els barris

Al meu poble, que no sé si arribava als tres mil habitants, hi havia dos barris indiscutibles -les guerres de menuts ho deixaven ben clar-, el de dalt i el de baix, la plaça al mig. Després hi havia altres llocs que també eren barris o potser no, amb noms més concrets que no cal esmentar. Ara, a Barcelona, si algú m'ho pregunta, diria que sóc Eixample, fronterer ja, o Sagrada Família, si ha de quedar més clar; potser un toc de Gràcia si pujo una miqueta, o Sant Joan de dalt, si llegeixo Sagarra (fill), o Chinatown, si baixo pocs carrers... Podem dir el que vulguem, però els barris, molt sovint, aquí, a Barcelona, són també petits, la nostra casa i els centenars de metres que en itineraris quotidians recorrem més sovint: on comprem el menjar, el cinema habitual, la perruqueria (o barberia), els passejos de lleure, el centre mèdic que ens ha tocat, la papereria, la pastisseria, el forn, el bar de cada dia (els qui van cada dia al bar), la tintoreria...

Entenc Joan de Sagarra, la seua llicència política i literària, quan parla del barri de la Diagonal, però els barris, grans o petits, són concèntrics, a vegades desequilibradament concèntrics, més petits del que marquen els noms oficials, més fets a mida pròpia i al mateix temps col·lectiva -ell també ho confirma. La Diagonal, de moment i per sempre, talla i connecta, és massa llarga i diversa i, sobretot, va esbiaixada.

serrells: del roig al verd

Ja em disculpareu, barcelonins i forasters, si insisteixo en una tema tan poc atractiu com el de la mobilitat. Concreto uns antecedents: Pel que sé, en molts centres educatius del país està prohibit l’ús del mòbil –en alguns fins i tot que es porti als centres-; en cas que soni –o es vegi- un mòbil, el més habitual és que acabi en mans de la direcció o una altra autoritat i la mare o el pare de l’alumne hagi de passar a recollir-lo. Bé, ara no discutirem –ei, feu-ho si voleu- la bondat o maldat de la mesura i les seves conseqüències, només constato un fet. Bé, doncs resulta que un o una amable comunicant m’ha deixat un comentari que diu que el gerent del Consorci d’Educació de Barcelona, un ens que s’encarrega de la gestió de l’ensenyament a la nostra ciutat, ha enviat un comunicat a les direccions dels instituts, copio textualment: “demanant que siguin tolerants amb l'ús del telèfon mòbil la setmana de les votacions.” Quedo de pedra, no tinc paraules. Després resulta que tinc tantes paraules que penso que sobrepassaran el bon gust d’un post apte per a tots els públics. En resum, que mitja humanitat s’ha tornat ximple i ens acabaran xiulant a la resta.

Finalment he aconseguit trobar el programa de Barcelona Poesia i també un bloc (o potser blog, sóc un ignorant), amb comentaris oberts, que sembla que s’encarregarà o s'encarrega de explicar com va i com és la cosa. Trobo a faltar més poesia en espais oberts, en places, en carrers, en barris, a part de la que ja tenen cada dia. I per no allargar-me més, demano una consulta popular per a la pròxima edició en què, a més dels llocs, es pugui opinar sobre la tria d’organitzadors, poetes i poesia. Queda dit.

Finalment, l’èxit relatiu de les meves paraules sobre el caragol, o cargol, Carlitus, (bonic post i bonica foto, A.), m’animen a deixar una imatge seva potser no tan poètica com la del Tirant –som tan antropocèntrics!- però igualment científica. Diu Tirant, al capítol XXIX:

...menjaven en una taula los tres, e vertaderament vos puc dir, senyor, que, com la Infanta bevia vi vermell, que la sua blancor és tan extrema que per la gola li veia passar lo vi, e tots quants hi eren n'estaven admirats.

El règim alimentari d’en Carlitus Caragol, com el de tots els seus parents, és més aviat monòton i dubto que se’l pugui considerar un príncep o una princesa (o les dues coses al mateix temps), però la seva pell, d’aparença rugosa i morenor contrastada, té també una translucidesa que em deixa admirat quan per la gola se li veu passar la verdor de la col, com si fos un poema de la Barcelona poètica d'enguany.

barcelona poesia

Visc a escassos cent metres de la Diagonal i la creuo, cap a la mar, i la segueixo, més aviat de pujada, amb freqüència. La majoria de vegades els meus desplaçaments són a peu; força menys, en autobús; unes quantes vegades a l’any, en cotxe. De cotxe, no en condueixo; ni tampoc bicicleta, ni patins, ni moto – a Barcelona-, ni qualsevol altre vehicle. Visito poques botigues de la Diagonal, i en faig algunes de les meves compres. No compro llibres, no compro material fotogràfic, no compro roba, però sí alguns altres materials que no detallaré. No sé que més podria incloure en la meva autobiografia territorial i cinètica, però de moment em sembla suficient per deixar constància que és un dels meus carrers.

A partir del dia 10, i durant una setmana, els barcelonins d’un cens que firmaria el mateix Carretero i no l’Anglada podrem votar com volem aquest carrer, un dels més importants de la ciutat, segons ens diuen. Podrem decidir entre dues opcions –la tercera és l’immobilisme- a partir d’una iniciativa de l’alcalde Hereu que vol que siguin els ciutadans els qui participin directament en l’urbanisme de la seva ciutat. No cal dir que trobo molt interessant aquesta proposta innovadora de democràcia directa que mai abans no s’havia fet a la ciutat, ni per les exposicions universals, ni per les olimpíades, ni pel fòrum, ni per tants altres canvis que tenien com a principal finalitat fer progressar la ciutat.

Dit tot això, i en un ordre dispers i aleatori deixo algunes consideracions, que podria respondre més endavant, o em faig algunes preguntes.

Per què no aprofitem l’ocasió per reformar també la Gran Via, un carrer que té característiques urbanístiques i circulatòries molt similars a les de la Diagonal.

La comparació entre la Diagonal i el Passeig de Gràcia o la Rambla de Catalunya només la poden fer els ignorants. La diferència definitiva, per començar, és la llargada d’aquests carrers. Passejar-se TOTA la Diagonal per anar de botigues, per exemple, és impossible en persones assenyades sense recórrer a una cursa per etapes.

Suposem que fem una reforma sense incloure el tramvia i afegint un transport subterrani. Per què no?

Per què ningú no ens ha dit on van tots aquests cotxes que passen actualment per la Diagonal? Quants fan trajectes interns? Quants externs? Quines vies els absorbiran i com quedarà la circulació per aquestes vies? S’han calculat les alternatives a aquests conductors i aquests desplaçaments?

Al meu diari del diumenge incloïen un especial Diagonal de 20 pàgines (òndia!) encapçalat per un titular a mitja pàgina que deia: “Una avenida con futuro”. A la part superior, la foto d’una “comerciant” i un títol: “Coincidencia. El comercio saldrá ganando”. Ja hi som. Qui paga aquestes pàgines? Quin interès té el diari en aquesta reforma? Quantes promeses (o realitats) econòmiques s’han repartit i entre qui abans de realitzar el projecte? Què guanyaré jo? Que guanyaran els que són ciutadans com jo?

Quants diners s’han gastat en aquesta campanya? I si els ciutadans –els censats des de principis de 2010, sàpiguen o no on para la Diagonal- se’n desentenen de les dues opcions?

Quins criteris prevaldran a l’hora de votar: els tècnics, els ideològics, els utilitaristes...?
Per què els polítics de no importa la tendència (hi ha tendències en aquests assumptes?) no parlen sobre la legalitat o no de la consulta? Ja és constitucional?

I, sisplau, menys demagògia com la de les quatre fotos que copio al final de tot amb la intenció de constatar que el cotxe és la bèstia negra de la Diagonal: “Quien tema que con la reforma se ira al colapso ha podido ver que es el coche el único que crea problemas”, diu un senyor de la plataforma “Diagonal per a Tothom”. Ja es veu que el col·lapse el protagonitzaran els vianants, en aquest moment més aviat escassos en el tram on es van fer les fotos (passeig de Sant Joan-València).

Si la reforma de la Diagonal no costa com a mínim el doble de 70 milions d’euros, em faig caputxí, cosa que a la meva edat pot tenir la seva gràcia.

I ja m’ha tornat a passar. Jo el que volia és parlar sobre la Setmana de la Poesia que començarà el dijous vinent, just a la meitat de les votacions sobre la Diagonal. Al web de l’Ajuntament no trobo res: és tan etèria la poesia! Estant tan enfeinats a l’Ajuntament! Resumeixo: Quan farem una consulta popular per decidir en quins espais s’han de fer els actes poètics? Quan podrem decidir els ciutadans de Barcelona quins poetes i quin tipus de poesia hem de veure i escoltar a la nostra ciutat? Com a usuari de la poesia exigeixo informació, JA!

tres (3)

Fins que hi hagi cap novetat organitzadora i no s’arribi a la supressió dels estats, que jo calculo que serà aproximadament per la mateixa època en què Catalunya aconsegueixi la independència, em mantindré fidel racionalment a la forma de govern anomenada democràcia. És veritat que sota aquesta denominació existeixen formulacions organitzatives ben diverses que sovint poden ser ben poc democràtiques; a mi per exemple, m’esparvera quan un estat o una institució té en el seu nom oficial el mot “democràtic”, de la mateixa manera que desconfio d’aquella persona que necessita dir constantment “francament” per reblar les seves afirmacions.

De les democràcies comunament acceptades com democràtiques, hi ha sobretot dos aspectes que em preocupen: la professionalització –l’eternització en el càrrec- dels ciutadans que exerceixen el poder, altrament anomenats polítics (aquesta longevitat rectora també em sembla nefasta en la majoria d’àmbits relacionals) i el percentatge tan elevat de diferència d’opinió entre el que els polítics –representant lliurement elegits- creuen que és bo per a la població a la qual representen i el que la pròpia població representada creu que els és bo.

Podríem anar repassant de forma exhaustiva casos sobre el tema –la pujada d’impostos, les despeses protocol·làries, els impostos de successió, l’organització sanitària, el sistema educatiu...-, però seria excessivament llarg i qui sap si fosc, de manera que podem posar un exemple il·lustratiu de fàcil comprensió. A Barcelona hi ha dues avingudes de característiques físiques molt similars: la Gran Via i la Diagonal, deixem la primera. Fa dies que l’ajuntament per pròpia iniciativa ha organitzat una moguda sobre la segona per tal de reconvertir-la (la primera sembla que ja ens està bé). Ha enviat enquestes als ciutadans i ha pintat uns cercles en el propi passeig per tal que els que hi transitem recordem les preguntes bàsiques i hi pintem les respostes adients: “com ara”, “res”, “ja ho és".



















Estic segur que a la majoria de vianants i veïns de la Diagonal els anirien bé aquestes respostes que crec que fins i tot els passavolants més accidentals sabrien col·locar correctament dins de cada cercle. Creieu que ens farien cas? De cap manera. Els nostres governants faran el que voldran, perquè saben el que més ens convé i, a més, ens diran que som nosaltres els qui ho hem decidit en un referèndum, i que si algú no ha participat o ha errat la resposta és que és un mal ciutadà, sigui per desídia sigui per incapacitat. Que sé jo, potser tenen raó, a la fi, ells fa molts anys que es preocupen per tots nosaltres i nosaltres sembla que ens preocupen únicament per allò que ens afecta més directament, pur egoisme. Bé, estic segur que quan es facin les reformes tots els barcelonins i bona part dels catalans d’arreu, i fins i tot la majoria d’habitants del planeta, ens barallarem per poder passejar per una Diagonal amb una circulació de vehicles testimonial

Jo sóc donant d'idees: anatomia elemental

En pocs dies m’arriben dues “butlletes participatives”, una a través del diari i l’altra annexa a una revista de l’Ajuntament, en què se m’invita a participar en el procés de remodelació del tram central de la Diagonal, des de Macià fins a les Glòries. Encara no he dit res. A mi, la Diagonal, que és sobretot un lloc de pas, ja m’està bé (o malament), i abans de suggerir qualsevol canvi m’ho hauria de rumiar bé. L’únic que tinc clar és que un mitjà ràpid de transport públic, és a dir, una línia de metro que arribes fins a altres poblacions de l’àrea metropolitana seria una bona idea.

Evidentment, el projecte tal com es presenta no té possibilitat de fer marxa enrere: la remodelació es realitzarà diguin el que diguin els ciutadans. En tot cas, la butlleta ofereix múltiples combinatòries que insinuen, clarament o no tant, alguns dels desitjos de l’Ajuntament. El que queda claríssim és que s’ha de reduir el trànsit automobilístic privat i que es facilitarà el trànsit privat en bicicleta o a peu i els mitjans de transports municipals. En aquest aspecte jo tinc les coses clares; a mi, que no condueixo per Barcelona, ja m’estan bé els mitjans de transports privats que ara circulen per la Diagonal: no hi tinc res a dir. Ara bé, si arriba un moment en què -amb la participació de la Generalitat i de qui calgui- s’aconsegueix que tots els catalans, barcelonins inclosos, puguin moure’s per tota –he dit tota- la geografia catalana amb els transports públics amb una relativa eficiència seré el primer a comprar-me un barret i traure-me’l per dir: chapeau, comencem a anar bé!

Per altra banda, no entenc –i si ho entenc, faré veure que no- aquesta dèria a promocionar la venda d’automòbils. Amb quina finalitat s’han de comprar? Amb la de posar-los com una peça escultòrica al menjador de casa (en vertical, és clar) o amb la de recaptar el màxim de diners possibles a través d’impostos directes, indirectes i multes?

En fi, podria continuar amb alguns altres suggeriments de la butlleta i no descarto fer-ho més endavant, però ara voldria copiar unes línies de la primera pàgina de la revista de l’Ajuntament, “Barcelona informació”: La Rambla, una artèria que batega entre els dos costats del cor. L’emblemàtic passeig no deixa mai indiferent. Bonica comparació-metàfora que es desenvolupa a l’interior de la revista amb les argumentacions demagògiques habituals pròpies del consistori municipal. Sóc passejador de la Rambla des de fa anys, gairebé setmanalment i hi he viscut esporàdicament al menys en quatre cases de carrers propers que no esmentaré. Si voleu una altre moment fem una radiografia o un escàner detallat de l’artèria (i del cor), però tal com ho veig jo ara, si haguéssim de jutjar la totalitat del cos per l’estat de l’artèria, hauríem d’ingressar-lo immediatament en alguna UCI o qui sap si proposar directament l’eutanàsia. No la rambla no em deixa indiferent.


És clar, encara que una operació de cirurgia estètica, com la que es vol fer a la Diagonal té els seus perills i possibles seqüeles imprevisibles, els resultats són evidents i podem arribar a dissimular momentàniament el deteriorament del cos. Qui s’atreveix, però, amb una artèria malalta? I no obstant, cal ser valent, i si es vol guanyar en qualitat de vida, s’ha de començar pel que realment produeix problemes. Ja quedarà temps posteriorment per assumptes menors, exteriors, de façana (de moviment de capital sense risc, si se’m permet deixar de banda la metàfora).

Estic temptat d’escriure alguna cosa com això en el primer espai de la butlleta de la Diagonal, però no sé si s’entendria i, a més, és massa llarg. Sempre podria simplificar-ho: Remodeleu (repenseu? repensem?) la Rambla i després ja parlarem de la Diagonal. Dirien que sóc boig, ho sé.