Abans de tornar a casa per fer el
dinar, coincideixo al Passeig de Gràcia, just a l'altra banda de la
Pedrera, amb un grupet de nois i noies, senyors i senyores, que
branden banderes espanyoles i s'aturen al costat de dues furgonetes
dels mossos i d'una petita bastida de TV3. Repeteixen consignes i
càntics curts que deuen haver cridat durant la manifestació,
provoquen els mossos, i un abanderat, més atrevit, copeja la
furgoneta amb el pal, com un aficionat a les vaquillas temptaria la
bèstia; del vehicle surt una mossa rossa i se li encara amb posat
torero -deu ser de Salamanca o de les terres de l'Ebre-, l'aficionat
es fa enrere i desafia. No passa res. Em queden vint minuts per
arribar a casa. Camino una estona darrere d'una parella de mitjana
edat (més espanyols que catalans, només espanyols?), ella porta la
bandera a la cintura, ell rebregada al costat, res de capeta lligada
al coll. M'agraden el roig i el groc, reduccions de la bandera
catalana, i l'escut complex que exemplifica tants segles d'història.
Com s'ha escurçat el dia...
Mentrestant, la República, dos dies
després de la seva proclamació, a penes dona senyals de vida. Res
de manifestacions milionàries omplint els carrers d'alegries
indescriptibles. Cap proclama triomfant repetida fins a l'infinit. I
ja els primers secessionistes que s'apunten a les eleccions. Per
aquelles associacions estranyes de la ment, Santi Vila, que ja
s'ofereix per liderar el Partit Demòcrata, se'm materialitza com
Manuel Valls, que diu que ell i altres europeus vindran a fer
campanya (encara no se saben els detalls)... I tantes altres coses,
incloent l'incombustible i cremat Borrell, fantasma del passat, sac
de bilis.
Si no fos pel futbol... He sentit dir
que Florentino impugnarà el resultat del partit perquè el Girona no
és un equip espanyol. El que no m'acabo de creure és que Rajoy,
després d'una breu reunió extraordinària amb els seus ministres,
hagi decidit destituir el president i l'entrenador del Girona F C.
Sí, ja ho sé, tot és possible.
