digitalització

Un dels avantatges més importants, decisiu en la meva opinió, de la digitalització de les aules és l’ús de la pissarra digital. Per fi deixarem d’anar bruts de guix com si fóssim un simple artista de la Capella Sistina. Davant de la implantació de la pissarra digital, un pensa que tots els avanços del darrer segle, i de l’anterior, en el camp de l’ensenyament són fets irrisoris.

No tinc cap dubte que en els llibres que s’escriuran sobre la història de l’educació i l’ensenyament al nostre país, les aventures del conseller que ha fet possible aquesta fita omplirà tot un capítol i el seu nom hi figurarà escrit en Times New Roman d’or de mida, com a mínim, 8.

genètica Maragall

No hi ha més de 150 persones amb el cognom Maragall, segons es pot consultar a Idescat, i tot i així, és notable l’enrenou que provoquen en el país –petit- alguns dels seus posseïdors. Potser l’origen de tot plegat cal buscar-lo en uns versos de l’avi que ja deuen formar part de la genètica familiar, perquè la literatura, que ningú no ho dubti, crea caràcter.

-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant,
serà home sobrehome,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.

Joan Maragall: “El comte Arnau”, dins Visions i cants (1900)

Després va venir la continuació del poema a Enllà (1906) i a Seqüències (1911), però sembla que el darrer dels Maragall en política activa encara es troba a un pas d’Enllà i a dos de Seqüències.. Mentrestant, li recordaria a l’Ernest Maragall que si bé és possible que el seu partit ja no tingui un projecte del país que molts volem–és alguna cosa més enllà dels seus habitants un país o és cada vegada més una entelèquia?- hi ha altres partits que diuen que en tenen i, en tot cas, sempre se’n pot inventar un de nou, de partit i de país. Per altra banda, segons ens ha dit i ha defensat, ell té un projecte d’Educació; i què és un projecte educatiu més que la base d’un projecte de país –sempre que es consideri, repeteixo, que encara existeixen els països-? Tan poca fe té en el seu projecte educatiu que no li importa deixar-lo a mitges?

Tinc curiositat per veure que com anirà l’any que ve la commemoració del centenari de la mort de Joan Maragall. Pot ser una cosa espectacular: tantes idees, tantes imatges, tants camins en una societat de canvi! Tantes preguntes i respostes encara vàlides i a discutir que va plantejar un home que aspirava a ser lliure. Imagino com bulliran els blocs que bullen amb els aniversaris. O no? O ens agafarà l’ensopiment de la realitat més immediata on tot comença i tot s’acaba?

de burros i altres animals

El senyor Maragall, el que ara dirigeix els destins de l’educació del país, deia l’altre dia que en els centres d’ensenyament com menys normes millor, que quan hi ha un problema cal que es reuneixin les dues parts, que vingui el mediador i arribin a un acord. Així li va al país: improvisació espectacular i campi qui pugui : autoritzacions i desautoritzacions segons el criteri del dia en els centres d’ensentament mentre que en altres àmbits, sobretot els econòmics, el detallisme és aclaparador.

No us penseu que ara afegiré la meva opinió a l’assumpte del vel –o era el bel?- islàmic. En una societat democràtica com la nostra són els nostres representants els que han d’actuar i a nosaltres ens queda la prerrogativa (?) d’enviar-los a casa si considerem que són uns incompetents (això sí, amb un bon coixinet econòmic de per vida, nja que s’han desvetllat per aconseguir que tot funcionés a la perfecció).

No afegiré la meva opinió perquè considero que després de segles de suposada evolució, l’espècie humana encara és incapaç d’entendres ella mateixa, que la seva evolució és la seva penitència –permeteu-me el terme religiós, perquè jo, com vosaltres, no puc abstenir-me de fer servir el que és el signe més important de la nostra evolució, i que cadascú entengui religió o transcendència des la seva pròpia òptica i vivència-.

Com que no especificaré el que penso sobre el vel islàmic –anècdota elevada a categoria o categori rebaixada a anècdota- us compensaré –orgull humà- amb un fragment d’una obra escrita el 1417 per un cristià convertit a l’islamisme. Diu el rei dels animals:

“E ab la fi que sapits clarament que nosaltres, animals, som de pus gran noblesa e dignitat, que vosaltres no sóts, e que, per rahó e ab bon dret nosaltres devem ésser vostres Senyors e vosaltres nostres sotsmesos e servicials, leixant donchs entre molts nobles e enginyosos animals los quals amb dos o tres mots vos farien callar com un mut, volem e de present deleguem que l’ase ronyós de la coha tallada vos haja a respondre, quant que el sia lo pus malastruch e miserable animal que sia en la nostra cort. E pertant adrçat-vos a ell, proposant-li totes vostres rahons e provant ço que havets dit contra nosaltres ésser veritat.” Per què girant-me, jo viu de costa prop de mi un mesquí e malhaurat ase, tot escorxat, vormós, ronyós e sens coha, loqual (com jo crec) no hagués valgut deu diners a la fira de Tarragona, e tingui’m per escarnit, coneixent clarament que ells fahien bef de mi. Tota vegada, pus per temença que no per vergonya, me calgué contentar-me’n e pacientment comportar. E, en açò estant, girant-se devers mi, l’ase ronyós me dix:

Llibre de Disputació de l’Ase contra frare Encelm Turmeda. (darrera edició a Moll, em sembla. A Internet només trobo una edició en francès)

No cal dir que el més ronyós dels animals, el de pensament més lent, guanyà en la seva disputació el savi Turmeda, com encara ho faria al segle XXI, responent, per exemple, a les bestieses referents a la roba que Turmeda al·legava per demostrar la primacia dels humans sobre els animals. I és que els assumptes de la vestimenta no poden provocar més que rialles condescendents entre els qui saben que aquesta no és la qüestió sinó una manifestació més de la misèria humana.

Avui es queixava Narcís Garolera de la manca d’interès per l’obra de Jacint Verdaguer a la Fira de Frankfurt. Comparteixo part dels seus arguments, però, encara que no arribi tan lluny la meva veu, deixeu-me queixar aquí per l’oblit de clàssics com Turmeda que, n’estic segur, amb una mica de publicitat es convertirien en bestsellers mundials i demostrarien que quan els altres anaven o no existien, els catalans ja havien arribat.


P. S. Espero que arsvirtualis no només ens indiqui els actes a Colònia sinó que ens en faci cinc cèntims de com han anat. Quedem així?

agermanament Catalunya-Finlàndia (sense reciprocitat)

Hi ha viatgers que durant l’estiu se’n van un mes a un país proper o exòtic i quan tornen s’entesten a explicar-te fil per randa les meravelles arquitectòniques i naturals del territori visitat, com funcionen de bé determinats serveis, els aspectes més recòndits de l’ànima dels seus habitants, els lligams entre les diferents classes socials i les seves contradiccions (poquíssimes)... Tot amb pèls i senyals i il·lustrats amb uns vídeos, unes fotos i dos o tres llibres que donen fe, com a mínim, de l’externalitat de la seva història. Aquests viatgers sovint no coneixen el veí de la seva escala perquè la seva missió en la vida no és el coneixement dels individus sinó de les civilitzacions i pensen les persones no són més que part prescindible del conjunt que creuen dominar.

A diferència dels viatgers particulars, que com a màxim t’expliquen durant una tarda o en sessió de tarda i nit vida i miracles de la civilització visitada, els viatgers institucionals, és a dir, aquells que ostenten la representació dels ciutadans, no es conformen a explicar i il·lustrar sinó que pretenen que la societat que els ha elegit es converteixi en la societat que els ha fascinat. Pretenen en un màxim de quatre anys –després ja es veurà, perquè en darrer terme els electors tenen la paraula- que una cultura amb una determinada tradició adopti una altra tradició, canviï els seus esquemes, es converteixi en una altra societat a penes entrevista però, segons ells –sempre optimistes o desesperats- , plenament assimilada en els seus mecanismes i la seva mentalitat.

Els viatgers institucionals són enormement perillosos, son els revolucionaris de la nostra època. En lloc d’aprofitar el que té el país al qual pertanyen i fer les modificacions convenients quan creuen que alguna cosa no funciona, s’entesten a fer creu i ratlla i intenten traspassar allò que han vist en un altre territori, sense recordar que el que funciona en el país visitat és el fruit de molts anys de provatures, és un procés natural.

Al nostre país abunden els viatgers institucionals, entre els quals destaquen els Maragall, tastaolletes potser engrescadors a curt termini, però poc eficaços en les curses de resistència, en els projectes consistents.

Ara li ha tocat el torn a l’Ernest Maragall, conseller d’Educació. El senyor Maragall va veure per la tele i va llegir a la premsa que a Finlàndia l’ensenyament funciona molt bé i ha pensat que a Catalunya, un país amb una tradició pionera en la innovació educativa que els polítics estan aconseguint fer oblidar, cal fer un canvi, ens cal finlanditzar. Els diaris ja comencen a insinuar aquest propòsit del senyor Maragall i suposo que ell mateix s’encarregarà de confirmar-ho en la conferència que donarà a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el dia 27 d’aquest mes amb el títol de La formació del professorat: una assignatura pendent. Si es que realment és una assignatura pendent, li recordarem que és ell o els altres consellers del ram qui no l’ha aprovada, perquè, de cursos i cursets, els professors no paren de fer-ne; una altra cosa és que els serveixin gaire en aquest model d’educació canviant i erràtic amb què ens martiritzen sense pietat amb l’excusa que cal adaptar-se a uns nous reptes que són incapaços d’assenyalar i afrontar amb una mínima credibilitat i consistència i que converteix l’ensenyament primari i secundari en un cafarnaüm en què qualsevol eficàcia depèn més de la bona voluntat individual que de la previsió i l’eficàcia institucional.

En fi, que tinc una invitació per assistir a la conferència que us passo desinteressadament, res de revenda. Això sí, cal confirmar l’assistència en aquest telèfon 934 006 964, a les 7 de la tarda, que darrerament és l’hora dels toreros (no, no; no vull insistir en el tema de la tauromàquia). Suposo que si hi ha moltes confirmacions es podria arribar a llogar el Palau Sant Jordi, o el camp del Barça. A la fi, tots els que ens dediquem al tema som un col·lectiu considerable, algú té xifres?


P.S. Espero que si és veritat, com em temo, que finalment hi ha un intent de fer que ens assemblem als finlandesos, els cursets de formació els donin indígenes d’aquell territori, que aquí sempre ens quedem a mitges i ens diuen que la culpa és dels pressupostos: sempre els calés. Ah, i espero que l’intent d’adaptar mètodes finlandesos comporti també l’aire condicionat als centres d’ensenyament, que en aquestes dates ja comença a ser heroic intentar veure llibres i llibretes mentre les gotes de suor ens regalimen per la cara i ens entelen els ulls.

I ara és quan tocaria parlar del paper dels ajuntaments en el nou model d’ensenyament, però ho deixaré estar per un altre moment, no us sembla?

A darrera hora llegeixo l’opinió sobre una altra inspiració del sr. Maragall en terres finlandeses. Com que l’Oriol Izquierdo ho explica millor del que jo faria, us remeto a les seves paraules.