barça, barça... barça...!

Gairebé són les set i les taules comencen a omplir-se. A les residències se sopa en horari europeu –deu ser dels pocs llocs del país-, imagino que més per comoditat de l’empresa i dels seus treballadors que per conveniència dels usuaris, que fa poc que han berenat. De tota manera, haver arribat a vell implica un alt grau d’adaptabilitat.

Habitualment parlen poc entre ells, alguns perquè ja no en tenen la capacitat, uns quants perquè ningú els pregunta res, d’altres perquè ja no tenen res a dir, tres o quatre perquè s’ocupen únicament de les seves coses i dels seus records. Entre els que parlen, hi ha els que rarament obtenen respostes i aquells que no sé sap què diuen o què volen dir. Hi ha, no obstant, parelles estables i inestables que tenen en la conversa la seva única distracció.

Avui, però, és un dia especial. En P., encara d’aparença forta, però darrerament d’una sordesa notable i enganxat a l’oxigen d’ampolla, que havia estat l’encarregat d’una petita empresa metal·lúrgica, demana si saben a quina hora és el partit. La seva companya actual, que passa el temps cosint a la galeria en hores de sol, no li sap respondre, però dues taules més enllà, pren la paraula la G., antiga treballadora del tèxtil que té una germana amb Alzheimer en una altra residència a la qual visita un cop per setmana. Li diu que el partit és a les nou i que no el televisen. L’A. , companya d’en P., amplifica la veu de la G. En P. somriu i prediu un 1 a 2. S’afegeix a la conversa la B., petita i nerviosa, en altres temps cantant d’òpera d’un cert èxit, però que no va aconseguir que el seu nom figurés en cap enciclopèdia, per dir que ella no veu clar que l’equip guanyi, que el contrari té moltes possibilitats. En R., que es guia amb un bastó blanc des que fa set anys va acabar perdent la vista i que ningú sap a què es dedicava abans, manifesta el seu convenciment en la victòria i la seva fe en els més petits de l’equip i en el seu entrenador. En R. va sempre amb l’auricular de la ràdio a l’orella i ningú no sap quina emissora escolta. En J., que duu unes camises llampants i un escut d’Espanya a la solapa, creu en la victòria final dels blans. La S., que aviat farà els 77 i que va passar els darrers anys a l'Àfrica i que ara llegeix novel·les d'aventures, diu que els partits comencen massa tard. Diverses veus s’afegeixen a la conversa al mateix temps que algunes mirades continuen, com sempre, aparentment absents al que es diu. Alguns planyen que no es televisi el partit. Tothom parla amb tothom i qui no ho fa sembla que escolta, fins i tot si mira, com sempre, les rajoles o el sostre. El petit menjador és una festa.

De sobte, la B., en altres temps mestra, que seu al costat d’en R., comença a plorar. És un plor silenciós, de llàgrimes a penes perceptibles. Quan algú li pregunta per què plora, la B., perdut tot pudor, amb prou feines és capaç d’articular que ella no sap res de futbol, que no pot dir res. Ningú no és veu capaç de consolar-la, ningú no li sap dir que de futbol no n’entén ningú, que el futbol no importa, i si li ho diguessin, és probable que no s’ho cregués.