diumenge, encara pausa

Abans de tornar a casa per fer el dinar, coincideixo al Passeig de Gràcia, just a l'altra banda de la Pedrera, amb un grupet de nois i noies, senyors i senyores, que branden banderes espanyoles i s'aturen al costat de dues furgonetes dels mossos i d'una petita bastida de TV3. Repeteixen consignes i càntics curts que deuen haver cridat durant la manifestació, provoquen els mossos, i un abanderat, més atrevit, copeja la furgoneta amb el pal, com un aficionat a les vaquillas temptaria la bèstia; del vehicle surt una mossa rossa i se li encara amb posat torero -deu ser de Salamanca o de les terres de l'Ebre-, l'aficionat es fa enrere i desafia. No passa res. Em queden vint minuts per arribar a casa. Camino una estona darrere d'una parella de mitjana edat (més espanyols que catalans, només espanyols?), ella porta la bandera a la cintura, ell rebregada al costat, res de capeta lligada al coll. M'agraden el roig i el groc, reduccions de la bandera catalana, i l'escut complex que exemplifica tants segles d'història. Com s'ha escurçat el dia...

Mentrestant, la República, dos dies després de la seva proclamació, a penes dona senyals de vida. Res de manifestacions milionàries omplint els carrers d'alegries indescriptibles. Cap proclama triomfant repetida fins a l'infinit. I ja els primers secessionistes que s'apunten a les eleccions. Per aquelles associacions estranyes de la ment, Santi Vila, que ja s'ofereix per liderar el Partit Demòcrata, se'm materialitza com Manuel Valls, que diu que ell i altres europeus vindran a fer campanya (encara no se saben els detalls)... I tantes altres coses, incloent l'incombustible i cremat Borrell, fantasma del passat, sac de bilis.

Si no fos pel futbol... He sentit dir que Florentino impugnarà el resultat del partit perquè el Girona no és un equip espanyol. El que no m'acabo de creure és que Rajoy, després d'una breu reunió extraordinària amb els seus ministres, hagi decidit destituir el president i l'entrenador del Girona F C. Sí, ja ho sé, tot és possible.