demanem unes xulletes?

Crec que al meu poble, del qual a vegades oblido la parla, no es diu xulla, en canvi, li sento dir a la Joana cada vegada que convé, encara que ella pronuncia xuia. El DIEC, en una de les seues accepcions, remet a cansalada; en la darrera, però, diu: costella de moltó, de cabrit, de bou o de porc, cuinada (observis l'ordre d'aparició dels animals esmenats i que ha de ser cuinada, no crua). Segur que la paraula xulla té altres significats carnis que ignoro.

Al País Valencià, hi ha alguna carnisseria que es diu Xulleta; al menys una a Alginet, segons pot comprovar fàcilment qui hi estigui interessat. Imagino que el terme es fa servir en el sentit de costella, cosa que deu fer pensar a alguns que es tracta tant d'un diminutiu de xulla com d'un castellanisme. Cada vegada vivim més en un país que té les antenes obertes a possibles castellanismes i sovint els troba on no hi són. En aquest cas, l'error és fàcil de corregir. Si no m'equivoco -i no s'equivoca el DRAE-, la chuleta espanyola procedeix de la xulleta valenciana; una altra cosa és el xuleta, que aquí sí que em sembla que en català no és un terme genuí, sinó adquirit recentment per bé que els personatges existeixen des de temps immemorial al país i, cal dir-ho, amb una progressió important en els darrers anys.

 

Aquesta digressió que acabo de compartir, ve de la visió de la pissarreta d'un restaurant de la vora de casa que anuncia un menú de 9,90, on el darrer dels segons (qui vulgui es pot fixar en altres plats, com el Huevo de riojana, o l'ús i absència de preposicions...) diu: Chuletas de pierna cordero a la plancha y patatas. Un, que té uns coneixements d'espanyol acceptables, de seguida veu que de les cuixes de corder no es poden fer chuletas i atribueix l'error a la manca de domini de la llengua dels nous propietaris del restaurant, d'origen oriental. Ara bé, després d'una reflexió més profunda, un pensa que en realitat els orientals -anys de civilització al darrere- potser són més curosos del que sembla en un primer moment i que, abans d'escriure el menú, han fet les consultes oportunes i han trobat que chuleta, al menys a l'Argentina (i qui diu a l'Argentina diu a l'Uruguai), segons el Maria Moliner vol dir: Lonja de carne, particularmente, de la pierna de la res. Precisió total, i hipòtesi discutible que el restaurant és freqüentat per argentins o autòctons dels països propers. Potser el que no acaba de colar és que alguns dies les chuletas siguin de pechuga de pollo i provoquin en la ment una imatge grotesca; de tota manera, insisteixo, els coneixements de la llengua espanyola que un té són extensos, però amb limitacions. A més, tal com van les coses, qualsevol hibridació aparentment impossible comença a ser factible i més en alguns restaurants, no especialment als xinesos que han conservat l'aparença i, potser, les menges occidentals.

parònims?

Els qui feu anys l’1 de desembre, que és el dia del meu aniversari, quedeu deu tots convidats a dinar. Bé, en tot cas si no sou més d’una trentena i esteu disposats a menjar en horari europeu, que a les tres entro a treballar. Si, voleu, però, no em fa res que quedem a sopar. I posats a invitar, i perquè no considereu massa restrictiva o interessada la proposta anterior, queda tothom invitat el dia del seu aniversari, encara que jo no us pugui acompanyar en la celebració. Què us sembla?

Alguns deveu pensar que és un farol o que bé em puc permetre desprendre’m d’una pasta entre els qui passen habitualment per aquí a llegir el post del dia. No, en realitat no es tracta de cap dels dos casos: fixeu-vos que no he dit que seria jo qui pagaria; malgrat que, la veritat, no em faria res en el primer cas; en el segon, no sé si podria. A veure, en realitat qui convida és el propietari (o propietària) d’un restaurant xinès recentment remodelat que deu pensar que invitar els clients el dia del seu aniversari (cal presentar el DNI) pot ser una bona forma de fidelitzar-los o d’aconseguir-ne de nous. Vet aquí el cartell anunciador, en què malgrat algunes faltes d’ortografia (cap accentuació, per exemple) la cosa queda clara:























La idea no deixa de semblar-me interessant, però també perillosa pel local. Què passaria si de sobte, en un país en crisi com el nostre, la gent es comencés a assabentar (a través d’una campanya blocaire, per exemple) que al restaurant “Yuan Man” poden fer un àpat de franc una vegada a l’any? Haurien de plegar per no poder resistir les despeses ocasionades per les llargues cues de comensals joiosos i mudats? Potser en tindrien prou de suprimir l’oferta del cartell? Res de tot això. El xinesos són molt llestos i no solen improvisar ni deixar de preveure les conseqüències dels seus actes i de les seves paraules, tot ho tenen ben apamat. En cas d’acumulacions insòlites i quan al final de l’àpat el feliç celebrant mostrés el DNI per demanar la gratuïtat dels plats, un somrient cambrer li diria (convertiu les erres en eles): “Perdoni, senyor, però l’àpat és gratis el dia del seu annersari, no del seu aniversari”. És possible que algun client desinformat, descontent i groller s’atrevís a preguntar què vol dir això d’annelsali i a quin lloc del DNI figura aquesta dada . Aleshores el cambrer segur que li dirigiria una subtil mirada de reconvenció (ai, ignorant...!) i es faria el desentès, que els xinesos ja ho tenen això.

Bé, de moment tot són cabòries. El dia 1, que és el que m’interessa, a dinar o a sopar al “Yuan Man”? La resta de l’any, vosaltres mateixos.

P.S. Em fa l'efecte que aquests dies dec celebrar l'aniversari de la meva professió de blocaire. Segur que va ser un mes de setembre quan vaig començar a l'altre bloc. Ara, com que del temps en tinc una idea incerta, ni tan sols sabria precisar l'any. Les estacions tenen significat, es noten, però els anys són simplement números.