16.9.14

demanem unes xulletes?


Crec que al meu poble, del qual a vegades oblido la parla, no es diu xulla, en canvi, li sento dir a la Joana cada vegada que convé, encara que ella pronuncia xuia. El DIEC, en una de les seues accepcions, remet a cansalada; en la darrera, però, diu: costella de moltó, de cabrit, de bou o de porc, cuinada (observis l'ordre d'aparició dels animals esmenats i que ha de ser cuinada, no crua). Segur que la paraula xulla té altres significats carnis que ignoro.

Al País Valencià, hi ha alguna carnisseria que es diu Xulleta; al menys una a Alginet, segons pot comprovar fàcilment qui hi estigui interessat. Imagino que el terme es fa servir en el sentit de costella, cosa que deu fer pensar a alguns que es tracta tant d'un diminutiu de xulla com d'un castellanisme. Cada vegada vivim més en un país que té les antenes obertes a possibles castellanismes i sovint els troba on no hi són. En aquest cas, l'error és fàcil de corregir. Si no m'equivoco -i no s'equivoca el DRAE-, la chuleta espanyola procedeix de la xulleta valenciana; una altra cosa és el xuleta, que aquí sí que em sembla que en català no és un terme genuí, sinó adquirit recentment per bé que els personatges existeixen des de temps immemorial al país i, cal dir-ho, amb una progressió important en els darrers anys.

 

Aquesta digressió que acabo de compartir, ve de la visió de la pissarreta d'un restaurant de la vora de casa que anuncia un menú de 9,90, on el darrer dels segons (qui vulgui es pot fixar en altres plats, com el Huevo de riojana, o l'ús i absència de preposicions...) diu: Chuletas de pierna cordero a la plancha y patatas. Un, que té uns coneixements d'espanyol acceptables, de seguida veu que de les cuixes de corder no es poden fer chuletas i atribueix l'error a la manca de domini de la llengua dels nous propietaris del restaurant, d'origen oriental. Ara bé, després d'una reflexió més profunda, un pensa que en realitat els orientals -anys de civilització al darrere- potser són més curosos del que sembla en un primer moment i que, abans d'escriure el menú, han fet les consultes oportunes i han trobat que chuleta, al menys a l'Argentina (i qui diu a l'Argentina diu a l'Uruguai), segons el Maria Moliner vol dir: Lonja de carne, particularmente, de la pierna de la res. Precisió total, i hipòtesi discutible que el restaurant és freqüentat per argentins o autòctons dels països propers. Potser el que no acaba de colar és que alguns dies les chuletas siguin de pechuga de pollo i provoquin en la ment una imatge grotesca; de tota manera, insisteixo, els coneixements de la llengua espanyola que un té són extensos, però amb limitacions. A més, tal com van les coses, qualsevol hibridació aparentment impossible comença a ser factible i més en alguns restaurants, no especialment als xinesos que han conservat l'aparença i, potser, les menges occidentals.


4 comentaris:

Pais secret ha dit...


Aquí, -al meu tros- de les "chuletas" de porc en diem llonzes; de les de xai, costelles (de pal o sense) i de la cuixa de xai tallada, palpís. La cuixa de porc em sembla que es diu mateix o cuixot.
És curiós veure com per generalitzar o resumir alguns ho redueixen tot a chuletas i en canvi aquí, amb la vinguda d'argentins hem ampliat el vocabulari de les peces de la vedella i no el traduïm.
No diem pas xurrasc ni matagana ni entranya.

Mirant la pissarra m'ha semblat que llegia amb accent xinès o ves a saber d'on amb aquestes erres convertides en i grega...i m' ha cridat l'atenció també que les riojanas tinguessin ous.

bon profit :-)

miquel ha dit...

La veritat, A, és que el meu vocabulari de la carn és reduït; per exemple, vaig saber dels palpissos al nord; en canvi, ja portava amb mi les llonzes. El reduccionisme, fora dels especialistes de cada professió, crec és general, segurament més ara que fa anys. aprofitant la terminologia argentina que esmentes, se m'ha acudit que en la majoria de restaurants (parlo dels menús com aquest de la imatge) anuncien bistecs amb complements diversos, però mai especifiquen si és tapa plana, cap de mort, culata, bistec de pobre... En fi, tot un món.

Ai, les riojanes... No m'atreveixo a parlar-ne.

Carles ha dit...

Sempre que anem a la biblioteca l'Enric em fa aturar per llegir la carta d'un bar "de tota la vida" regentat per uns xinesos. La barreja de castellà, català i conceptes de cuina és delirant. Ens ho passem bé mirant-la. L'altre dia fins i tot va sortir l'amo "a veure què passava amb el menú del dia". Los divendres café gratis :)

miquel ha dit...

Carles, hi haurà un temps en què els bars de tota la vida, els bars sense canvis, només els regentaran xinesos; ara, els menús no sé preveure com seran, però de moment ens hi anem fixant.
Ei, lo teu xinès deu ser de parla occidental ;-)