9.5.10

barça, barça... barça...!

Gairebé són les set i les taules comencen a omplir-se. A les residències se sopa en horari europeu –deu ser dels pocs llocs del país-, imagino que més per comoditat de l’empresa i dels seus treballadors que per conveniència dels usuaris, que fa poc que han berenat. De tota manera, haver arribat a vell implica un alt grau d’adaptabilitat.

Habitualment parlen poc entre ells, alguns perquè ja no en tenen la capacitat, uns quants perquè ningú els pregunta res, d’altres perquè ja no tenen res a dir, tres o quatre perquè s’ocupen únicament de les seves coses i dels seus records. Entre els que parlen, hi ha els que rarament obtenen respostes i aquells que no sé sap què diuen o què volen dir. Hi ha, no obstant, parelles estables i inestables que tenen en la conversa la seva única distracció.

Avui, però, és un dia especial. En P., encara d’aparença forta, però darrerament d’una sordesa notable i enganxat a l’oxigen d’ampolla, que havia estat l’encarregat d’una petita empresa metal·lúrgica, demana si saben a quina hora és el partit. La seva companya actual, que passa el temps cosint a la galeria en hores de sol, no li sap respondre, però dues taules més enllà, pren la paraula la G., antiga treballadora del tèxtil que té una germana amb Alzheimer en una altra residència a la qual visita un cop per setmana. Li diu que el partit és a les nou i que no el televisen. L’A. , companya d’en P., amplifica la veu de la G. En P. somriu i prediu un 1 a 2. S’afegeix a la conversa la B., petita i nerviosa, en altres temps cantant d’òpera d’un cert èxit, però que no va aconseguir que el seu nom figurés en cap enciclopèdia, per dir que ella no veu clar que l’equip guanyi, que el contrari té moltes possibilitats. En R., que es guia amb un bastó blanc des que fa set anys va acabar perdent la vista i que ningú sap a què es dedicava abans, manifesta el seu convenciment en la victòria i la seva fe en els més petits de l’equip i en el seu entrenador. En R. va sempre amb l’auricular de la ràdio a l’orella i ningú no sap quina emissora escolta. En J., que duu unes camises llampants i un escut d’Espanya a la solapa, creu en la victòria final dels blans. La S., que aviat farà els 77 i que va passar els darrers anys a l'Àfrica i que ara llegeix novel·les d'aventures, diu que els partits comencen massa tard. Diverses veus s’afegeixen a la conversa al mateix temps que algunes mirades continuen, com sempre, aparentment absents al que es diu. Alguns planyen que no es televisi el partit. Tothom parla amb tothom i qui no ho fa sembla que escolta, fins i tot si mira, com sempre, les rajoles o el sostre. El petit menjador és una festa.

De sobte, la B., en altres temps mestra, que seu al costat d’en R., comença a plorar. És un plor silenciós, de llàgrimes a penes perceptibles. Quan algú li pregunta per què plora, la B., perdut tot pudor, amb prou feines és capaç d’articular que ella no sap res de futbol, que no pot dir res. Ningú no és veu capaç de consolar-la, ningú no li sap dir que de futbol no n’entén ningú, que el futbol no importa, i si li ho diguessin, és probable que no s’ho cregués.

9 comentaris:

Júlia ha dit...

Aquest post (apunt per als fonamentalistes) és ben bé un conte post-calderià.

Olga Xirinacs ha dit...

La petita realitat de qui es troba fora del tema i se sent exclòs. Tendim a fer un cabdell que ens escalfi (o que ens esclafi).

Príncep de les milotxes ha dit...

És dir sense cap paraula dita, escriure per suposar-la, imaginar-la pel lector... M'has emocionat, amic, mestre.
La veritat redona, forta i tendra alhora... com l'ésser de Parmènides i Heràclit.

A poc a poc vaig comprenent que la bellesa no s'amaga mai rere un sofrit curriculum.

Gràcies.

el pidolaire entretingut ha dit...

No cal dir res més, si el Príncep parla, l'ombra assenteix aquest text superba delícia...
Una abraçada.

Pais secret ha dit...

Durant dos i tres anys vaig presenciar unes quantes escenes semblants a aquesta. A la mateixa hora de la tarda, quan alguns es començaven a agitar perquè s´apropava l´hora de sopar i d´altres s´enfonsaven encara més en els seus seients de skay o en el que els quedava de vida. No em deixen de conmoure aquests escenaris, ni les mirades perdudes ni els somriures d´agraïment quan t´acomiades.
Feta la visita, quan surts al carrer, respires a fons i una mena de sentiment contradictori t´envaeix, d´una banda un cert alleugiment i d´una altra la compassió i la tendresa.
I tots mengem per arribar-hi...
Un petó, Pere

Mireia ha dit...

Entre post-calderià (com diuen per dalt9 i Moncadià!!

Arare ha dit...

post calderià, montcadià... real.

m'has fet plorar, Pere.

kika ha dit...

a mi també m'has fet emocionar, llegint-ho.
a més descriu perfectament els efectes del futbol, que no tenen cap raó de ser, i fan que tot canvii.

pere ha dit...

Em sembla que sí, Júlia, que el mestre l'hagués plantejat i resolt d'una altra manera.

I a certes edats i amb recursdos escassos el fets gairebé esdevenen tràgics. Fixa't, Olaga, total pel Barça que, com es veu, és més que un club.

Gràcies a tu per passar per aquí i afalagar-me excessivament, príncep. Potser algun dia escriuré poemes com els teus.

Gràcies, pidolaire. Ja veus, faig una mica d'escrivent de la realitat i em deixo detalls.
Una abraçada. I ja aniré mirant què escriviu

És això mateix que tu dius, A. Potser, per acabar-ho d'arrodonir, afegiria el sentiment que produeix el fet de veure com vides que un imagina diverses d'activitats i pensaments es van reduint a una rutina primària sovint sense cap estímul i ja sense cap esperança de tenir-ne; només una espera.
Petó, A.

Mireia, dos dels meus contistes preferits, com se sap.

Ah, Montse, que malgrat tot la vida continuava... Bé, menteixo una mica, no n'estic segur que fos així.

Ja veus, kika, però la realitat és més emotiva. Quant al futbol, més ben dit, al Barça, sigui l'únic tema en què participa tothom que pot, al lloc de la història, em refereixo i que sigui una de les poques il·lusions visibles.