eternitat

Potser hi haurà un dia que parlar del procés (sic) o de la independència (de Catalunya) en les esporàdiques trobades a l'ascensor -qui diu ascensor diu carrer- amb veïns que només són veïns serà tan habitual com parlar del temps o de futbol.

Compte, que ningú s'enganyi, els temes no són fàcils, cal conèixer l'interlocutor, saber, per exemple, si és fredolic o calorós, amant del sol o de la pluja, en un cas i, com a mínim, sí és del Barça o de l'Espanyol o sap què és el futbol, en l'altre. Quant a les variables del procés o la independència, encara no m'atreveixo a concretar ítems.

converses filo...

Per molt que en públic diguem el contrari, el cas entre Fernández Díaz i el director de l'Oficina Antifrau no escandalitza ningú, és el pa de cada dia que en aquest cas surt a la llum. Ara bé, des del punt de vista polític hauria de suposar el cessament immediat del ministre de l'Interior i del director de l'OAC i després haurien de venir els matisos. Que no hagi estat així – que el cas es porti als tribunals és un pas posterior- és la mostra, també quotidiana, d'un estat democràtic nominal amb un ancoratge encara important en un passat no tan remot en què el poder gaudia de total impunitat.

Passi el que passi, el cert és que, en termes generals, tret de Catalunya, que no m'atreveixo a dir res, aquest cas beneficiarà més que perjudicarà els resultats electorals del PP. Combatre els separatistes, combatre Catalunya de la manera que sigui, sense que tremoli el pols, serà premiat per molta de la bona gent d'Espanya, que ves a saber si posaran ciris en un altaret amb les estampes del ministre i el nou heroi que qui sap si el Parlament elevarà a la categoria de màrtir.

PS: Llegeixo que el director de l'OAC de moment no pensa dimitir perquè en una votació secreta -que deu haver convocat ell- ha obtingut l'aprovació dels sis dirigents de l'Oficina, la confiança dels “seus”. Sí senyor.

respecte

Estic comprant el pa i de sobte la mestressa abandona la conversa que teníem i comença a escridassar algú del carrer. No entenc gaire res ni, des del meu lloc a la fleca, veig ningú. M'apropo a la porta. Hi ha un nen que no deu arribar als 14, però cepat, que sacseja amb totes les seues forces el senyal vertical de trànsit de la cantonada. Quan la mestressa ja té la cara ben vermella, el nen desisteix del seu intent d'arrabassar el pal, es queda quiet un moment, la vista fixada en la dona, i diu:

-Un respecte!

Després, el xaval, desganat, emprèn el camí cap a casa. Clients i venedores continuem les converses, però jo em sento una mica absent, penso en el nen que avui potser no dinarà del disgust.

paraules al vent

Vaig durant un moment gairebé al mateix pas d'una noia que parla a través del mòbil. Es veu que algú li ha dit que és ben igual que una altra persona i ara ella se'n fa creus d'aquesta opinió i comenta al seu interlocutor-a que ni de bon tros, i va enumerant amb detalls, que la distància ja no em deixa sentir, les diferències, i insisteix en la sorpresa de la confusió: “Com pot ser que pensi això de mi!”. Més endavant una altra conversa que no podia esperar, i una altra, i una altra...Per l'aire es creuen milers de paraules que algun dia acabaran interferint-se per començar un joc caòtic de proporcions i variacions inimaginables.


A la porta d'una botiga de Vodafone agafo la seua revista del mes de gener, sense cap intenció més que la de saber l'actualitat del tema. A casa, vaig passant les pàgines. Em sembla un galimaties la quantitat inútil d'informació que hi ha, inclosa la lletra petitíssima. A la fi arribo a entendre que el que és important, és a dir, les tarifes, es divideixen en tres grups que indicaran tres tipus de clients amb unes quantes variants: els qui prefereixen parlar, els qui, a més de parlar, volen navegar i, finalment, els qui sobretot s'enviaran missatges.

Penso quina de les tres categories em correspon i arribo a la conclusió que, ben bé, ben bé, cap de les tres. També és cert que la meua tarifa plana de tres euros més iva no em permet gaires alegries: únicament 300 minuts de conversa mensual (200 amb aparells del meu operador -he de dir operadora?) i una connexió a internet tan pobra que em fa vergonya d'especificar-la. El telèfon, mòbil o fix, em serveix excepcionalment -faig servir l'adverbi ben conscientment- per mantenir una conversa relativament llarga, però la majoria de vegades és un instrument de contacte: “Quedem a tal lloc a tal hora?”, “Escolti, que em van dir que el llibre m'arribaria la setmana passada...” “Feliç aniversari!(aquí la conversa es pot allargar una mica més)...

De tota manera, des que tinc un smartphone, és a dir, un telèfon intel·ligent (?), m'estic molta més estona pendent de l'aparell, amb les múltiples aplicacions que hi vaig afegint i eliminant, algunes de les quals són, o poden ser, realment pràctiques i econòmicament iniqües, per exemple els sistemes de missatgeria que no ocasionen cap despesa o penalització sempre que es facin servir a través de wifi. Ja sé que tothom pensa en WhatsApp, que és el sistema alternatiu als SMS tradicionals més estès, però n'hi ha d'altres. No fa gaire temps que deu funcionar una aplicació amb prestacions molt similars, Chad2Win, que fins i tot copia el verd de la icona però en lloc d'un telèfon a la part central, ha optat pel símbol del dòlar. Teòricament, amb cada missatge que reps t'inclouen un banner publicitari que et suposa el guany d'alguns cèntims, amb una quantitat mensual limitada (informació aquí). De moment, cap dels meus contactes, tret de la Joana, té operativa l'aplicació, però ja he començat el proselitisme amb els meus nebots -usuaris de la tercera categoria esmentada més amunt- , sempre amb necessitats econòmiques, que m'han respost: “la cosa pinta bé”. Ja ho veurem. En realitat el meu interès és en benefici seu: estic disposat a mirar-me les publicitats més infectes si això els proporciona uns calerons extra que contribueixin a pagar els seus vicis i les seues virtuts.

conversa (fragment)

-Ahir el gat va arribar amb una rata a la boca que feia més d’un pam.
-I què et va dir?
-Va dir-me que li fes un estofat de rata.
-Li vas fer? –la seva mirada insinua que voldria sentir un no.
-Quin remei...
-Aquest gat es pensa que és molt.

(M’adono casualment que a la Universitat Paul Valéry de Montpeller (Montpelhièr, Montpellier), a la pàgina “Le catalan a la université Paul-Valéry”, m’han nomenat pàgina web de la setmana (un bloc littéraire original, diu la recomanació de Michel Bourret ). Els ho agraeixo o, millor, li agraeixo; sempre fa gràcia assabentar-se que et llegeixen fora de la xarxa d’amics. Espero que l’apunt d’avui no suposi la meva immediata defenestració. Què us sembla la publicitat que fan del català?)

barça, barça... barça...!

Gairebé són les set i les taules comencen a omplir-se. A les residències se sopa en horari europeu –deu ser dels pocs llocs del país-, imagino que més per comoditat de l’empresa i dels seus treballadors que per conveniència dels usuaris, que fa poc que han berenat. De tota manera, haver arribat a vell implica un alt grau d’adaptabilitat.

Habitualment parlen poc entre ells, alguns perquè ja no en tenen la capacitat, uns quants perquè ningú els pregunta res, d’altres perquè ja no tenen res a dir, tres o quatre perquè s’ocupen únicament de les seves coses i dels seus records. Entre els que parlen, hi ha els que rarament obtenen respostes i aquells que no sé sap què diuen o què volen dir. Hi ha, no obstant, parelles estables i inestables que tenen en la conversa la seva única distracció.

Avui, però, és un dia especial. En P., encara d’aparença forta, però darrerament d’una sordesa notable i enganxat a l’oxigen d’ampolla, que havia estat l’encarregat d’una petita empresa metal·lúrgica, demana si saben a quina hora és el partit. La seva companya actual, que passa el temps cosint a la galeria en hores de sol, no li sap respondre, però dues taules més enllà, pren la paraula la G., antiga treballadora del tèxtil que té una germana amb Alzheimer en una altra residència a la qual visita un cop per setmana. Li diu que el partit és a les nou i que no el televisen. L’A. , companya d’en P., amplifica la veu de la G. En P. somriu i prediu un 1 a 2. S’afegeix a la conversa la B., petita i nerviosa, en altres temps cantant d’òpera d’un cert èxit, però que no va aconseguir que el seu nom figurés en cap enciclopèdia, per dir que ella no veu clar que l’equip guanyi, que el contrari té moltes possibilitats. En R., que es guia amb un bastó blanc des que fa set anys va acabar perdent la vista i que ningú sap a què es dedicava abans, manifesta el seu convenciment en la victòria i la seva fe en els més petits de l’equip i en el seu entrenador. En R. va sempre amb l’auricular de la ràdio a l’orella i ningú no sap quina emissora escolta. En J., que duu unes camises llampants i un escut d’Espanya a la solapa, creu en la victòria final dels blans. La S., que aviat farà els 77 i que va passar els darrers anys a l'Àfrica i que ara llegeix novel·les d'aventures, diu que els partits comencen massa tard. Diverses veus s’afegeixen a la conversa al mateix temps que algunes mirades continuen, com sempre, aparentment absents al que es diu. Alguns planyen que no es televisi el partit. Tothom parla amb tothom i qui no ho fa sembla que escolta, fins i tot si mira, com sempre, les rajoles o el sostre. El petit menjador és una festa.

De sobte, la B., en altres temps mestra, que seu al costat d’en R., comença a plorar. És un plor silenciós, de llàgrimes a penes perceptibles. Quan algú li pregunta per què plora, la B., perdut tot pudor, amb prou feines és capaç d’articular que ella no sap res de futbol, que no pot dir res. Ningú no és veu capaç de consolar-la, ningú no li sap dir que de futbol no n’entén ningú, que el futbol no importa, i si li ho diguessin, és probable que no s’ho cregués.