De tant en tant, molt de tant en tant,
passo per davant del mur que tanca la casa enrunada del Passeig i
torno a llegir les paraules que em sé de memòria i que la pluja i
el temps van esborrant. Després, no ho dubto, tornaran a aparèixer
en aquesta paret o en una altra, i les reivindicarà qui vulgui, que
el fet no té importància. Penso que un poeta, un veritable poeta,
no pot tenir goig més gran que el de veure com el que va escriure s'ha
convertit en patrimoni comú i que ja no necessita que el seu nom
rubriqui els mots.
Avui mateix, que en Lluís ha volgut
fer-me unes quantes preguntes per deixar-ne constància al seu noublog (bé li vaig dir que jo no servia per als directes), m'han
sortit els mots de la poeta, com si fossin meus, per reivindicar el meu passat. M'ha dit
que no eren d'ella. Cert, m'he acusat de no ser fidel al text i de
faltar a la rebel·lió que clou la divisa, sense la qual els dons
tenen poc sentit.
La divisa m'ha fet pensar en l'article
de Miquel Roca al diari d'avui que comença: Som i estem massa febles
per deixar-nos arrossegar per aquesta epidèmia populista... Ai,
Roca, que confon poble amb populisme i defensa unes estructures
democràtiques caducades de les quals molts encara formen part de
pensament o d'obra; alguns per costum, per por, potser de bona fe,
sense pensar que les autoritats legítimes no necessàriament
representen el bé comú.
