Per molts anys, Olga Xirinacs!

Com si fóssim astrònoms, comptem el temps segons les voltes que la Terra fa a l'entorn del Sol -o el Sol circumval·la la Terra, que tant és- i sovint oblidem que el nostre temps té altres mesures i que hi ha anys que que el cicle, per a bé o per a mal, s'allargassa o s'escurça, pren intensitat o s'esllangueix desganat. Si jo fos poeta parlaria amb més propietat de tot això, però no em queda altre remei que recórrer als seus versos per, després, poder-ho resumir de manera maldestra.

Aquestes coses les diu molt bé l'Olga. Ara em ve vagament al cap un poema seu. He de buscar-lo, no el sé de memòria. Copio el final:

Jo llavors no ho sabia, ho sé ara,

que Bonet de San Pedro va dir que era bell,
l'any quaranta-u, quan ell cantava Carita de ángel.
Torneu-me el temps per afegir-hi
tot allò que li dec.

Olga Xirinacs: “41” (fragment), de Històries roges.

Penso que està bé que li sigui tornat el temps, però no del tot, que li quedin molts anys per retrobar-lo en els seus versos i en la seua vida.

Darío, Rubén. Sempre present

Just l'altre dia recordava la paraula justa i just avui fa cent anys que va morir Rubén Darío, poeta no només de la paraula i el contingut sinó també de la música; i potser per la seua música : Ya se oyen los claros clarines..., no prou seguit per la gent que s'apropa més a la prosa que al vers. Gran Darío!

Els coneixeu aquells que diuen:

!Qué bonitos

los versitos!
-me decía
don Julián...
Y aquella frase tenía
del diente del can hidrófobo,
del garfio del alacrán.

Gran Rubén!

del temps virtual

Ahir va ser el meu aniversari. A casa, tranquil, amb les sorpreses controlades. Em cansa fer anys cada any i he pensat de buscar alternatives extremes. Una possibilitat, ara que el temps passa accelerat, és celebrar únicament cada lustre; l'altra, precisament també pel ritme del temps, és celebrar cada dia el naixement, per allò de que qui dia passa any empeny. Entremig, múltiples possibilitats que aniré explorant, tot i que d'entrada descarto la celebració d'unitats temporals més petites que el dia.

Em resulta curiós, i relativament nou, que la majoria de felicitacions m'hagin arribat virtualment, tant d'amic, coneguts, saludats, com membres de la família. La primera felicitació que vaig rebre, de matinada, va ser d'una de les meues fonts preferides de felicitat literària; després en van arribar d'altres també via de correu electrònic, algunes a través de la complicitat del pseudònim que vaig fer servir durant tant de temps. He vist per casualitat, perquè rarament hi entro, que uns quants amics encara només virtuals i alguns de reals m'han felicitat a través de Facebook. Whatssap ha estat una petita font de recordatoris de la meua edat. Fins i tot m'ha passat una cosa molt curiosa que demostra com n'estem de relativament controlats: en un moment determinat del dia he entrat a Google i he vist que les lletres tenien forma de pastís, espelmes, etc.; en passar-hi el ratolí s'activava el missatge: ¡Feliz cumpleaños, Pere! Uf!

Algunes felicitacions, a través del mitjà que sigui, han estat especialment personalitzades i emotives i les agraeixo especialment, però no m'acabo d'adaptar a les noves tecnologies. Em costa acceptar l'absència de veus, no la de presències, que entenc perfectament. Sóc poc amant del telèfon, un inepte telefònic, asseguraria, però de tant en tant m'agrada sentir la calidesa, o no, les vacil·lacions o la seguretat, el to, el que sigui que comporta la presència d'un dels sentits corporals. Després, em dic que malgrat la meua aparença de modernitat o els meus interessos per la llengua escrita sóc un personatge ancorat en el segle XX, potser en el XIX. Bé, és el que hi ha.

Avui he trobat a faltar sobretot dues persones que van nàixer el mateix dia que jo en anys diferents. Una ha estat la dona del meu cunyat, que ha mort aquest any de càncer i amb qui seia ben sovint costat per costat en els àpats familiars del nord. Queda en la memòria. He pensat també en J. el meu amic d'infantesa, una mica més gran, tot cor. M'hagués agradat trucar-lo, però la vida, morts els pares, se li ha torçat i ha degut passar el dia sol, sense llum ni telèfon, ni aquestes petites coses que habitualment no pensem que ens fan els dies més confortables, ni que sigui per fora. Llenya per al foc no li deu haver faltat, que encara li queden camps que molts voldrien. Esperaré l'estiu per fer-li una abraçada.

En el 72è aniversari de Raimon

Comparteixo amb Raimon el signe de Sagitari, encara que ell té un dia menys i uns anys més. Ell fa anys avui, jo, ahir. Tots dos plegats sumem més d'un segle i quart.


Divendres vaig anar a veure l'exposició que li dedica Arts Santa Mònica. Imatges, textos i música. Sobretot textos i imatges en les vitrines i les parets del primer pis que envolten en un rectangle que em va semblar una espiral l'espai central de la planta baixa. Textos i imatges organitzats cronològicament que sintetitzen, i per alguns dels espectadors amplien, tota una vida, la púbica, però també fragments de la privada. Opinions de Fuster i tants altres, retalls de la premsa, articles del cantant, cartes diverses, la lletra polida de l'Annalisa, programes d'actuacions, cartells, comunicats de censura, portades de discos, llibres trobables i introbables, fotografies mai vistes... Una mirada a la història dels darrers cinquanta anys amb música de fons. Absolutament recomanable.

En sortir, una mica més amunt, totes les entrades venudes i, segons vaig poder veure, revenda a preus “populars”. Gent de la meua edat, alguns més grans, pocs més joves, per celebrar les històries d'un temps i d'un país... I els passavolants que potser creien que era la nit d'estrena d'una òpera de Verdi, com potser ho creien any rere any els meus alumnes que somreien escèptics en començar les notes de Veles e vents, abans de deixar-se emportar pel text, la veu i la música que mai no havien sentit a casa seua, excepte escasses elegits: Raimon, un país i un temps que no era el seu. Després. potser l'oblit.

No cal -en podria triar tantes!-, però vull adjuntar una cançó que parla de silencis en aquesta societat en què tothom parla, tal com volia Raimon, però a penes arribem a saber què volen dir i el que afirmen un dia ho neguen l'altre. I unes quantes imatges de reportatge fotogràfic sense peu de foto perquè la intenció és que aneu a buscar-les a l'exposició.



Per cert, i per trencar i acabar el ritme, m'arriba un pensament que no té cap relació amb el que he escrit, però que vull compartir. Crec que Raimon mai no ha participat en el disc de la Marató, ni alguns dels meus, com Sisa, Pau Riba, etc., etc., etc.

Foix, el poeta en llibertat

M'agrada Foix, m'agrada, sobretot, el seu humor de murri, els seus somnis en temps difícils -massa somiar?-, l'anar fent al seu aire, i unes quantes coses més, com els versos, que prescindint de la totalitat del poema, es converteixen en motiu de reflexió, com si fossin escrits per Llull en el seu amic e amat o per un acòlit taoista: Si pogués acordar raó i follia (qui pogués equilibrar...)... M'exalta el nou i m'enamora el vell (observeu els verbs: exaltar i enamorar, i els temps que els corresponen: present i passat)... És quan dormo que hi veig clar (i després, la realitat de cada dia....)... Així que, quan algú proposa celebrar Foix, amb el motiu que sigui, em torno a enamorar de versos i proses i rellegeixo i llegeixo i no em costa gens eaxaltar-me -massa- per col·laborar.


El meu granet de sorra d'avui sé que és excessivament llarg i, potser, feixuc, però m'ha semblat que encara no hi havia a internet un text programàtic, una mena de manifest seu que, en canvi sí que es pot trobar a les llibreries. J. V. Foix va publicar en diversos articles a “La Publicitat” unes reflexions que l'any 1935 es van convertir en un article de “Quaderns de poesia” titulat “Poesia i Revolució”. Aquest article es va pot llegir aquí. Va arribar la guerra i la llarga i terrible postguerra dels silencis, i no va ser fins l'any 1970 que Foix va recuperar l'article amb unes quantes modificacions -jo crec que poques- en forma de pròleg al seu llibre Darrer comunicat, publicat per Edicions 62 i, més tard, el 1995, per Vallcorba. Vet aquí, doncs, “Del real poètic”, que abans havia estat “Poesia i revolució” i que no sé fins quin punt és un escrit a les idees del qual Foix va mantenir-se fidel fins el moment de la seua mort.


En un missatge adreçat al Congrés del John Reed Clubs, el destacat poeta francès Aragon, colíder de la secta surrealista, de París, i ara poeta oficial del comunisme sovietista, es refereix als seus cinc anys passats retent un culte desproporcionat a un món poètic que ell i els seus amics s'havien forjat. Aquesta declaració, franca i noble, afecta al tema que d'un temps ençà preocupa els poetes responsables. No em sembla gens inoportú de referir-m'hi, tot anotant algunes observacions i remarques que m'ha vagat fer durant aquests darrers anys.


No dubto gens que hi ha, que hi pot haver, que hi ha d'haver una literatura revolucionària, de la mateixa manera que l'home de bar creu que no poden mancar aperitius de tota marca, grau i ferment als prestatges de la tenda. Comprenc que el romàntic d'avui cregui que el seu deure és servir la revolució, i que s'afanyi o s'esforci a escriure, amb indignació de neòfit i amb el pèl esborrifat, llargues estrofes “sonores i vibrants”. Dubto però que el poeta disposat a servir lleialment el secretari d'una junta de mantenidors o d'un partit escrigui gaires versos que passin a la posteritat. L'Oda a la Pàtria, de N'Aribau, té, per als catalans, una remarcable valor històrica, i fins i tot ha estat patriòticament eficaç; és gairebé segur que com la majoria d'englantines no rumbeja gaire en una antologia poètica. Em costa de comprendre què vol dir “artista revolucionari”, des del punt de vista polític o social, o “poeta revolucionari”; sé exactament què vol dir un revolucionari poeta, o metal·lúrgic o dentista. La revolució la fa hom de colze a colze i sense preguntar quin és l'ofici dels conjurats. Per a un poeta, com a poeta, no hi ha d'altra revolució que la que farà al propi clos.


Quan els més extremosos dels qui, per doctrina o consigna, enfronten a llur realisme social amb el realisme poètic, i demanen als poetes d'ésser útils -no gosen dir subordinats- a la causa de la cultura -de llur cultura- no s'adonen que els converteixen en uns éssers desesperançats, de la qual cosa són acusats per ells mateixos. Estetes d'una estètica oficial, opressiva, artificial i fictícia. Els demanen que menteixin. Preparen llur servitud; els permetrien, en recompensa, de besar la mà del qui paga: és el vici més destacat dels miserables.


Jo també crec que no hi ha distinció entre humanitat i literatura, entre el món i l'art, entre l'acció i el pensament; però tot poeta té la seva acció a realitzar, urgent. El seu instint és segur, la seva realitat, tota sobirana. Per tant, antilocal, extrapatriòtica, universal. ¿Quin sentit té per a un poeta lliurat a l'acció, que per ell és també pensament, una expressió tan estesa avui, tan vulgar, com crítica feixista o crítica bolxevista? ¿Quina relació hi ha entre la poesia immarcessible i els règims mudables? ¿Entre la realitat poètica i la realitat política a Bulgària o a Irlanda?


No és pas cert que hi hagi antítesi entre acció i pensament, en els poetes. Els poetes es realitzen en llur medi propi que no és pas el dels economistes ni el dels polítics. El poeta, generós amb l'home i amb al natura, no és gens responsable si en situar-se davant la realitat suprema apareix, als ulls dels realistes del real vulgar immediat o del natural fuliginós, com si es plantés, ullprès, davant el mur on, d'una a una, en fila o en escamot, passen les ombres fugisseres.


El poeta, com a poeta, no té d'altra motivació lírica que la pròpia de la poesia. Només compta per a ell la revolució provocada pel procés d'adaptació de l'impuls líric que l'exalta o que l'il·lumina, a la seva època. Una revolució, política o social, forneix als poetes elements inèdits per a fer vàlides les seves escapades. El poeta retroba, per mitjà dels símbols nous, el permanent.


El poeta té el seus deures revolucionaris; la seva revolució, però, és indiferent a la de la majoria. Quan s'esdevé aquesta, el poeta, com a poeta, calla. Si hi vol intervenir com a tal, la poesia se li nega en els mòrbids estanys de la retòrica; però la retòrica és tan adversa a la poesia!


El poeta més aviat s'oposa a la seva època en allò que té d'ordinari i de trivial. Cerca, entre les runes i els monuments de tots els temps, el principi del misteri. A cada època, i sota els règims més diversos, vetlla el misteri i n'invoca la permanència. Si cal, conrea la màgia i fa ombres xineses a la paret del temps amb els elements que li proposa el real immediat. Cerca la vera realitat, la suprareal, el real integrat.


Per als qui interpreten la poesia com a una activitat de l'esperit, el concepte de què fins ara es valien els crítics per a valorar-la resta modificat. Aquesta modificació, amb aparences de correcció, és sovint una rectificació, que afecta els uns i els altres dels qui es complauen, amb encert o no, a definir-se com a intèrpret de les anomenades veus obscures o ombrívoles -no pas tenebroses: intel·lectualistes i irracionalistes, idealistes i conceptistes, aristotèlics i agustinians-. Gairebé tots ells accepten la poesia com a un mitjà de coneixença. Diríeu que la exigència del moment és aquesta. Una exigència que no s'adiu potser del tot amb les nostres preferències intel·lectuals ni amb la nostra estètica d'adopció. No fabulem si constatem que en cadascun de nosaltres l'esperit s'hi assaja i que en la creació es multiplica. Totes les èpoques en són, alhora, presents i allunyades; però la nostra, amb totes les seves contradiccions, avantatges i malastrugances, és indefugible. L'esperit s'hi “realitza” i nosaltres en som els còmplices. Qui l'esquiva o s'hi enllita esdevé fal·laç. D'ací, més d'una vegada, l'engany; puix que el resultat pot ésser un pastitx amb aires d'originalitat, una còpia maldestra o una fúnebre reproducció. Diria hom que l'activitat de l'esperit és sempre una correcció. Cada època i els seus “corregeix” excessos i defectes, sense massa esperança. A través dels segles l'acció de l'esperit, en les seves manifestacions plàstiques o retòriques, és un redreçament constant. Creuríeu que l'original és pertot o enlloc. O bé que el destruïm tantost l'hem descobert, amb les nostres mateixes mans guiades per braços invisibles però responsables.


La poesia té, ara per ara, un fi descaradament únic: ha vençut el seu localisme, la seva llunàtica supersticiosa, el seu rústec floralisme, per esdevenir una ètica -no pas l'ètica-, una filosofia -no pas la filosofia-, una afirmació independent de la retòrica malencaminada. Fins i tot hi ha qui ha gosat escriure, fa poc, que guanya a la filosofia com a instrument de coneixença. L'ambició de la poesia en aquests anys que intentem d'usdefruitar és de satisfer-se en ella mateixa com a instrument de descoberta, o com a mètode d'investigació. Si, intrínsecament, alguns li atribueixen valors metafísiques, formalment té la seva física.


La teoria de les arts, plàstiques o literàries, coma una pura activitat de le'sperit, és refusada pesl racionalistes, pels positivistes i pels humanistes, i és refutada pels realistes vulgars. El malentès és inevitable. En la tria ens hi juguem el dot.


La revolució, les revolucions, materials, socials o polítiques, són l'evasió, l'escapada, de molts. La massa s'hi afona i, segons els vents, s'hi anihila; no se'n salven gaires. Però el poeta ha estat sempre un “evadit”, un “exiliat”, no pas un fugitiu ni un desertor. De la realitat mòbil només o singularment o estrictament n'ha la màgia, i especula amb el seu o els seus espectres. Davant la presa de Dniepostroi, davant una piràmide o un temple, la reacció del poeta serà sempre còsmica. Tot just compta les turbines, les pedres o les columnes, ja afluixa o claudica. Entre mites el poeta basteix una altra realitat on eternament es muda i s'exilia. Fàbriques, pàtries, personatges, tractors, ruïnes, batalles, pneumàtics, plans econòmics, paisatges, banderes, o sabates abandonades al mig d'un toll són simplement sumands d'una addicció que només el poeta sap resoldre.

J. V. Foix
1 de juny de 1935

interpretació

En obrir aquest matí la meva bústia de la feina, he trobat, entre comunicats diversos, un dibuix, una caricatura meva, feta a llapis, una mica a l'estil de Perich. Inicialment m'ha sorprès, perquè no estic acostumat a rebre aquest tipus de missatges, però després he vist que al darrere hi havia unes quantes firmes que em felicitaven pel meu aniversari. Eren alumnes de 4t i dedueixo -ja li ho preguntaré- que el dibuix és de l'O., que no hi ha manera que col·labori en una tira còmica per a la revista perquè diu que no té idees.

A part de la satisfacció que suposa que es recordin de mi, he trobat que he sortit força afavorit, exceptuant, potser, aquests ullets petits que no es corresponen amb els meus, però que deuen respondre a la necessitat de posar alguna cosa darrere de les ulleres i a la llibertat interpretativa de la dibuixant. És curiosa la qüestió de les representacions: l'O. -suposem que sigui ella l'artífex de les línies- em proveeix de dos elements que mai no han estat vistos a l'institut, però que poden formar part d'una visió prou fidel de la realitat: la cigarreta i el diari (el títol de la capçalera és correcte); a part, el bolígraf, que no s'enganxa, com el del dibuix, a la butxaca, sinó que va al seu aire.

Durant el temps que he anat escrivint en el bloc he anat afegint algunes imatges meues, totes de temps passats. Avui, per fi, m'ha semblat que podia deixar el meu jo actual, al menys una representació del meu jo. Encara més, fins que me'n cansi, he decidit que el meu cap, la meva cara, serà la imatge que substituirà la negror de la que tenia fins ara al meu perfil. Això sí, l'he daurada una mica, seguint el model dels recents retrats del senat, tot i que en aquest cas l'artista no ha cobrat res i, a més, m'ha representat de cos sencer.

les postres: Pla i Estellés

Manifesta Francesc Puigcarbó el seu desinterés per les commemoracions col·lectives blocaires-es refereix sobretot a la insistència temporal i al gregarisme-   amb motiu del naixement o mort d’algun escriptor. La Júlia, en el seu apunt darrer  , també sobre Estellés (i em disculpareu que no parli de més blocs, que n'he repassat uns quants, encara que no tants com Víctor), es recorda i ens recorda el seu “mai més” i la caiguda una altra vegada en el pecat (bell pecat). Jo mateix confesso que a vegades, quan apareix la primera invitació a una d’aquestes celebracions –recordeu que no fa gaire vaig fer una proposta, ai!- penso “ja hi tornem a ser, més que blocs acabarem sent calendaris d’efemèrides”. Hi ha vegades, com en el cas d’Estellés, escriptor dins de la meva òrbita literària, que l’ocasió em serveix per repassar amb goig els seus poemes des dels meus llibres o a través dels posts dels contribuents a l’homenatge. Alguns cops, com en el cas de Riba, conegut però distant, o Màrius Torres, que tinc molt poc llegit, l’homenatge em reconcilia amb l’escriptor –o potser no tant- o me’l fa descobrir en facetes que no coneixia. En tot cas, aquests estímuls externs dels blocaires sempre són una ocasió per llegir el que ha escrit el personatge o s’ha escrit sobre ell i en alguns casos aquestes espirals i ziga-zagues inacabables d’estímuls em porten cap a lectures que ja s’escapen a la intenció inicial. Benvinguts, doncs, els homenatges, encara que jo no hi participi directament i encara que sigui des de l’egoisme personal del lector solitari que no trobava, momentàniament, res per llegir.

En el cas d’Estellés, l’espiral m’ha fet arribar fins a Pla. Pobre Pla, tot i tenir pràcticament tota la seva obra en la casa del nord, al costat de quatre cosetes més - molt poques-, aquest estiu l’he tingut completament abandonat, no li he llegit ni una sola línia. En canvi, ahir, Estellés em va portar a les seves Notes del capvesprol, a un fragment que recordava vagament sobre el poeta valencià. Pla és un murri amb qui cal anar amb molt de compte perquè amb el parany d’una prosa entenedora a vegades no acabes de saber si ha fet un elogi o una desqualificació de la persona a qui al·ludeix; em temo que sovint són les dues coses en la mesura i l’equilibri que es vulgui. A la fi, el senyor Pla també, tots tenim virtuts i defectes.

En el núm 5 d’”Els Marges”, la revista que dirigeix el meu respectat professor Joaquim Molas, hi he llegit tretze poesies del senyor Vicent Andrés Estellés, titulades “Tancat a l’Alter”.
Són poesies molt bones que contenen –si es llegeixen amb calma –alguns elements d’intel·ligibilitat, que els que vindran deuran comprendre. Aquesta és una opinió particular, que no té altra importància que aquesta: vull dir d’un lector anònim, sense cap pes.
No són aquests versos las primera producció que he llegit dl senyor Estellés, considerat avui com el primer poeta valencià –o aproximadament. La impressió que m’ha fet sempre el senyor Estellés és que és un gran prosista, un considerable prosista, que escriu en vers. Tampoc aquesta afirmació és cap crítica. Cada u per allà on l’enfila.
[...]
Els senyor Estellés deu haver pujat de grau per allò que diuen –amb raó- que la poesia és més important que la prosa. També podria ésser que aquest senyor considerés que, en aquest país i en aquesta llengua i en aquest moment, el més convenient és escriure en vers. Tot això està admirablement bé. Ara, jo continuo creient que el senyor Estellés és un prosista prodigiós que escriu en vers.

A continuació vénen unes quantes pàgines en què Pla opina, seguint el fil de l’article de Francesc Parcerises d’”Els Marges” sobre la poesia –tot i transcrivint fragments de poemes- d’Estellés per acabar amb la tesi exposada inicialment:

Aparentment el senyor Estellés és un escriptor modern perquè porta a sobre l’ensulsiada del periodisme d’avui. Al meu entendre és un prosista de sempre, fascinat per la realitat i per la vida humana i per les enormes complicacions que implica. Quan Paul Valéry en els seus “Cahiers” afirma que el seu gust es decanta més cap a Restif que cap a Stendhal i Balzac, potser diu una cosa molt certa. També podria ser que el mateix es digués, un dia o altre, del prosista Estellés que escriu en vers.


Si no fos perquè això és un bloc –podria ser un blog- hagués copiat l’article sencer, la substància, que diria Pla. Si el llegiu, ja em direu. Jo l’he convertit en unes postres, però també podrien ser l’aperitiu. Ah, el pebrot, que ja tinc a punt, me’l menjaré avui..

influències

No en sé res dels cossos celestials que, segons diuen Llull i altres, influeixen sobre els cossos terrenals. Nascut sota el signe de Sagitari, per tant quan comença l’hivern, ignoro si tinc res a veure, ascendents a part, amb alguns personatges famosos o coneguts que van treure el cap al món el mateix dia que jo: el torero José Romero Martínez (1745), el matemàtic Nikolai Ivanovich Lobachevski (1792), Eligiusz Niewiadomski, pintor polonès, assassí de Gabriel Narutowicz (1869), Minoru Yamasaki, arquitecte nord-amaricà (1912), Maurice de Bevere (Morris), dibuixant de Luke Lucky (1923), Woody Allen (1935), Jesús Moncada (1941), la meva cunyada D. (...)... No descarto certa semblança amb algun d’ells, barrejada, en algun cas, amb una dosi d’admiració o enveja, però m’és impossible arribar a cap conclusió consistent.

En canvi, gairebé tinc la certesa que el fet de nàixer en festiu i a les 12 del migdia em va proporcionar una característica aparent de la meva personalitat: la indolència. Dic aparent, perquè, com passa sovint en aquesta vida, la processó va per dins i asseguraria que els nascuts en festiu sempre tenim un malviure pensant que després de les festes vénen els dies feiners.


(Si algú, que no ho sàpiga, té interès a concretar el dia de la setmana que va néixer, només cal que faci un clic aquí)

anticipació de la mort

Con el ombligo encogido
Quim Monzó - 14/07/2009
Que la prensa catalana hable de Calders como de un "escritor catalán" demuestra cómo estamos
Tal día como hoy, hace quince años, murió Pere Calders, a quien muchas bases de datos onomásticos y diversos medios de comunicación catalanes definen estos días como "escritor y cuentista catalán", cuatro palabras de las que se infieren dos cosas...


Llegeixo a “La Vanguardia” d’avui –ja deu ser la d’ahir quan apareguin aquestes línies- l’article de Monzó que comença com heu llegit des a casa, pel carrer, en un bar o més amunt. Em desconcerta que la primera notícia de l’aniversari de la mort de Calders la trobi a la columna diària de Monzó, no perquè no tingui plena confiança en ell, sinó perquè no m’ha arribat l’efemèride per cap altre mitja, ni tan sols a través dels blocs, sempre tan atents, al menys els que jo freqüento, als esdeveniments literaris, siguin del passat, del present o del futur.

Com que la meva memòria no recorda amb precisió el fet, consulto diverses fonts a través d’internet, hemeroteques incloses, i totes em diuen que en Pere Calders va morir el 21 de juliol de 1994. La resta de l’article de Monzó, que desgraciadament no puc enllaçar em la seva totalitat, em sembla perfecte, i opinable,, però continuo donant-li voltes a l’avançament de la seva mort –per cert, ja són ganes, morir-se abans d’acabar l’agost ( o potser va ser perquè l’agost és terrible)- i només se m’acudeixen dues explicacions: que Monzó tingués ja escrit l’article per publicar-lo posteriorment o que, deixeble de Calders, segons diuen, ens vulgui provocar per veure si realment estem atents. També és possible que Monzó hagi confós la primera visita de la mort –sempre tan dialogant- a Calders amb la segona, ja definitiva. Són coses que passen:

La mort es presentà que no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.
-És que l’hora la dono jo –va respondre-li la mort.
-No sempre, no sempre... replicà ell-. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
-És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments –digué la gran senyora.
-Apa, bah! –es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta-. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.

Pere Calders: “L’hora en punt”, a Tots els contes. Barcelona, Ed. 62, 2008.

Efectivament, van tornar a quedar la matinada, que sempre és un moment discret, del 21 de juliol, un dijous com qualsevol altre si no fos perquè de sobte va refrescar. La mort és persistent per bé que excepcionalment se’n vagi amb la calavera entre les cames.

Ara, si m’atrevís i des d’aquí tingués alguna possibilitat d’èxit, gosria demanar un recordatori blocaire com el que l’altre dia vam fer a Riba, però entenc als quinze anys s’està encara en plena adolescència i que cal esperar que el temps maduri la memòria. Us he de confessar, però, que si en aquest moment em preguntessin si entre els deu llibres –poso una xifra a l’atzar- que m’emportaré aquestes vacances n’hi haurà algun de Riba o algun de Calders, no em pensaria gaire la resposta.

de Verdaguer a Solà: navegacions i continuïtats

II
Ara no vaig per la mar,
aquella sols era d'aigua,
la de la vida és pitjor,
puix és de fel i de llàgrimes.
Les marors són més crudels,
són més feres les zumzades,
quan me tiren per damunt
rodoladisses muntanyes;
a no dar-me Déu la mà,
m'haurien fet de fossana.
¡Encara en veig venir més,
la tempesta no s'acaba,
ja decau mon esperit,
ja brandoleja ma barca!
Orenetes que pel cel
aixecau tant la volada,
¿no les veieu verdejar
les riberes de la Pàtria?

Jacint Verdaguer: "Navegant". Al cel (1903)

Copio la segona part del poema que les noies –les entenc- no van voler musicar ni cantar: com es podia correspondre la seva joventut amb la demanda del poeta, tan insistent els darrers anys –molts darrers anys, els de Verdaguer-, de la mort? Dilluns, Baltasar Porcel dedicava la seva columna, metàfores incloses, a Verdaguer i indicava que continuaria; potser ho ha fet avui, quan fa 100 anys i 2556 dies de la seva mort. Potser avui els diaris van plens de Verdaguer. Qui sap si algun dia parlarem únicament de l’obra de l’escriptor i deixarem de banda “el cas Verdaguer”. Mentrestant, jo continuo amb aquesta dèria i deixo un fragment del pròleg de Gaziel a les Memòries literàries de Narcís Oller. Llegir com continua, llegir el que diu Oller i llegir Verdaguer és cosa vostra; arribar a alguna conclusió no sé si té cap importància.

La versió que Oller dóna d’aquella visita, valorada avui, a més de 65 anys d’haver estat feta, quan tots els actors son morts i les passions que els animaven ja estan esbravades de sobres, a mi em produeix un efecte diametralment oposat al que cercava el narrador. Debades la presenta com una aventura fosca i va acumulant-hi tocs de melodrama i pinzellades de misteri: als ulls del qui només desitja veure-hi clar, hi apareix, em sembla, únicament com un pobre home acorralat, o que es considerava acorralat per forces socials molt poderoses, i experimentà un goig sincer i profund de veure que dos amics seus l’han recordat i s’han pres la pena de pujar a visitar-lo en aquella gran soledat desemparada. La joia i la mansuetud amb què els rep demostren el bé que la inesperada presència li ha fet. Oller, però, no es dóna pas per vençut; i fureteja, furga, suspecta, com un detectiu malhumorat, pels racons i els voltants de la casa. Els qui hem conegut personalment Narcís Oller no podem pas llegir aquest fragment sense somriure, de tan clar com ens pinta, no pas mossèn Cinto, sinó la seva pròpia manera de ser. I el més bo –que confirma plenament la impressió nostra –és que també va fer somriure Verdaguer. Mentre el nostre novel·lista guaita ferrenyament entorn, ple de recel, i, mig compadit, mig irritat, dóna consells i recomanacions d’home de seny al poeta, es veu que aquest devia mirar-se’l amb una mansa humilitat i ensems una profunda ironia. Talment que el mateix Oller se n’adonà “I com que arribà a semblar-me –confessa ingènuament –que tot mansoi, mansoi, es burlava de mi, vaig mossegar-me la llengua.”

No l’entenia pas, en efecte, ni l’entendria mai, Oller a Verdaguer. Era ple de prejudicis contra ell, i aquestes idees fetes li enterbolien la visió. Prejudicis que no eren pròpiament seus: eren els mateixos que obcecaven gran part, la més selecta o poderosa (no sempre és el mateix), de la societat barcelonina del temps, i que ni davant del gran home agonitzant no cediren...

Narcís Oller: Obres completes, Selecta. Fragment del pròleg de Gaziel a les Memòries literàries. Història dels meus llibres.

P. S. He sabut fa una estona que el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha estat concedit a Joan Solà. Recordo que el vaig tenir de professor quan jo no sabia un borrall de llengua escrita –sobre la parlada sempre he tingut menys dubtes- i el mestre assajava amb nosaltres –devia ser a l’aula 9 (la 7?)- la sintaxi que va publicar l’any 72. Recordo també que en l’única redacció que ens va demanar jo li presentava un tema poc original i ben poc estructurat protagonitzat per una mosca bevedora de llet. La darrera vegada que el vaig escoltar de prop va ser llegint un fragment de l’Auca de Rusiñol a l’Ateneu, ara fa dos anys. Mentrestant centenars d’articles i una bona pila de llibres, més llegits del que ell es pensa. En parlarem. Us deixo un enllaç al vídeo que avui mostra Vilaweb. Potser també en parlarem i discutirem conceptes. Felicitats doctor Solà!


http://www.vilaweb.tv/?video=5707

TV3:

Sant Espriu (hi ha molts descreguts)

El 22 de febrer de 1985, als 72 anys, va morir a Barcelona Salvador Espriu. No sé -no es fan estadístiques d'aquestes coses- si ara es llegeix molt o poc. Ara em vindria bé parlar de tantes coses d'Espriu... del que significà -i significa- per a mi i per a molts d'altres, i de la seva preservació dels mots, però entenc que m'allargaria excessivament si volgués construir un discurs raonablement i sentimentalment coherent, de manera que opto per fragmentar aquest record a través d'alguns textos que no per repetits són menys necessaris, i d'una insignificant anècdota personal. Començaré amb la síntesi autobiogràfica


No m’agrada gaire parlar de mi ni de les meves obres, sobretot dels meus poemes. D’altra banda, no sé el que és la Poesia, a no ser una mica d’ajuda per viure rectament i potser per ben morir.
Quasi a la ratlla dels quaranta anys, no puc omplir cap fitxa biogràfica del més petit interès. Vaig anar a la Universitat, procuro de guanyar-me la vida, encara no he tingut temps de casar-me, ni l’optimista coratge o l’abnegada desesperació de fer-ho. Detesto els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, els homenatges, el vent, el desordre i el soroll, sortir de nit, menjar fora de casa, això que en diuen «vida de relació», els concerts, les confidències dels amics, aconsellar, les obscenes expansions de la vanitat. Mentre em deixin tranquil, estic disposat a creure, de molt bona fe, que tu i àdhuc vós, no importa qui, sou els millors escriptors del món. Sedentari, em plauria viatjar de tant en tant, amb una comoditat incompatible amb la modèstia de la meva bossa, i per això determino de no moure’m mai. Voldria viure al camp, amb quatre arbres i un tros de jardí, o almenys en una ciutat més neta que Barcelona, on la gent no s’escurés tan generosament el pit i altres pitjors i més repugnants interioritats. Voldria també veure els quadres de Vermeer de Delft, posseir unes quantes figuretes de pessebre de Ramon Amadeu i no haver d’escriure ni una ratlla més.
Penso finalment que la Humanitat està abocada a un pròxim i definitiu cataclisme, però, vist que el petit esdeveniment és tan indefectible com estúpid, demanaria, si gosés, que els papers no ens ho recordessin a cada moment amb tants escarafalls.

Salvador Espriu, 1952

Per suposat, el segon text ha de ser un fragment de l'Homenot que li dedicà Pla, que l'admira, però que no acaba de situar-lo.

Mirant-lo bé, de vegades semblava prematurament envellit i al cap d’un moment prodigiosament jove –per raó, és clar, de l’extrema mobilitat de les faccions–, però sempre resultava igualment discret, controlat, una mica tancat, un esperit dominat d’una espècia d’impossibilitat física per a lliurar-se –per a intimar. En un moment determinat, em semblà que aquesta sensació darrera que Espriu em donà era la més important, la que resumia i englobava totes les altres. M’agradaria de saber si aquest manifestació de la seva personalitat obeïa a alguna forma de narcissisme personal o a algun obstacle posat pel sentit del ridícul, que sospito que Espriu té molt acusat. En aquest punt, però, no vaig arribar a cap resultat.

Josep Pla. Homenots. Quarta sèrie.

Ara arribaria el moment en què hauria de triar algun poema emblemàtic, d'aquells que coneix tothom, potser un dels cantats per Raimon, però em conformaré amb uns versos d'un dels motius obsessius del poeta, individualment o col·lectivament:

Pels portals de Sinera
passo captant engrunes
de vells records. Ressona
al carrer en silenci
el feble prec inútil.
Cap caritat no em llesca
el pa que jo menjava,
el temps perdut. M'esperen
tan sols, per fer-me almoina,
fidels xiprers verdíssims.

Quan vaig saber la mort del poeta, vaig pensar fer-li un homenatge senzill, en la mesura de les meves possibilitats, i vaig proposar a un grup d'actors de setze o disset anys, que encara no sabien que ho eren, un guió fragmentari que van acceptar amb entusiasme. Com que quatre anys abans, per sant Jordi, havia mort Josep Pla i volíem estrenar en aquella data, vam decidir que la part bàsica de l'eix argumental seria l'Homenot de Pla i ens ho faríem venir bé per incloure textos d'Espriu. Segurament en algun lloc de casa encara conservo el guió, però no el sé trobar. Ens faltava una cloenda que tingués un cert aire èpic i a la vegada íntim, i vam pensar en una de les darreres paraules -la darrera?-que va escriure el poeta abans de morir, una mena de Rosebud: “Verdi!” . S'especulà que demanava que li gravessin el capítol que en aquells dies es passava sobre el músic a la televisió. No ho sabrem mai, però és molt possible, de manera que vam triar “Va pensiero” , de Nabucco, que ens va semblar que lligava perfectament amb el seu desig de retorn a la terra promesa i amb el simbolisme de part de la seva obra. Com en el cas de l'actuació a la Metropolitan, vam haver de fer un bis, tot i que la nostra versió distava molt de la perfecció dels professionals, però el nostre públic era inusualment condescendent i agraït: per una vegada érem profetes a casa.

Sant Pompeu (fins i tot per a descreguts)

Tal dia de febrer com avui de l’any 1868, naixia a la vila de Gràcia Pompeu Fabra. Que jo el recordi aquí una vegada més no té cap importància perquè Pompeu Fabra ens és constantment present i no cal cap calendari ni necessitem cap causa de beatificació. Ara bé, llegir-lo de tant en tant és un bon exercici i fer dels seus textos matèria de conversa encara és possible. Vet aquí tres fragments qualssevol en ordre cronològic.


Però que no puguin dir de vosaltres, escriptors actuals: “Heus aquí uns estranys conreadors de la llengua catalana, els quals ni tan sols es prenien esment dels avançaments realitzats en llur època. Per a ells eren endebades que s’operava sota llurs ulls un treball intens de depuració, d’enriquiment i de refinament de la llengua literària; i amb llur incúria o ultracuidança, contribuïren a la perpetuació de tares de què, ells els primers, havien d’esforçar-se per deslliurar la llengua.”
Que no puguin dir això de vosaltres, escriptors actuals; perquè d’això sí que o sabrien absoldre-us, i us tindrien, amb raó, per uns mals escriptors i per uns mals patriotes.

"Literats i gramàtics", 1915

La meva evolució s'ha aturat i concretat, finalment, en la manera actual de plantejar el problema de la depuració de la llengua: cal estudiar bé la llengua viva [...]
[...] El gramàtic per si sol i "a priori" no pot imposar res. És impossible, des d'un gabinet de treball, de preveure i abastar tots els casos pràctics. De vegades la solució donada a un cas determinat resulta violenta. El gramàtic, aleshores, no ha d'encastellar-se com un déu indiscutible, ans al contrari: atenuar la violència, desfer-la si és necessari. […]
Jo mateix no sabria establir una norma abans de sotmetre-la a aquella prova d'eficàcia. Deixo sempre que els nostres escriptors l'experimentin i decideixin, en definitiva, la seva viabilitat. No tots els escriptors poden ajudar-me, no obstant. Els veig dividits en tres grups, dels quals només el tercer pot servir-me: en l'un hi ha aquells escriptors, escorrialla de l'anarquia del vuit cents, que [...] per comoditat s'erigeixen en defensors dels seus propis defectes. En un altre grup, potser més perniciós que el primer, hi ha aquells escriptors que davant una construcció o un mot que els sembla una millora de la llengua no s'aturen a considerar si és o no viable [...]. Finalment, en un tercer grup [...] hi ha els escriptors ponderats, creadors i rectificadors, que no obliden mai la responsabilitat pròpia.
[...] L'assaig que quatre o cinc anys d'èxit consoliden, hauria d'esdevenir regla inflexible. Que poguéssim dir, aleshores: el qui no fa això o no ho fa així, comet senzillament una falta de gramàtica. El meu ideal fóra que, gràcies a aquest mecanisme, arribéssim on ha arribat, sense Acadèmia, Anglaterra. Si més no, ens estalviaríem, immunes, les atzagaiades de qualsevol gramàtic.

"Conversa amb Pompeu Fabra", maig de 1926

En el cas que ens trobem davant una tara greu de la llengua moderna, llavors és quan [...] hem de recórrer, sia a un arcaisme, sia a un dialectalisme, sia àdhuc a un neologisme [...] perquè per sobre de tot cal evitar d'establir un divorci massa gros entre la llengua escrita i la llengua parlada.
L'acceptació d'una innovació per una gran part de la massa parlant [...] pot fer bona àdhuc una innovació perfectament arbitrària; en canvi, un gir antic caigut en desuetud no pot ésser en rigor considerat de nou com a català sense aquella acceptació.

"De la depuració de la llengua literària", 1927.

P. S. Post complementari aquí.

AAAH, BROSSA!

BRRoooSSSSAAAAA! Quan vaig saber que es muntava un homenatge amb motiu de l’aniversari de la seva desaparició carnal no m’ho vaig pensar gens ni mica: jo hi volia participar!

-RES, m’hi poso ara mateix- vaig decidir. Dit i fet: un vídeo!

-OOOHHH, atura’t, atura’t –vaig reflexionar més tard-. Què coneixes tu de Brossa? I vaig recordar que ben poca cosa. Sabia que era poeta i paleta, que havia tingut unes conviccions fermes sovint volgudament o innocentment oblidades o negligides. Recordava que una amiga meva havia viscut al pis del costat (o de dalt o de sota?) i em donava notícies de la seva vida, més de la domèstica que de la intel·lectual: que si avui mentre pujava uns llibres a la prestatgeria..., etc.

-SAPS què? Deixa’t d’històries i concreta.

SUPOSO que en un altre moment tindré temps de llegir l’extensíssima obra de Brossa, vull dir els versos, els suaus i els cantelluts.

ARA ja faig amb un fragment d’un poema seu (apareixeran gaires poemes en aquest homenatge?) i amb els dos minuts i mig de vídeo, en què, com tants altres, jugo amb la lletra A, i amb un fragment d’un poema dedicat a la Maria Mercè Marçal, perquè, torno a recordar-me, per si de cas, que ell també escrivia poemes sense imatges visuals. Ai, que em faig un embolic entre versos i poemes i visuals i... En fi, que ho desbrossi cadascú que jo no sé com fer-ho.



SUMARI ASTRAL

I

En forma humana
i habitat pel llenguatge,
tiro els daus
i obro els llibres.
Ningú no balla convençut.
Els braços només aixequen
per copejar amb les mans,
no pas per traçar cap signe.
Observo els detalls del foc
pintat per semblar una cara.
Tothom es trepitja.
Decortiquen els fruits i no se’ls mengen.
Les bandes són del color del caos,
i la serp és la mestressa dels vivents.
La sal no evita que es podreixi el mar,
ni les lletres corresponen a la feina.
La prova és que el poder fa d’únic centre
i al món es produeixen artificis
que pacten totes les conclusions (i menes
d’especulació) que ens caldria abandonar.
La força de les roques no pensa.

Escric signes i lletres
en una pell de bou.
Trasllado al pensament l
a terra, el cel i l’aigua
i tiro sorra sobre un mirall
per observar-hi dibuixos capritxosos
o per traçar-hi una lletra.
Any darrera any,
esgarrapo la terra amb les ungles
per poder tallar l’ombra
que m’avança i penetra les arrels.

II
...

III

...

Joan Brossa. Sumari Astral. Edicions 62-Empúries (El llibre es va acabar d’editar i relligar el 31 de desembre de 1998, l’endemà de la mort del poeta)

Quant el vídeo, demano disculpes al mestre pel fons de música de jazz que a ell “ni fu ni fa”, però que és una de les meves cançons preferides i vaig trobar que tenia un títol adient, que traduït seria més o menys: Ha, ha, aquest camí té forma de A!

aniversari

Faig anys. Sempre he tingut la sensació que els sagitaris –puc generalitzar?- som foc i gel. És una llàstima, perquè mentre l’un l'intenta escalfar, l’altre l’apaga o, si voleu, mentre l’un vol mantenir la seva consistència, l’altre el converteix en aigua que s’evapora. Quin embolic! I els sagitaris, si puc continuar amb la metàfora generalitzadora, no som gaire diferents dels altres, tot és qüestió de percentatges i de dies. Tot plegat, però, no em feu gaire cas, perquè les meves idees sobre astrologia i els elements són més aviat vagues i canviants, com l'aigua i el foc, o la terra i l'aire. De a terra i l'aire, avui no cal dir-ne res.

parònims?

Els qui feu anys l’1 de desembre, que és el dia del meu aniversari, quedeu deu tots convidats a dinar. Bé, en tot cas si no sou més d’una trentena i esteu disposats a menjar en horari europeu, que a les tres entro a treballar. Si, voleu, però, no em fa res que quedem a sopar. I posats a invitar, i perquè no considereu massa restrictiva o interessada la proposta anterior, queda tothom invitat el dia del seu aniversari, encara que jo no us pugui acompanyar en la celebració. Què us sembla?

Alguns deveu pensar que és un farol o que bé em puc permetre desprendre’m d’una pasta entre els qui passen habitualment per aquí a llegir el post del dia. No, en realitat no es tracta de cap dels dos casos: fixeu-vos que no he dit que seria jo qui pagaria; malgrat que, la veritat, no em faria res en el primer cas; en el segon, no sé si podria. A veure, en realitat qui convida és el propietari (o propietària) d’un restaurant xinès recentment remodelat que deu pensar que invitar els clients el dia del seu aniversari (cal presentar el DNI) pot ser una bona forma de fidelitzar-los o d’aconseguir-ne de nous. Vet aquí el cartell anunciador, en què malgrat algunes faltes d’ortografia (cap accentuació, per exemple) la cosa queda clara:























La idea no deixa de semblar-me interessant, però també perillosa pel local. Què passaria si de sobte, en un país en crisi com el nostre, la gent es comencés a assabentar (a través d’una campanya blocaire, per exemple) que al restaurant “Yuan Man” poden fer un àpat de franc una vegada a l’any? Haurien de plegar per no poder resistir les despeses ocasionades per les llargues cues de comensals joiosos i mudats? Potser en tindrien prou de suprimir l’oferta del cartell? Res de tot això. El xinesos són molt llestos i no solen improvisar ni deixar de preveure les conseqüències dels seus actes i de les seves paraules, tot ho tenen ben apamat. En cas d’acumulacions insòlites i quan al final de l’àpat el feliç celebrant mostrés el DNI per demanar la gratuïtat dels plats, un somrient cambrer li diria (convertiu les erres en eles): “Perdoni, senyor, però l’àpat és gratis el dia del seu annersari, no del seu aniversari”. És possible que algun client desinformat, descontent i groller s’atrevís a preguntar què vol dir això d’annelsali i a quin lloc del DNI figura aquesta dada . Aleshores el cambrer segur que li dirigiria una subtil mirada de reconvenció (ai, ignorant...!) i es faria el desentès, que els xinesos ja ho tenen això.

Bé, de moment tot són cabòries. El dia 1, que és el que m’interessa, a dinar o a sopar al “Yuan Man”? La resta de l’any, vosaltres mateixos.

P.S. Em fa l'efecte que aquests dies dec celebrar l'aniversari de la meva professió de blocaire. Segur que va ser un mes de setembre quan vaig començar a l'altre bloc. Ara, com que del temps en tinc una idea incerta, ni tan sols sabria precisar l'any. Les estacions tenen significat, es noten, però els anys són simplement números.

desè aniversari

Maria Mercè Marçal (13 de novembre de 1952 – 5 de juliol de 1998)


Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.

“Foguera joana”



He estimat un arcàngel a ple vol,
seda de bosc al cabell i a les ales.
He trencat als seus ulls com la mar a les cales
d’un país on les bruixes ja no duen més dol.

En solell blanc de boira i en obaga de sol
l’amor ens ha parat un devessall de sales.
El setè cel, on és, si no hi menen escales?
Quin camí mig embasten els núvols del trebol?

Hi ha un paradís perdut rere aquest cap de broma.
He sentit a la galta un fregadís de ploma
i a la boca l’or viu de la bresca de mel.

No sabria pas dir: ¿era nit o de dia
que he estimat un arcàngel a frec de la masia
i he tocat, de puntetes, amb els cinc dits al cel?

“Raval d’amor”



Aquest enyor, al caire tallant d’un ganivet:
no l’osca el temps, ni el rovell no l’escanya.
L’esmolet passa cada matinada.
La meva sang no sap altre camí.

“Sang presa”



S’estalonen l’infern i el paradís.
I el bressol i la tomba, i les paraules
i el cos: país natal, exili.

“Desglaç”