la fixació dels mots

És curiós com alguna vegada per donar consistència significativa a algun mot que fem servir i que pot resultar controvertit ens aferrem als diccionaris, com si els diccionaris tinguin una veracitat que supera la de la nostra experiència, la nostra veritat més assumida, més reflexivament provada o més inconscientment sentida. No recordem que els diccionaris només fixen els mots amb un cert retard i són els parlants que poden transformar-ne el seu significat? Després, el diccionari recollirà, o no, el nou ús.

Hi ha vegades, però, que abans que el diccionari reculli una nova accepció d'un mot vell, alguns parlants ja li atribueixen la definició imaginada. Passa, per exemple, amb la paraula pàtria, a la qual se li afegeixen uns matisos polítics, partidistes, que originàriament no té. “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor...”, que deia Verdaguer... Quina era aquesta pàtria de Verdaguer? Doncs segons el diccionari la terra on hom ha nascut. Que aquesta terra tingui uns horitzons molt o poc llunyans, que la vista abasti els seus confins, ja és cosa de cadascú. Per a Verdaguer els horitzons eren extensos; per a alguns conciutadans seus, molt més; per a altres, no devien anar més enllà del que abastaven amb la vista o unes poques hores de camí a peu o en mula. Per a la Guardia Civil -Todo por la Patria- l'accepció del diccionari que he transcrit no tenia (té) validesa, el concepte era polític, constitucional, no necessàriament lligat al seu lloc d'origen (o d'adopció).

Amb la paraula país, la polisèmia, la del diccionari i la dels qui fan servir el mot, es multiplica i cal recórrer a la polisèmia d'altres conceptes: nació, estat... I encara al seu ús diacrònic... Inacabable.

Jo, que tinc unes tendències romàntiques molt marcades, prefereixo la paraula país a la de pàtria. En la meua ment (també m'agraden els clàssics antics) i en el meus sentiments té unes connotacions de terra, de terra concreta que es pot tocar i gaudir, de terra limitada per un paisatge i una gent, de conjunt comprensible i assumible, unes connotacions que no trobo a la paraula pàtria, que em sembla més abstracta, més manipulable, potser més oficialment pervertida.

Nascut en territori fronterer, més prop del Maestrat o del Matarranya que de l'Empordà, el meu país era inicialment un territori de proximitat que he anat ampliant amb el temps. En aquest país meu -repeteixo: meu; cadascú té el seu popi país- no existeixen fronteres administratives ni variacions substancials en els darrers segles, potser perquè una de les poques marques que reconec és la de la llengua. A vegades vull distanciar-me i anar més enllà d'aquesta limitació qui sap si mesquina de petit país, però sóc incapaç, no trobo la forma, ni des d'un enfocament clàssic ni des del modern. També he de dir que aquesta mancança d'horitzons més amplis no em treu la son, al contrari, em facilita el descans. No vénen per aquí els meus maldecaps, no.

sóc europeista?

No hi ha dubte que som europeus (i europees). És una obvietat que indiquen els mapes i les fronteres que se'n dibuixen. Ara vindria la pregunta de si som europeistes, però els ismes i els istes em superen en aquest cas, no hi vull jugar. Europeistes polítics, econòmics, culturals, racionals, sentimentals...?

De qui estic més prop políticament, econòmicament, culturalment, racionalment, sentimentalment..., d'un suec o d'un marroquí, tots dos agnòstics, esclar? No vull fer trampa, així que deixaré que parli Vergés per mi:

Fou al poeta Catul únicament un sentimental? Ell que escrivia desvergonyidament sobre l'amor carnal i sobre totes les passions de l'home, ell que desdenyà el fàcil camí de la política, ell que estimava la vida per damunt de totes les coses, ell que -encara més que la vida- amava Lèsbia (la qual li era infidel), ell que abominava dels poetes mediocres (saeculi incommoda, pessimi poetae!), ell que viatja a Roma i a Bitínia, ell que coneix tots els plaers i totes les temptacions del segle... ell, l'admirat poeta llatí, torna un dia a Sirmió i escriu aquests versos: “Salve, bella Sirmió meva, perla i regina dels pobles que mai llac o mar han besat amb les seves onades! Oh, amb quina alegria torno a veure't! Oh feliç de mi, que regresso a tu com retorna el pelegrí a la seva casa desitjada i, emocionat, deixa descansar els fatigats membres!”

Sirmió -la Sermione d'avui- és un petit istme al sud del llag Garda, una diminuta població turística plena de restaurants encantadors, de botigues llampants, de multituds cridaneres. A la punta de istme està la vil·la del poeta Catul, una pura meravella encara dreta enmig de runa. A través d'un arc contemplo (és l'hora del crepuscle) l'aigua rosada del llac, els núvols ventosos, les llunyanes muntanyes d'un blau incandescent. És tanta la bellesa de l'instant que faig meves les paraules de Catul: “Salve, bella Sirmió!” I quina angúnia ser lluny de la terra estimada! Em vénen ara a la memòria els versos de Shakespeare, en Romeu i Julieta: “Ah l'exili! La mort seria més benigna! Perquè hi ha més terror en el rostre de l'exili que en el de la mort.” Arribat a aquest punt, reflexiono si no em mou només un sentiment romàntic del paisatge, tan sols una decadent sensació que potser m'hauria d'avergonyir davant d'aquells privilegiats que tenen el goig -diuen ells- de sentir-se ciutadans del planeta terra o, si més no, d'una pàtria més gran, o d'una poderosa llengua espargida per diversos continents. I jo, mentrestant, tan petit, tan obstinat, tan pobre, tan provincià, tan sense horitzons. Antonio Muñoz Molina, un escriptor andalús -sempre reluctant a les coses de Catalunya- ha dit, referint-se a nosaltres:

“Desconfio plenament d'aquells que pensen que la seva terra és la millor.” I no. Pel que a mi fa, no és que sigui la millor, és que és la meva. Tant costa d'entendre-ho?

Gerard Vergés: Alfabet per a adults. Perifèric edicions (2009)

Jo, com Vergés, parteixo d'una llengua i una terra -si pot ser, el meu trosset amb marges i turons, oliveres, ametllers, garrofers, una mica de vinya..., una mica de mar a la vora...-; sobre la resta, sempre en podem parlar.