Llegin els comentaris de (¿o sería
a?) la prensa digital (podría esmentà també instagram i la tira
daltres mitjans de comunicació) arribo a la conclusió que els que
els fant tenen l'idea clara que la correccio linguistica -especialmen
l'ortogràfica- es cossa dels especialistes -linguistes, filolecs,
grámatigs o com vulga que s'hi anomeni aquesta gen. La meva idea hem
sorpren una mica perqué encare ara penso -potser no amb tanta forsa
com avans- que en aquet païs totom es te per un especialista en
cuasi tot i si no som especialistes en mes cosses es perqué es
tracte de cosses insignificants que no merexen la nsotra atenció.
Lluny, doncs, de ridículs naturalismes, el que jo reivindico (també Toutain i Pericay) –i després hi aprofundiré- és que hi ha d’haver límits per a la intervenció i que el legítim projecte nacional de codificar un estàndard i assolir un cert grau d’unitat lingüística no pot deixar de tenir en compte que una llengua és també un llenguatge (té una base natural), i que la norma –sent en part convenció i artifici- serà difosa i interioritzada més fàcilment com menys s’allunyi de la intuïció dels parlants.
(pàg. 37)
No sé si he triat un bon paràgraf per (per a?) simplificar el tema central del llibre d’Albert Pla, titulat Això del català .Podem fer-ho més fàcil? Entenc, però, després d’un fullejat dispers i incomplet i d’aturar-me en algunes de les qüestions plantejades o que planegen en el llibre, que la proposta de l’autor, més lingüista que filòleg, és la d’insistir una altra vegada (en) que ja va sent hora no tant de simplificar la llengua escrita o oral en un sentit empobridor com de fer-la -ell ho diu al títol- més raonable -anava a escriure més racional-. Que la seva proposta tirarà endavant , a mi em sembla evident; però entenc que la qüestió a plantejar-se és com i, sobretot, quan, perquè si els passos necessaris per aconseguir una llengua “moderna” tarda massa i no s’arriba a un cert consens en el seu ús en els diversos registres possibles, es pot acabar –o continuar- una altra vegada amb uns situació d’integristes i dissidents –i altres variants- que suposi una involució que recordi les tertúlies dels de les “es” i dels de les “as” en les quals alguns dels homes de la Renaixença discutien sobre el futur escrit de la llengua.
En fi, segurament exagero i la majoria de la gent no dóna més importància a la llengua que parla o que escriu que al fet de beure’s un got d’aigua: parlar (escriure?), com beure (aigua?), és una necessitat que tothom satisfà sense plantejar-se per quina raó ho fa: és una qüestió de supervivència. Tot i així, és possible que no hi hagi cap territori lingüístic amb tants episodis d’esquizofrènia a l’hora de fer servir un instrument de comunicació que, millor o pitjor, un aprèn des (de) que neix -i no dic res dels que l’aprenen més tard-. Som un poble tot de preguntes i alguna rebel·lió: Ho he dit bé o és un castellanisme? Aquest m’ha mirat malament: porto una taca al jersei o ja se m’ha tornat a escapar la paraula barco? Doncs jo dic barco perquè em surt dels collons i perquè al meu poble, que és de mariners, tothom ho diu. M’han assegurat que ja puc dir caldo; tants anys patint sequera! Hauria de posar el signe d’interrogació també al principi? Per què aquest escriu esadir i aquest altre és a dir? I si escrivís aquesta nota per penjar a l’ascensor en castellà? El diccionari diu això, però l’any passat deia allò i aquell, que sembla que n’entén diu que sí, però que... Han acabat finalment de disseccionar la nostra llengua o l’estan dissecant?
Massa tard com sempre, m’adono que hauria de parlar del llibre, però, no és això el que he fet? Parlar d’un llibre no és dialogar amb ell? Bé, si cal puc monologar. El llibre consta de dues parts. En la primera, “Per una normativa del segle XXI”, l’autor repassa i opina sobre els debats de la llengua als mitjans, parla del català a l’ensenyament, indica els obstacles per a la reforma normativa i concreta alguns punts de la normativa que cal revisar. La segona part la formen un total de 85 articles seus publicats a la premsa sobre temes diversos relacionats amb la llengua.
A mi, el llibre –he dit que el prologa Joan Solà?- m’està agradant, el trobo molt ben estructurat, amb plantejaments clars i suggeriments i solucions interessants per bé que discutibles o opinables, però d’això es tracta (i reso perquè no passi casualment per aquí l’Albert Pla perquè ja em veig aquestes anotacions plenes de vermells, o potser no). Com que som a la vora de Sant Jordi, penso si és un llibre per regalar o per comprar-se. Jo diria que sí, però compte, que la finalitat no és que els lectors, com si fos una gramàtica o un manual d’escriptura acabin dominant un català més fàcil del que han estudiat, sinó, repeteixo, plantejar la situació actual de la llengua i del llenguatge (calia repetir la contracció del?) i oferir propostes. En alguns punts de la primera part, el parlant o l’escriptor “normal” pot arribar a pensar: “Ostres no sabia que ho havia de dir o escriure així, m’estic perdent.” Paciència, que no es capfiqui en la seva (meva, nostra) ignorància, que vagi continuant la lectura fins a les amenes “terrassetes” i que pensi que arribarà un dia, si abans l’anglès no s’ha apoderat del món, que parlar i escriure en català seguint les normes (uf!) serà com bufar i fer ampolles. És possible que el lector actual no arribi a veure aquest moment, però que tingui la certesa que el fruiran els seus fills o els seus néts, sempre, insisteixo, que encara quedi català per parlar i escriure, que això de les llengües, com se sap, també s’acaba i algunes vegades fins i tot es veu venir. Mentrestant, es tracta de gaudir del moment, és a dir, de la llengua, sense (massa) complexos. Bé, posar-hi una mica de bona voluntat sempre va bé.
No diré que em preocupa excessivament perquè assumeixo que els fets són els que són i que tots, jo el primer, podem adduir que són temps de presses encara que no sigui fàcil de concretar on anem amb tanta pressa, però...
Però el que em sembla curiós –utilitzo el mot com un eufemisme de connotacions genèriques- és dir que les nostres faltes d’ortografia i els nostres trontollaments estructurals o conceptuals queden compensats per la frescor i sinceritat (?) i la immediatesa inevitable que exigeixen els nostres apunts blocaires. Jo, ni que sigui per edat, reivindico els mustis, els lents, els reflexius no necessàriament encertats en les seves reflexions. I si algú, a causa dels temps, té una mica de mala consciència perquè s’adona que no pot comunicar amb l’elegant Times new roman el que li surt del cervell sense cometre transgressions lingüístiques no premeditades, sempre és a temps de deixar fixades les seves consideracions de “rabiosa” actualitat a traves de l’oralitat més immediata; jo me l’escoltaré amb molt de gust. Reivindico la llengua oral en directe o a distància amb tota la seva multiplicitat i llibertat i reivindico la llengua escrita tan transgredida com es vulgui, fins al punt de fer-la inintel·ligible (que no sol ser el cas), sempre que sigui el fruit d’una tria conscient i no el resultat d’un vessament mental espontani , i campi qui pugui, exposat en negre sobre blanc (o els colors que sigui, que amb això dels blocs les opcions de lletra i fons són gairebé infinites).
En fi, no em feu gaire cas i sigueu comprensius, que aquesta meva dèria de deixar cada dia quatre ratlles al bloc em porta a escriure d’una manera poc elegant i irreflexiva –pur vessament mental espontani-, ben bé a raig, com ho feia Maragall. És clar que si ho penso bé, cosa difícil perquè el temps se m’escola sense pietat i pretenc ser immediat, fresc, interactiu i amb ganxo, no sigui cosa que em quedi obsolet –i, a més, no sóc professional pagat-, potser Maragall tampoc no escrivia gaire a raig:
...Pareu ment, doncs, en la puresa de la vostra emoció artística. Llavors, poetes, se us tornarà expressiva per si mateixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar l’aparició d'aquestes paraules, i desprès en dir-les tal com elles li han esclatat. L'acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en l'obra poètica, però en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d’ésser reprimir el desig prematur de parlar, la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer és dir el que es pensa per voluntat de dir-ho, el segon és dir-ho per una necessitat d’expressió forta, però no prou encara per a determinar per si sola l'expressi mateixa: aquest és el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produint l'avort poètic; el tercer grau, que és el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví balbuceig brollat a través del poeta amb aquell mateix ritme originari que ell sentí en la forma que l’encisà reveladora, que el penetrà i es féu d 'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment...
Em desplau parlar amb la gent amiga -amb la indiferent no en solc parlar- de la qüestió de la llengua; em cansa opinar o recordar fets i escrits sobre la situació de la llengua al país. Comentar els documents que cíclicament -cada cop amb més insistència i amb menys descans entremig- es van produint per explicar l'amenaça que la llengua catalana suposa per a la castellana és tan ineficaç com gratuït. Documents com el Manifiesto por la lenguacomún* són, a més d'un atemptat a la lògica argumental, insostenibles en el territori, on gairebé tothom mitjanament informat i observador coneix la precarietat del català i on els arguments nacionalpolíticosentimentals, etc., que es fan servir per justificar les conclusions serien absolutament inconcebibles i risibles en una societat madura, informada, democràtica i, sobretot .
Vivim, però, en un món de reflexió escassa, d'interessos confessats i inconfessables (algú ha vist mai una enquesta en què la llengua sigui una preocupació dels enquestats, com ho és l'atur, l'emigració, la vivenda...?), d'estímuls directes, de polítiques oficials i oficioses de baixa volada i de guanys immediats. Un món on alguns un dia diuen blanc i l'altre diuen que havien dit negre, no per la saviesa que se suposa a qui té capacitat d'evolucionar i té noves dades, sinó simplement perquè ens deixem portar per aquesta immediatesa dels estímuls i de les passions que ens arriben i sobre les quals sembla impossible un procés d'avaluació seriós.
No sóc gaire optimista sobre el futur de la llengua catalana. No em refereixo a la llengua escrita (literària, més formal, més informal), que no és més que la punta de l'iceberg sobre l'estat de la qüestió, sinó que al·ludeixo al català que es parla, al català que se sent pel carrer, a la llengua oral que cada vegada es necessita menys en aquest país, es digui els que es digui des de plataformes diverses, des d'individus -des dels blocs, si convé citar-nos-. Avui, ara, qualsevol persona pot viure tranquil·lament en aquest país sense conèixer la seva llengua materna -vull dir la catalana-, i ho pot fer perquè ja no deu quedar ningú que sigui monolingüe català. Tots sabem que el coneixement de llegües diferents és una riquesa (cal argumentar?), però també se sap que quan tots els habitants d'un territori coneixem dues, tres, o les llengües que sigui, al final n'hi ha una que és la llengua d'ús més comú, o d'ús més comú en determinades circumstàncies. Que aquesta llengua acabi substituint l'altra o les altres en la seva totalitat o en més o menys àmbits és una qüestió de temps, i també de voluntats. I em temo que les voluntats són dèbils i adaptables, o tenen altres prioritats, sempre que se'ls doni, que les de preocupar-se per una llengua de comunicació objectivament ni millor ni pitjor que altres.
La Vanguardia -diari que llegeixo des de petit- d'avui té un únic editorial titulat El catalán i el castellano. Acaba dient, després de desqualificar el manifest més amunt esmentat: Esta actitud, en buencastellano, tiene nombre desfachatez (ho diu en castellà perquè els editorials del diari no s'escriuen en català, és clar). El mateix editorial diu en el seu segon paràgraf: No vamos a discutir la legimitidad de la iniciativa (el manifest). La democracia es un sistema basado en la libertad de opinión. Aunque la vitalidad del castellano no necesita defensa alguna, puesto que ha devenidouno de los tres idiomasmáspotentes del mundo, siempreserá una buena causa defendersuaprendizaje y correctoempleo como idioma común. Nuestrodiariovienehaciendolo des de el año 1881. I com La Vanguardia -amb alts i baixos i foscors explícites implícites- hi ha molts mitjans, institucions i persones que defensen el dret individual i col·lectiu de fer servir la llengua catalana; ara, que ho facin en castellà no és més que un signe que aquest és un país democràtic i civilitzat on les minories no només són respectades sinó fins i tot defensades, encara que és consideri que la seva llengua (una mena de David símpàtic i sense pedra que no pot fer cap mal a Goliat) no es prou atractiva per a la comunicació com cal, per al negoci o per a la ideologia (?).
No sé, amics i amigues, tinc la impressió que el país en lloc d'anar cap a una evolució i superació del noucentisme té tendència a anar cap al romanticisme de la Renaixença, cap a iniciatives i grups que al final acabaran dient allò de Mila i Fontanals en el seu discurs dels Jocs Florals de 1859: Amb un entusiasme barrejat de un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam al menys un refugi. Als qui nos fassen memòria dels avantatges que porta lo oblidar-la, direm que a aquests avantatges preferim retenir un sentiment en un racó de nostres pits... I no, no és el govern o els governs, o qualsevol col·lectiu institucional el principal agent cridat a la transformació d'aquesta involució sinó cada individu del país, que amb iniciatives personals i col·lectives vulgui fer-ho. Ei, si és que això de les llengües té cap importància, que potser no, que a la fi potser l'ús d'una llengua és només un tria personal que no té més transcendència que la que cadascú li vulgui donar. I aquest és un món on, encara, hi ha llengües per donar i per vendre i una llengua més o menys és pura anècdota.
*El firmant Castilla del Pino és el mateix que va publicar La incomunicación (un dels meus llibres de capçalera en anys passats) i que va fer la tesi doctoral amb el catedràtic d'oftalmologiaBuenaventura Carrera sobre sobre "Fisiología y patología de la percepciónóptica del movimiento”? Déu li conservi la vista i el sentit del moviment.
P. S. No he seguit gaire el cas del senyor Vilaró, cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona i no preguntaré sobre el seu informe mèdic que és un aspecte absolutament íntim, ni vull saber perquè l'Hereu no diu ni ase ni bèstia -quin pàjaro, l'Hereu, mai no se sap per on vola!- ni tampoc tinc una curiositat excessiva de conèixer qui ha llogat l'agència de detectius que ha seguit els seus passos; i de les possibles mentides, ja me'n faig càrrec, que la mentida és un dels signes més característics i definitoris de l'ésser humà. L'únic que desitjaria és saber si les seves ferides -se les fes on se les fes- li van ser produïdes en acte de servei o no, és a dir, treballant pels barcelonins o pel seu propi compte. Dit això, afegeixo que li desitjo una ràpida recuperació i me n'alegro que ja hagi sortit de la UCI.
Sagitari és signe qui ha la complexió del foc, e és comú, diürnal, masculí, e la sua planeta és Júpiter, e ha dels cors de l’home les cuixes, e ha la regió d’Índia, e és enginyós e artec.
Ramon Llull. Tractat d’astronomia.
