De tant en tant, molt de tant en tant,
passo per davant del mur que tanca la casa enrunada del Passeig i
torno a llegir les paraules que em sé de memòria i que la pluja i
el temps van esborrant. Després, no ho dubto, tornaran a aparèixer
en aquesta paret o en una altra, i les reivindicarà qui vulgui, que
el fet no té importància. Penso que un poeta, un veritable poeta,
no pot tenir goig més gran que el de veure com el que va escriure s'ha
convertit en patrimoni comú i que ja no necessita que el seu nom
rubriqui els mots.
Avui mateix, que en Lluís ha volgut
fer-me unes quantes preguntes per deixar-ne constància al seu noublog (bé li vaig dir que jo no servia per als directes), m'han
sortit els mots de la poeta, com si fossin meus, per reivindicar el meu passat. M'ha dit
que no eren d'ella. Cert, m'he acusat de no ser fidel al text i de
faltar a la rebel·lió que clou la divisa, sense la qual els dons
tenen poc sentit.
La divisa m'ha fet pensar en l'article
de Miquel Roca al diari d'avui que comença: Som i estem massa febles
per deixar-nos arrossegar per aquesta epidèmia populista... Ai,
Roca, que confon poble amb populisme i defensa unes estructures
democràtiques caducades de les quals molts encara formen part de
pensament o d'obra; alguns per costum, per por, potser de bona fe,
sense pensar que les autoritats legítimes no necessàriament
representen el bé comú.
9 comentaris:
Les autoritats 'legítimes' no representen el bé comú però les alternatives, tampoc, i sovint tenen menys controls, em fa una mica de por que els nous poders no es plantegin a través de votacions serioses, cosa que no són els sistemes assemblearis, la veritat.
Gran Maria Mercè Marçal!
No hauriem de perdre mai un punt de rebel·lia, ni deixar que els que ens governen es pensin que són els únics garants de la veritat
AMEN JESUS¡¡¡¡¡¡
me sembla que per primera vegada en la vida m'estic morint de ganes que sigue dilluns :)
Ja saps que sóc un visionari, Júlia, però encara no sé com anirà el futur que preveig lluny. El que imagino és que tindrà poc a veure amb el sistema actual. 200, 300 anus, més... no ho sé. S'obre el camí comptant que abans algun estat esquizofrènic no hagi deixat pelada la capa terrestre.
Gran gran, Ninona.
La veritat no existeix col·lectivament, la qüestió es trobar un sistema en què cadascú pugui viure, més o menys, la seua veritat. Difícil.
Encara que nosaltres ja no ho veurem, Oliva :-)
Et demano misericòrdia dilluns que ve, iruna, o, com a mínim, el silenci. I sàpigues que li vaig proposar a en Lluís sang jove, quedes avisada.
silenci?
no crec que em pugue aguantar :)
iruna, que sé on vius! :-)
Quan uns versos es fan "populars" (malgrat en Miquel Roca) i esdevenen anònims vol dir que l'autor(a) ha aconseguit allò que només els grans poetes aconsegueixen. Sempre he llegit i he admirat molt la Maria Mercè, a qui vaig conèixer molt breument fa molts anys. I me n'alegro que li passi això.
Em sap greu acabar amb una referència a l'advocat que anomenes, però t'enganxo l'article que li ha dedicat un periodista:
http://www.vilaweb.cat/mailobert/4104327/lavoccato-capo-di-tutti-capi.html
Potser el que em sobra una mica, Lluís, és que algú pensi que cal "firmar-los", els versos, però ho entenc.
Oh, la Maria Mercè...! El record més bonic que tinc d'ella és el seu entusiasme constant i com es donava sense necessitat d'intercanvis.
Bo, l'article. Saps, em fa una mica de pena.
Publica un comentari a l'entrada