No hi ha dubte que som
europeus (i europees). És una obvietat que indiquen els mapes i les fronteres que
se'n dibuixen. Ara vindria la pregunta de si som europeistes, però
els ismes i els istes em superen en aquest cas, no hi vull jugar.
Europeistes polítics, econòmics, culturals, racionals,
sentimentals...?
De qui estic més prop políticament, econòmicament, culturalment, racionalment, sentimentalment..., d'un suec o d'un marroquí, tots dos agnòstics, esclar? No vull fer trampa, així que deixaré que parli Vergés per mi:
Fou al poeta Catul únicament un sentimental? Ell que escrivia desvergonyidament sobre l'amor carnal i sobre totes les passions de l'home, ell que desdenyà el fàcil camí de la política, ell que estimava la vida per damunt de totes les coses, ell que -encara més que la vida- amava Lèsbia (la qual li era infidel), ell que abominava dels poetes mediocres (saeculi incommoda, pessimi poetae!), ell que viatja a Roma i a Bitínia, ell que coneix tots els plaers i totes les temptacions del segle... ell, l'admirat poeta llatí, torna un dia a Sirmió i escriu aquests versos: “Salve, bella Sirmió meva, perla i regina dels pobles que mai llac o mar han besat amb les seves onades! Oh, amb quina alegria torno a veure't! Oh feliç de mi, que regresso a tu com retorna el pelegrí a la seva casa desitjada i, emocionat, deixa descansar els fatigats membres!”
Sirmió -la Sermione
d'avui- és un petit istme al sud del llag Garda, una diminuta
població turística plena de restaurants encantadors, de botigues
llampants, de multituds cridaneres. A la punta de istme està la
vil·la del poeta Catul, una pura meravella encara dreta enmig de
runa. A través d'un arc contemplo (és l'hora del crepuscle) l'aigua
rosada del llac, els núvols ventosos, les llunyanes muntanyes d'un
blau incandescent. És tanta la bellesa de l'instant que faig meves
les paraules de Catul: “Salve, bella Sirmió!” I quina angúnia
ser lluny de la terra estimada! Em vénen ara a la memòria els
versos de Shakespeare, en Romeu i Julieta: “Ah l'exili! La mort
seria més benigna! Perquè hi ha més terror en el rostre de l'exili
que en el de la mort.” Arribat a aquest punt, reflexiono si no em
mou només un sentiment romàntic del paisatge, tan sols una decadent
sensació que potser m'hauria d'avergonyir davant d'aquells
privilegiats que tenen el goig -diuen ells- de sentir-se ciutadans
del planeta terra o, si més no, d'una pàtria més gran, o d'una
poderosa llengua espargida per diversos continents. I jo,
mentrestant, tan petit, tan obstinat, tan pobre, tan provincià, tan
sense horitzons. Antonio Muñoz Molina, un escriptor andalús -sempre
reluctant a les coses de Catalunya- ha dit, referint-se a nosaltres:
“Desconfio plenament
d'aquells que pensen que la seva terra és la millor.” I no. Pel
que a mi fa, no és que sigui la millor, és que és la meva. Tant
costa d'entendre-ho?
Gerard Vergés: Alfabet per a adults. Perifèric edicions (2009)
Jo, com Vergés, parteixo d'una llengua i una terra -si pot ser, el meu trosset amb marges i turons, oliveres, ametllers, garrofers, una mica de vinya..., una mica de mar a la vora...-; sobre la resta, sempre en podem parlar.
4 comentaris:
Respectant l'opinió de l'admirat Gerard Vergés diré que cada dia sóc menys 'patriota', per molt que un país sigui el meu el tema és aquest un tema absolutament accidental i atzarós, no em van deixar triar i un país, al capdavall, no és una cosa biològica, com la família, sinó un producte polític i polititzat. Un altre tema és això de la vinya propera o, en el meu cas, el carreró del barri, però això no comprèn la totalitat.
Em dec haver tornat individualista ben informada. Muñoz Molina no va errat en això si no fos que ja sabem de quin peu calça, de tota manera estimar el teu país amb els seus defectes perquè és el teu també ens portaria a allò de José Antonio 'queremos a España porque no nos gusta', i en el lloc d'Espanya cadascú que hi posi el que li sembli.
El tema d'Europa va lligat a la conveniència i a la necessitat d'ampliar horitzons però em temo que tan sols arribem a les fires i els supermercats, i potser ha de ser així, ves a saber.
Quan les arrels et tallen les ales vitals, no anem bé.
Jo estic totalment d'acord amb tu... Estimo el meu pais perquè és el meu i no sé si per haver-hi nascut, que potser també, però segur que per haver-hi crescut i viscut. Com t'estimes allò que coneixes i les persones que tens a prop. Pera mi això és tan natural com respirar. Per exemple. M'agrada la literatura i seria absurd ser tan tancat que només llegïs la literatura del meu país. M'agrada llegir coses de llocs diversos i d'autots diversos, però sempre m'interesso especialment per saver què s'escriu aquí...
Estimo la meva terra perquè ès la meva i em sembla molt senzill d'entendre... Com estimo e ls meus pares perquè sòn (eren) els meus i els meus fills per la mateixa raó, ah! I tampoc ès només qüestió de sang. Estimo els meus nebots adoptats, com els altres que no ho són. Perquè hem viscut i crescut junts... Simplement.
Europa... No et sabria pas dir si sóc molt europeísta... Però em sembla que no molt... Com a veïns prou bé, per aprendre coses els uns dels altres també, però com a "normativa permanent" de cada cosa... No massa, per molt europa que sigui... A vegades agobia.
Caldria començar per entendre que és un país o un altre, de fet es pot conviure en més d'un. Haver nascut a Catalunya és un simple accident que et transforma en català de manera automàtica? no ho tinc tant clar, i com Júlia potser m'he tornat individualista i tot aixó de les patries i les banderes em fa una mica de repelús, més que res, perquè de sempre arrossega rere seu mort i violencia.
Quan a Europa com encara no existeix com a tal, no se si ho sóc o no d'europeista, quan aquest balneari decadent deixi de ser una entelequia ja m'ho preguntaré.
Júlia, jo precisament penso que el concepte de país que esmenta Vergés i que jo comparteixo és més aviat "un fet biològic". Una altra cosa són els aspectes polítics, les fronteres i totes aquestes coses pròpies dels governs.
Carme, una bona part del que expresses és el que penso. El país, en tot cas, té un avantatge sobre la família, que interactuar amb ell sol ser més fàcil, habitualment no et discuteix les teues idees ni les teues decisions.
Europa... Està bé Europa :-)
Em sembla, Francesc, que cadascú de nosaltres té el seu propi concepte de país i que els límits conceptuals del mot són més aviat culturals, sentimentals, etc., però no necessàriament han de coincidir amb conceptes polítics ni econòmics. De fet, jo, a diferència de Vergés, ni tan sols esmento Catalunya ni, per suposat, les seues fronteres oficials.
Publica un comentari a l'entrada