el tunel

Vaig arribar un pèl tard a l'aula, potser cinc minuts, però encara no havia començat la classe. Una parella de companys es van encarregar de connectar l'ordinador a la pissarra digital mentre el professor escrivia unes paraules clau a la pissarra tradicional. Com que si t'has emportat l'ordinador a casa i l'has fet servir cal tornar a configurar-lo, vaig buscar el paper (alguns tenen una memòria prodigiosa): 192.168.130.183 / 255.255... Bé, no escric res més perquè sembla que són xifres altament secretes que només jo posseïa en aquell moment (el meu proveïdor no assistia a classe). Vaig facilitar les claus a algun altre que havia gosat connectar-se a l'exterior i aproximadament al cap de vint minuts de resoldre problemes menors ja estàvem a punt d'iniciar l'antepenúltima sessió presencial de tres hores.

El professor ens va dir que treballaríem amb GIMP, un programa de tractament d'imatges amb finestres flotants que ja teníem carregat (oi?) als ordinadors. Ens va parlar d'altres programes que feien les mateixes funcions i que alguns ja devíem conèixer. Al cap d'una bona estona va preguntar si algú li volia deixar el seu pendrive (els deures de la classe anterior consistien a portar alguns arxius d'imatges) i una voluntària de primera fila, potser una mica forçada, va dir-li que podia utilitzar determinada imatge d'un restaurant. Sorpresa, la imatge omplia tota la pissarra i més. El professor ens va explicar els passos a seguir per escalar-la, és a dir, reduir-ne la mida, perquè les imatges tan grans l'únic que fan és ocupar espai innecessàriament. A continuació, cadascú havia de triar una fotografia i (des de GIMP, recordeu?) i reduir-la a 320 píxels d'amplada, etc. Finalment, calia pujar la foto al bloc (encara no sé si el professor pronuncia bloc o blog). Jo, com que estava a la darrera fila i el professor no em controlava la pantalla, vaig fer una mica de trampa i vaig fer servir el programa PHOTO-PAINT, de COREL, que és el meu preferit, per transformar la foto abans de pujar-la al bloc (jo pronuncio bloc). En total, crec que tot el procés em devia durar set o vuit minuts perquè em vaig distreure amb alguns detalls que no vénen al cas.

Algú pot pensar que no em calia tantes línies per explicar una activitat tan senzilla. De senzilla, res. Ara ho pot semblar, però si realment ho fos, el professor no s'hagués passat més de dues hores explicant-nos-la. La veritat és que li envejo la capacitat pedagògic. Si jo fos capaç, per exemple, d'explicar un tema aparentment senzill -alguns diuen que obsolet- com el de l'accentuació gràfica en només dues hores de manera que tots els alumnes acabassin accentuat com cal, em sentiria l'home més feliç del món; imagino que com el nostre professor quan va veure que gairebé tothom havia aconseguit fer un post construït únicament amb una foto.

La propera setmana, el professor ens ha assegurat que dominarem l'art de fer núvols d'etiquetes i que ens parlarà dels marcadors socials. Ja voldria que fos dimecres, que estic segur que això dels núvols m'apassionara; el tema dels marcadors socials, no tant, que ja sabeu que tinc tendència a la misantropia.

Per cert, la foto que vaig penjar al bloc va ser una part d'una instantània feta fa dues setmanes, en aquell moment del dia que la llum natural desapareix per deixar pas a l'artificial i es crea una mena de tunel il·luminat al final. La Joana diu que li agrada; jo, després, vaig pensar que potser era una metàfora del curset (m'he de mirar què diu el full d'inscripció per si vaig posar una creu en el lloc equivocat): al final de tot, els professor ens explicarà com funciona la pissarra digita, cosa que tampoc no deu ser tan important o segur que és força més senzilla i intuïtiva que la construcció d'un bloc. Hi ha algú que no es vegi amb cor de fer servir una pissarra digital després de set o vuit minuts de tenir el punter a la mà?



el tunel



a l'excel·lència per la digitalització

Continuo els dimecres fent un curset de no sé quantes hores que em permetrà ser un expert en l’ús de la pissarra digital. Ahir, durant les tres hores, vam aprofundir una mica més en el procés d’elaboració d’un bloc. Fa unes quantes setmanes ja vam ser capaços de crear-ne un, dels de la XTEC (22.562 blocs ja), de posar el títol (el meu és giravolt) i teníem com a deures deixar un comentari al bloc del professor i escriure un post relacionat amb un possible projecte per als alumnes. Ahir vam editar el post, vam veure com es feia per incloure hipervincles i vam haver d’enviar un comentari al bloc del nostre veí de taula. La setmana que ve, a part dels deures, veurem com es poden posar imatges al bloc i alguna cosa més que ara no recordo.

La sorpresa de la sessió va ser que a alguns, als que fem classe a 1r d’ESO, ens van donar un ordinador, imagino que en custòdia, perquè se suposa que aviat començarà la digitalització d’aquest grups i hem de ser hàbils en el maneig del mateix ordinador que tindran els alumnes, un Toshiba mini NB250, d’1 GB de memòria, sistema operatiu Windows 7. No sé si ho podia fer, però de moment li ha afegit uns quants programes, entre altres l’Open i el GoldWave, aquest darrer d’edició musical, força complet.

Entre el temps que vam trigar a configurar els ordinadors, petits problemes tècnics, una connexió excessivament lenta que hem de canviar, antics ordinadors que es van quedar sense bateria (els nous tenen aproximadament una autonomia de vuit hores) i dubtes diversos, la classe va alentir-se força. La situació em va servir per imaginar les primeres classes digitals amb els alumnes; ep, només les primeres, que sóc optimista i estic convençut que quan tinguem una mica de rodatge, l’aprenentatge de llengua serà espectacular, sense comparació amb els mètodes antics.

Sobre la pissarra digital, no puc dir gran cosa, encara no sé si en aquest moment sabria connectar-hi l’ordinador, perquè cada sessió ho fan dos companys i a mi, de moment, no m’ha tocat. El que és segur és que la setmana vinent dominaré l’art de pujar imatges al bloc i segurament també vídeos. En l’aspecte blocaire, progresso força, fins i tot diria que sóc, modèstia a part, un dels millors alumnes.

digitalització

Un dels avantatges més importants, decisiu en la meva opinió, de la digitalització de les aules és l’ús de la pissarra digital. Per fi deixarem d’anar bruts de guix com si fóssim un simple artista de la Capella Sistina. Davant de la implantació de la pissarra digital, un pensa que tots els avanços del darrer segle, i de l’anterior, en el camp de l’ensenyament són fets irrisoris.

No tinc cap dubte que en els llibres que s’escriuran sobre la història de l’educació i l’ensenyament al nostre país, les aventures del conseller que ha fet possible aquesta fita omplirà tot un capítol i el seu nom hi figurarà escrit en Times New Roman d’or de mida, com a mínim, 8.