No hi ha dubte que som
europeus (i europees). És una obvietat que indiquen els mapes i les fronteres que
se'n dibuixen. Ara vindria la pregunta de si som europeistes, però
els ismes i els istes em superen en aquest cas, no hi vull jugar.
Europeistes polítics, econòmics, culturals, racionals,
sentimentals...?
De qui estic més prop políticament, econòmicament, culturalment, racionalment, sentimentalment..., d'un suec o d'un marroquí, tots dos agnòstics, esclar? No vull fer trampa, així que deixaré que parli Vergés per mi:
Fou al poeta Catul únicament un sentimental? Ell que escrivia desvergonyidament sobre l'amor carnal i sobre totes les passions de l'home, ell que desdenyà el fàcil camí de la política, ell que estimava la vida per damunt de totes les coses, ell que -encara més que la vida- amava Lèsbia (la qual li era infidel), ell que abominava dels poetes mediocres (saeculi incommoda, pessimi poetae!), ell que viatja a Roma i a Bitínia, ell que coneix tots els plaers i totes les temptacions del segle... ell, l'admirat poeta llatí, torna un dia a Sirmió i escriu aquests versos: “Salve, bella Sirmió meva, perla i regina dels pobles que mai llac o mar han besat amb les seves onades! Oh, amb quina alegria torno a veure't! Oh feliç de mi, que regresso a tu com retorna el pelegrí a la seva casa desitjada i, emocionat, deixa descansar els fatigats membres!”
Sirmió -la Sermione
d'avui- és un petit istme al sud del llag Garda, una diminuta
població turística plena de restaurants encantadors, de botigues
llampants, de multituds cridaneres. A la punta de istme està la
vil·la del poeta Catul, una pura meravella encara dreta enmig de
runa. A través d'un arc contemplo (és l'hora del crepuscle) l'aigua
rosada del llac, els núvols ventosos, les llunyanes muntanyes d'un
blau incandescent. És tanta la bellesa de l'instant que faig meves
les paraules de Catul: “Salve, bella Sirmió!” I quina angúnia
ser lluny de la terra estimada! Em vénen ara a la memòria els
versos de Shakespeare, en Romeu i Julieta: “Ah l'exili! La mort
seria més benigna! Perquè hi ha més terror en el rostre de l'exili
que en el de la mort.” Arribat a aquest punt, reflexiono si no em
mou només un sentiment romàntic del paisatge, tan sols una decadent
sensació que potser m'hauria d'avergonyir davant d'aquells
privilegiats que tenen el goig -diuen ells- de sentir-se ciutadans
del planeta terra o, si més no, d'una pàtria més gran, o d'una
poderosa llengua espargida per diversos continents. I jo,
mentrestant, tan petit, tan obstinat, tan pobre, tan provincià, tan
sense horitzons. Antonio Muñoz Molina, un escriptor andalús -sempre
reluctant a les coses de Catalunya- ha dit, referint-se a nosaltres:
“Desconfio plenament
d'aquells que pensen que la seva terra és la millor.” I no. Pel
que a mi fa, no és que sigui la millor, és que és la meva. Tant
costa d'entendre-ho?
Gerard Vergés: Alfabet per a adults. Perifèric edicions (2009)
Jo, com Vergés, parteixo d'una llengua i una terra -si pot ser, el meu trosset amb marges i turons, oliveres, ametllers, garrofers, una mica de vinya..., una mica de mar a la vora...-; sobre la resta, sempre en podem parlar.
