Em sembla que tots els anys anteriors
he fet una croniqueta de Sant Jordi, però avui no em surt, o no en
tinc ganes, o no sé què. I això que continua agradant-me -encara
que, després, i mentrestant, em queixo- veure les roses i els
llibres i, sobretot, la gent que surt i compra i somriu, cada any amb
més turistes inclosos, en aquest parèntesi misteriós d'una diada
lúdica que si cau entre setmana millor, segons diuen. De comprar
llibres, poca cosa, que no és el millor dia per als habituals
acostumat a l'absència de cues; de roses, les que vulguis, si no fas
cas a la reivindicació dels extremistes que es passegen amb un
cartell on han escrit: Volem roses catalanes! Com si les roses
catalanes fessin una altra olor (d'acord, la majoria de les roses
catalanes del dia -les altres tampoc- no fan olor, era una llicència
poètica). Però com que vull seguir la tradició, a part de la rosa
he aconseguit un llibre, que m'ha regalat la Joana, no importa quin;
l'he demanat jo mateix, i com que el dia no es propici a les
exigències, simplement he cridat: posi'm el més venut! I apa, m'he
sentit satisfet de formar part de la majoria...
Però no tinc ganes de fer la croniqueta particular d'aquest dia tan bonic, i això que havia pensat que la cançó de Sanjosé davant d'un públic atentíssim em podria servir per començar... o aquest llibreter amb cua, que amb els llibreters -com amb les llibres- mai no se sap... Res, aquest any no.
P S:
Llegeixo que ahir, poc després de les 11 de la nit, va morir Gerard Vergés. M'agraden els seus versos.
...
Després, la primavera va ser càlida,
van florir les pereres i les flors
eren l'escuma blanca del paisatge.
Xisclaven els moixons. I vaig conèixer
Josefineta, de dotze anys i rossa.
(La pell li feia olor de sabó i aigua.)
