converses filo...

Per molt que en públic diguem el contrari, el cas entre Fernández Díaz i el director de l'Oficina Antifrau no escandalitza ningú, és el pa de cada dia que en aquest cas surt a la llum. Ara bé, des del punt de vista polític hauria de suposar el cessament immediat del ministre de l'Interior i del director de l'OAC i després haurien de venir els matisos. Que no hagi estat així – que el cas es porti als tribunals és un pas posterior- és la mostra, també quotidiana, d'un estat democràtic nominal amb un ancoratge encara important en un passat no tan remot en què el poder gaudia de total impunitat.

Passi el que passi, el cert és que, en termes generals, tret de Catalunya, que no m'atreveixo a dir res, aquest cas beneficiarà més que perjudicarà els resultats electorals del PP. Combatre els separatistes, combatre Catalunya de la manera que sigui, sense que tremoli el pols, serà premiat per molta de la bona gent d'Espanya, que ves a saber si posaran ciris en un altaret amb les estampes del ministre i el nou heroi que qui sap si el Parlament elevarà a la categoria de màrtir.

PS: Llegeixo que el director de l'OAC de moment no pensa dimitir perquè en una votació secreta -que deu haver convocat ell- ha obtingut l'aprovació dels sis dirigents de l'Oficina, la confiança dels “seus”. Sí senyor.

urnes, arnes...?

Un comentari de pons007 m'ha fet reflexionar. Diu ell: A veure si ara es posa de moda començar a fer cas als resultats referèndums. No, sabem que a vegades es fa cas i a vegades no; i no entrem en l'omnipresent pregunta de tantes votacions: és vinculant o no? A Barcelona tenim un cas relativament recent que potser no es pot anomenar referèndum sinó consulta ciutadana -uf, això dels noms-, Hereu ens diu si cal fer reformes a la Diagonal i li diem que no, Trias, el seu successor, no consulta la ciutadania i ens eixampla les voreres, i tots tan contents, i a veure quan Colau es decideix a continuar la reforma fins al passeig de Sant Joan, que la necessita amb urgència. A Tortosa, que era l'origen del comentari, pot passar el mateix, vindrà un nou consistori municipal i decidiran pel seu compte desmuntar el monument franquista reinterpretat del mig del riu i no passarà gaire cosa, crec.

Els referèndums -o les consultes- oficials són molt curiosos. Quan i per què els representants democràticament elegits pel poble -és veritat que quan votem a penes coneixem (i conèixer és un dir) els primers de la llista, i encara- senten la necessitat de demanar als ciutadans que opinin sobre determinada qüestió? És un misteri. De fet els referèndums sempre fan una mica de pudor: o bé indiquen que el governant es vol rentar les mans sobre un tema controvertit o bé indiquen que si fos per ells la cosa no es tocaria o, en altres casos, volen que se'ls digui: sí teníeu raó (a vegades no calculen bé la seua raó); també, davant de veus polítiques discordants, esperen una confirmació de la seua política fent veure – i a vegades pots ser veritat- que emana de la voluntat popular, sovint prèviament mediatitzada. Em deixo alguna variant? I tant!

Com em passa cada cop més, m'he deixat emportar per les divagacions, perquè no volia parlar de referèndums sinó d'eleccions. Ara em toca abreviar. La qüestió és aquesta: per què és obligatori, si l'atzar et crida, presentar-te com a president o vocal en les meses electorals? Hi ha algun detall en aquesta obligatorietat que se m'escapa, i mira que la deuen haver justificat vegades. Hauria de sr un orgull participar en un dels moments nuclears de la democràcia? Però aquesta història necessita un nou començament; un altre dia.

rebel·lió

 

De tant en tant, molt de tant en tant, passo per davant del mur que tanca la casa enrunada del Passeig i torno a llegir les paraules que em sé de memòria i que la pluja i el temps van esborrant. Després, no ho dubto, tornaran a aparèixer en aquesta paret o en una altra, i les reivindicarà qui vulgui, que el fet no té importància. Penso que un poeta, un veritable poeta, no pot tenir goig més gran que el de veure com el que va escriure s'ha convertit en patrimoni comú i que ja no necessita que el seu nom rubriqui els mots.

Avui mateix, que en Lluís ha volgut fer-me unes quantes preguntes per deixar-ne constància al seu noublog (bé li vaig dir que jo no servia per als directes), m'han sortit els mots de la poeta, com si fossin meus, per reivindicar el meu passat. M'ha dit que no eren d'ella. Cert, m'he acusat de no ser fidel al text i de faltar a la rebel·lió que clou la divisa, sense la qual els dons tenen poc sentit.

La divisa m'ha fet pensar en l'article de Miquel Roca al diari d'avui que comença: Som i estem massa febles per deixar-nos arrossegar per aquesta epidèmia populista... Ai, Roca, que confon poble amb populisme i defensa unes estructures democràtiques caducades de les quals molts encara formen part de pensament o d'obra; alguns per costum, per por, potser de bona fe, sense pensar que les autoritats legítimes no necessàriament representen el bé comú.

temps de vots

M'ha passat per segona vegada: l'ordinador s'ha quedat inoperatiu amb una pantalla fixa, suposadament de la policia espanyola, que em demanava de pagar una multa com a conseqüència d'haver entrat en una pàgina perversa. Cap problema, només una mica de temps: reiniciar, entrar en mode segur, restaurar el sistema (en el meu cas a la 1,35 del mateix dia).


El curiós és que, si no m'equivoco, el virus m'ha aparegut en consultar una pàgina on apareixia el famós discurs de Victoria Kent sobre el vot femení (1 d'octubre de 1931). Com que ara fa 25 anys de la seua mort em venia bé fer un repàs a la seua vida i a la seua trajectòria política. De sobte, però m'he trobat que per la raó que sigui algú ha considerat que una consulta sobre la senyora Kent, la República, o el vot femení eren un motiu apropiat per fer un xantatge o, dit d'una altra manera, que la policia espanyola considera que visitar la pàgina esmentada podia ser constitutiu de crim -leu, això sí- i mereixia una multa.

M'he rellegit el discurs de Victoria Kent (també el de Clara Campoamor) i he entès perfectament què volia dir, he entès les seus raons i he procurat fer un exercici d'introspecció històrica. No me n'he acabat de sortir. És veritat que el vot de la dona en general, enormement influïda per l'Església, podria acabar amb la República, però... I tots aquests arguments que incideixen no en les dones sinó en els seus fills...Ai, calia educar les dones fins que entenguessin els beneficis de la República...

Potser algú pensa actualment que el seu vot val per tres o quatre vots de segons qui i que les manipulacions ideològiques, si és que queden ideologies, són bestials, les subtils i les grolleres. Potser algú pensa que tant se val, que després els polítics fan el que volen. I ja veurem coses grosses aquests dos mesos. Passi el que passi, el primer requisit irrenunciable en qualsevol democràcia és que cada persona tingui un vot que valgui el mateix que qualsevol altre; després, en les democràcies, podem discutir els detalls.



La Srta. KENT: Señores Diputados, pido en este momento a la Cámara atención respetuosa para el problema que aquí se debate, porque estimo que no es problema nimio, ni problema que debemos pasar a la ligera; se discute, en este momento, el voto femenino y es significativo que una mujer como yo, que no hago más que rendir un culto fervoroso al trabajo, se levante en la tarde de hoy a decir a la Cámara, sencillamente, que creo que el voto femenino debe aplazarse. (Muy bien.- Aplausos) Que creo que no es el momento de otorgar el voto a la mujer española. (Muy bien.) Lo dice una mujer que, en el momento crítico de decirlo, renuncia a un ideal. (El Sr. Guerra del Río: Los cavernícolas hablan de pastel.) Quiero significar a la Cámara que el hecho de que dos mujeres, que se encuentran aquí reunidas, opinen de manera diferente, no significa absolutamente nada, porque, dentro de los mismos partidos y de las mismas ideologías, hay opiniones diferentes. Tal ocurre en el partido radical, donde la Srta. Campoamor figura, y el Sr. Guerra del Río también. Por tanto, no creo que esto sea motivo para esgrimirlo en un tono un poco satírico, y que a este problema hay que considerarle en su entraña y no en su superficie.

En este momento vamos a dar o negar el voto a más de la mitad de los individuos españoles y es preciso que las personas que sienten el fervor republicano (Muy bien). , el fervor democrático y liberal republicano nos levantemos aquí para decir: es necesario aplazar el voto femenino. (Muy bien). Y es necesario Sres. Diputados aplazar el voto femenino, porque yo necesitaría ver, para variar de criterio, a las madres en la calle pidiendo escuelas para sus hijos; yo necesitaría haber visto en la calle a las madres prohibiendo que sus hijos fueran a Marruecos; yo necesitaría ver a las mujeres españolas unidas todas pidiendo lo que es indispensable para la salud y la cultura de sus hijos. Por eso Sres. diputados, por creer que con ello sirvo a la República, como creo que la he servido en la modestia de mis alcances, como me he comprometido a servirla mientras viva, por este estado de conciencia es por lo que me levanto en esta tarde a pedir a la Cámara que despierte la conciencia republicana, que avive la fe liberal y democrática y que aplace el voto para la mujer. Lo pido porque no es que con ello merme en lo más mínimo la capacidad de la mujer; no, Sres. Diputados, no es cuestión de capacidad; es cuestión de oportunidad para la República. Por esto pido el aplazamiento del voto femenino o su condicionalidad; pero si condicionamos el voto de la mujer, quizás pudiéramos cometer alguna injusticia. Si aplazamos el voto femenino no se comete injusticia alguna, a mi juicio. Entiendo que la mujer, para encariñarse con un ideal, necesita algún tiempo de convivencia con la República; que vean las mujeres que la República ha traído a España lo que no trajo la monarquía: esas veinte mil escuelas de que nos hablaba esta mañana el Ministro de Instrucción pública, esos laboratorios, esas Universidades populares, esos Centros de cultura donde la mujer pueda depositar a sus hijos para haberlos verdaderos ciudadanos.

Cuando transcurran unos años y vea la mujer los frutos de la República y recoja la mujer en la educación y en la vida de sus hijos los frutos de la República, el fruto de esta República en la que se está laborando con este ardor y con este desprendimiento, cuando la mujer española se dé cuenta de que sólo en la República están garantizados los derechos de ciudadanía de sus hijos, de que sólo la República ha traído a su hogar el pan que la monarquía no les había dejado, entonces, Sres. Diputados, la mujer será la más ferviente, la más ardiente defensora de la República; pero, en estos momentos, cuando acaba de recibir el Sr. Presidente firmas de mujeres españolas que, con su buena fe, creen en los instantes actuales que los ideales de España deben ir por otro camino, cuando yo deseaba fervorosamente unos millares de firmas de mujeres españolas de adhesión a la República (La Srta. Campoamor: Han venido.), cuando yo deseaba miles de firmas y miles de mujeres en la calle gritando "¡Viva la República!" y "'Viva el Gobierno de la República!", cuando yo pedía que aquella caravana de mujeres españolas que iban a rendir un tributo a Primo de Rivera tuviera una compensación de estas mismas mujeres españolas a favor de la República, he de confesar humildemente que no la he visto, que yo no puedo juzgar a las mujeres españolas por estas muchachas universitarias que estuvieron en la cárcel, honra de la juventud escolar femenina, porque no fueron más que cuatro muchachas estudiantes. No puedo juzgar tampoco a la mujer española por estas obreras que dejan su trabajo diariamente para sostener, con su marido, su hogar. Si las mujeres españolas fueran todas obreras, si las mujeres españolas hubiesen atravesado ya un periodo universitario y estuvieran liberadas en su conciencia, yo me levantaría hoy frente a toda la Cámara para pedir el voto femenino. (Muy bien.- Aplausos.)

Pero en estas horas yo me levanto justamente para decir lo contrario y decirlo con toda la valentía de mi espíritu, afrontando el juicio que de mí puedan formar las mujeres que no tengan ese fervor y estos sentimientos republicanos que creo tener. Es por esto por lo que claramente me levanto a decir a la Cámara: o la condicionalidad del voto o su aplazamiento; creo que su aplazamiento sería más beneficioso, porque lo juzgo más justo, como asimismo que, después de unos años de estar con la República, de convivir con la República, de luchar por la República y de apreciar los beneficios de la República, tendríais en la mujer el defensor más entusiasta de la República. Por hoy, Sres. Diputados, es peligroso conceder el voto a la mujer. Yo no puedo sentarme sin que quede claro mi pensamiento y mi sentimiento y sin salvar absolutamente para lo sucesivo mi conciencia. He ahí lo que quería exponer a la Cámara (Grandes aplausos).

democracia, una aproximació parcial de diumenge

1 f. [LC] [PO] Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.

 Sóc un home crèdul, però també contradictori, a vegades més ancorat i enrocat en les paraules estàtiques dels diccionaris que en la realitat que m'envolta; alguns cops, però,  la realitat, fins i tot la futura, és la meua bandera. És per això, per exemple, que va ser un inici d'esperança que l'Aguirre proposés, ja fa un temps, l'aprimament del seu Parlament o que l'imités el president extremeny. De tot plegat, a penes uns comentaris i cap foto de portada en cap diari -i en cap bloc, si cal particularitzar. Potser incredulitat o desinterès en aquest món d'éssers o petits col·lectius entotsolats en les pròpies dèries en què l'interès col·lectiu és un concepte vague i canviant que afecta, al menys quant a les accions, a iniqües mostres testimonials de durada curta i efectes efímers. Ho entenc, hi participo: l'esforç de la paraula sempre és menor, però molt més gratificant -que bons som amb els mots!- que el de l'acció.

Que curiós aquest món, o al menys una part, jo entre ells, que encara s'aferra a velles paraules gregues perfectes en la seua concepció i mancades, ja des del seu naixement i en la seua evolució, d'un referent impecable que alguns, amb bombes o amb un fanal, com Diògenes, sense ser conscients de la seua pròpia síndrome, busquen inútilment.

Que curiós aquest món en què les actuacions i les decisions dels polítics són contrastades, dia rere dia, amb els resultats de les enquestes, públiques i personals, en què els membres de la comunitat expressen el seu desacord.

Que curiós aquest món que es plega a la no participació igualitària en els assumptes que l'afecten i deixa les decisions en mans d'uns representants que formen un col·lectiu allunyat, com sempre, del bé comú, incapaç d'acceptar els seus errors i, encara pitjor, proclius a perpetuar-se en uns privilegis com els que criticava divendres la Pilar Rahola, que els acaba enviant a pastar fang, conscient que no li faran cas i continuaran no només mortificant-nos amb la seua incompetència, sinó empobrint-nos econòmicament i moralment en la mesura que ens creguem la nostra inefable impotència i ens sigui suficient la denúncia democràtica que permet la llibertat d'expressió.

Llegeixo aquest dies el bloc de Lluís, el meu amic filòsof. L'entenc, comparteixo una part de les seus idees, dono temps al temps, però crec que ja no només és l'hora d'especular amb les paraules, encara que sigui per entendre-les i entendre millor el món. Penso que ara, també els amants de la saviesa han de mostrar-nos camins de transformació de la realitat que, si convé, siguin dreceres ràpides; que siguin perilloses és inevitable.


Edito això en diumenge que com se sap és un dia de calma, de pensaments dispersos, a l'estiu més, en què tots mirem de fer una pausa i la realitat quotidiana, també la de llegir blocs, es presenta distant i amable, fins i tot inexistent.

democràcia? justícia? Va, parlem d'altres coses.

Sortim plegats i anem tallant carrers mentre parlem de la feina, de les coses petites i de les institucionals. En el lloc que els nostres camins es bifurquen ens aturem i continuem xerrant i xerrant, tenim idees, critiquem les dels altres, matisem, acordem i desacordem, imaginem solucions, ens sembla estrany que els altres no les vegin. Repasem amb insistència totes les gradacions entre benestar i malestar. Ell entra a Veritas i jo a l'Open. No ens trobem a la sortida. Avui tampoc no actuarem, ni demà, ni despús-demà: ens coneixem.

Ja no parlem dels temes dels altres perquè no val la pena; potser només una al·lusió, un assentiment de complicitat.

Bildú?

Bin Laden?

Avui llegirem, si volem continuar desinformats, “El món després de Bin Laden”, i moltes altres coses semblants. No et fot! Que ens parlin de les pseudodemocràcies, que ens parlin de les pseudojustícies, o que no ens parlin de res, que es dediquin a fer un diccionari on les paraules tinguin les definicions actualitzades. Hi ha dies que estàs cansat de paraules i voldries més fets, però després penses que sobren fets dels uns i en falten dels altres. Definitivament, hi ha dies que estàs simplement cansat i t'acontentes de pensar que a la nit participaràs des de casa amb milions de persones en un acte de culte d'una altra vella -però no tant- religió irracional -no ho són totes?- que cada dia té més adeptes.

de la meva incompetència política i justesa lingüística (cobles en prosa)

A Brooklyn devien fer una estrena sensacional aquesta setmana, si no, no s’entén que tanta gent important viatgés als Estats Units amb l’excusa, per cert, molt poc creïble, que a Washington D. © hi havia una trobada d’amics de la micologia nuclear.

En qualsevol empresa privada, farien fora per incompetents els directius que triguessin quatre anys a retallar un articulat de viabilitat d’una de les seves filials. Als accionistes principals de l’empresa pública a la qual pertanyen els directius del tribunal que retalla l’Estatut només se’ls ocorre de dir que cal deixar temps al temps. Una i altra actitud, la dels directius i la dels accionistes, només s’entén des de fora per ineptitud o prevaricació. Tant en un supòsit com en l’altre, caldria que els contribuents demanessin la immediata dimissió d’accionistes i directius perquè ells no deixaran els seus càrrecs per iniciativa pròpia.

Tampoc no se m’acut cap altre qualificatiu que el d’ineptitud o prevaricació per aquells que admeten la possibilitat de prevaricació d’un jutge que afina més en les interpretacions de la llei que aquells que el jutjaran. Per cert, tant parlar d’interpretació dels textos –les lleis són poesies?-, em fa pensar que si continua la tendència aviat donaran als juristes algun Nobel de Literatura.

La futura Diagonal –obvio, però recordo, el Cabanyal de l’alcaldessa Barberà- que promou l’inefable Hereu és un cas que va més enllà de la possible ineptitud o prevaricació, però com que no vull problemes, diré que és simplement un altre nyap d’algú que... no té idea de les prioritats de Barcelona, la Barcelona dels barcelonins i la dels catalans que la freqüenten. No es poden deixar quatre carrils d’entrada i quatre de sortida de la ciutat i posar arbres i voreres allà on diguin els que passen pel passeig o un incompetent qualsevol? I, déu meu!, ja hi ha diverses institucions que han posat a la disposició de l’Ajuntament els seus portals a Internet perquè puguin votar els ciutadans barcelonins, no els que passen per la Diagonal: Banc de Sabadell, BBVA, Caixa Catalunya, La Caixa, UB, UOC, UPC, UPF ! Que s’han begut l’enteniment o es que cobren per vot emès?

Acabo recordant que el PP, i sovint altres partits, obliden que una de les bases de la democràcia, entenc que la fonamental, és la llibertat d’expressió. No m’estranya l’oblit venint d’on vénen o no volen sortir d’on són.

Si algú ha aconseguit arribar en la seva lectura fins aquí, haurà notat la meva absoluta incompetència política que no té res a veure amb cap intenció de prevaricació ni, per suposat, respon a cap suborn material o moral ni deixadesa social o ciutadana. En canvi, penso que no sóc tan incompetent en llengua i demano que tenint en compte els fets insinuats i molts altres de similars, L’IEC canviï ja la definició obsoleta de democràcia que encara figura al seu diccionari, que, per altra banda, em complau utilitzar amb assiduïtat i no sempre amb el profit que voldria (el diccionari i la democràcia, vull dir).


Democràcia: 1 f. [LC] [PO] Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.
I no és que prevaricar tingui una definició gaire reeixida; a més, fa gràcia la seva impossibilitat de tenir un complement directe:

v. intr. [LC] [DR] Algú, desviar-se del propi deure, mancar a l’obligació del càrrec que exerceix.

tres (3)

Fins que hi hagi cap novetat organitzadora i no s’arribi a la supressió dels estats, que jo calculo que serà aproximadament per la mateixa època en què Catalunya aconsegueixi la independència, em mantindré fidel racionalment a la forma de govern anomenada democràcia. És veritat que sota aquesta denominació existeixen formulacions organitzatives ben diverses que sovint poden ser ben poc democràtiques; a mi per exemple, m’esparvera quan un estat o una institució té en el seu nom oficial el mot “democràtic”, de la mateixa manera que desconfio d’aquella persona que necessita dir constantment “francament” per reblar les seves afirmacions.

De les democràcies comunament acceptades com democràtiques, hi ha sobretot dos aspectes que em preocupen: la professionalització –l’eternització en el càrrec- dels ciutadans que exerceixen el poder, altrament anomenats polítics (aquesta longevitat rectora també em sembla nefasta en la majoria d’àmbits relacionals) i el percentatge tan elevat de diferència d’opinió entre el que els polítics –representant lliurement elegits- creuen que és bo per a la població a la qual representen i el que la pròpia població representada creu que els és bo.

Podríem anar repassant de forma exhaustiva casos sobre el tema –la pujada d’impostos, les despeses protocol·làries, els impostos de successió, l’organització sanitària, el sistema educatiu...-, però seria excessivament llarg i qui sap si fosc, de manera que podem posar un exemple il·lustratiu de fàcil comprensió. A Barcelona hi ha dues avingudes de característiques físiques molt similars: la Gran Via i la Diagonal, deixem la primera. Fa dies que l’ajuntament per pròpia iniciativa ha organitzat una moguda sobre la segona per tal de reconvertir-la (la primera sembla que ja ens està bé). Ha enviat enquestes als ciutadans i ha pintat uns cercles en el propi passeig per tal que els que hi transitem recordem les preguntes bàsiques i hi pintem les respostes adients: “com ara”, “res”, “ja ho és".



















Estic segur que a la majoria de vianants i veïns de la Diagonal els anirien bé aquestes respostes que crec que fins i tot els passavolants més accidentals sabrien col·locar correctament dins de cada cercle. Creieu que ens farien cas? De cap manera. Els nostres governants faran el que voldran, perquè saben el que més ens convé i, a més, ens diran que som nosaltres els qui ho hem decidit en un referèndum, i que si algú no ha participat o ha errat la resposta és que és un mal ciutadà, sigui per desídia sigui per incapacitat. Que sé jo, potser tenen raó, a la fi, ells fa molts anys que es preocupen per tots nosaltres i nosaltres sembla que ens preocupen únicament per allò que ens afecta més directament, pur egoisme. Bé, estic segur que quan es facin les reformes tots els barcelonins i bona part dels catalans d’arreu, i fins i tot la majoria d’habitants del planeta, ens barallarem per poder passejar per una Diagonal amb una circulació de vehicles testimonial