Al meu poble, que no sé si arribava
als tres mil habitants, hi havia dos barris indiscutibles -les
guerres de menuts ho deixaven ben clar-, el de dalt i el de baix, la
plaça al mig. Després hi havia altres llocs que també eren barris
o potser no, amb noms més concrets que no cal esmentar. Ara, a
Barcelona, si algú m'ho pregunta, diria que sóc Eixample, fronterer
ja, o Sagrada Família, si ha de quedar més clar; potser un toc de
Gràcia si pujo una miqueta, o Sant Joan de dalt, si llegeixo Sagarra
(fill), o Chinatown, si baixo pocs carrers... Podem dir el que
vulguem, però els barris, molt sovint, aquí, a Barcelona, són
també petits, la nostra casa i els centenars de metres que en
itineraris quotidians recorrem més sovint: on comprem el menjar, el
cinema habitual, la perruqueria (o barberia), els passejos de lleure,
el centre mèdic que ens ha tocat, la papereria, la pastisseria, el
forn, el bar de cada dia (els qui van cada dia al bar), la
tintoreria...
Entenc Joan de Sagarra, la seua
llicència política i literària, quan parla del barri de la
Diagonal, però els barris, grans o petits, són concèntrics, a
vegades desequilibradament concèntrics, més petits del que marquen
els noms oficials, més fets a mida pròpia i al mateix temps
col·lectiva -ell també ho confirma. La Diagonal, de moment i per
sempre, talla i connecta, és massa llarga i diversa i, sobretot, va
esbiaixada.
