el tema, encara que sigui amb la lloable intenció de provocar debat o convertir el personal a la seva fe, sigui quina sigui. Ep, dic un llibre, no un o diversos articles. En canvi, em sembla normal que els “ressenyistes” professionals no s’embranquin en un tema del qual no es deu poder dir gaire cosa si traiem qüestions d’estil o la possible novetat temàtica en l’obra consolidada de Matthew Tree. De fet, sempre m’ha resultat curiós que els crítics parlin de llibres de religió o d’autoajuda, que ve a ser el mateix, vagi per on vagi el seu enfocament. Trobo que són dues qüestions –o és la mateixa?- tan íntimes, que no haurien de sortir del clos individual, o familiar si volem ser generosos.
Deixeu-me afegir unes consideracions que fa Tree i que són les que m’ha dut a escriure aquesta ximpleria que aneu llegint. Diu: “...sempre he considerat que els ressenyistes són tan o més imprescindibles per a la literatura com els mateixos autors... “ Deu tenir raó, però crec que els ressenyistes són, indiscutiblement, imprescindibles per a l’escriptura i la venda del material escrit, de vegades també per a la literatura; però qui és realment imprescindible és el lector, sense lector no hi ha literatura encara que puguin existir els escriptors, sense els lectors no hi ha res més que el calaix de l’escriptori o, siguem moderns, una pantalla onanista. Que el lector necessiti els ressenyistes professionals és opinable, al menys no més que els llibreters o d’altres lectors. En realitat, què són els crítics sinó lectors? Alguns, deixeu-m’ho dir, no gaire més llegits ni gaire més espavilats que alguns lectors no professionals llegits i espavilats. Ei, només alguns.
Per acabar, si algú s’ha llegit el llibre d’en Matthew Tree i vol iniciar el debat, estic disposat a participar-hi. Només una estoneta, però, i sense que sigui un precedent a tenir en compte.
(Passejant per Internet trobo que
el llibre té un preu de sortida a Ebay de 1,25 €, més 4,50 de despeses d’enviament. Aprofiteu l’oferta d’aquest apòstata.)
