sant Josep

La Joana és la tercera de quatre germans, tres noies i un noi, que és el petit i es diu Josep. Quan la Joana era petita, i en Josep encara més, se'ls va morir el pare i va ser la mare qui va anar pujant la família mentre anava mantenint un negoci d'aquells que no deixen gaires hores lliures. Les dues germanes més grans, per rigorós ordre d'edat, es van casar amb dos nois que es deien Josep amb qui encara conviuen. Així doncs, a la família de la Teresa hi havia tres Joseps que, com es comprensible, rarament anomenaven pel seu nom, excepte en la relació més directa, i encara, sinó pels cognoms o pel motiu de la casa. Més tard, la Joana i en Josep van triar parelles que no celebraven el sant el 19 de març, tot i que una d'elles també tenia un Josep que no feia servir en el seu nom compost.

La Teresa era una dona treballadora, discreta, seriosa, amable que de tant en tant reunia al seu voltant filles i fill, gendres i nora, néts i neta i, més tard, besnéta i besnét. I la vida anava passant.

La Teresa des de feia uns quants anys que acabava la diada de sant Josep anant a visitar el fill petit i la seva família. Els portava algun present, una coca que havia fet o potser alguns brunyols, xerraven una estona, bevien una mica -ella un culet de la copa- de xampany , que els altres ja anomenaven cava. En fi, totes aquestes coses que es fan en les celebracions dels sants. Després, se'n tornava a casa. A vegades ens trobava a la Joana i a mi, però sovint acabava el dia ella sola.

Ara fa set anys, la Teresa va fer com sempre, i mentre menjaven -ella poca cosa, perquè era molt disciplinada a causa d'una salut que no anava com volia-, bevien -ella només un tastet, que no fos dit- i xerraven, la Teresa va perdre el món de vista i no és va recuperar. La Joana i jo ja la vam veure morta al llit de l'hospital.

Avui serà una jornada agredolça. Intercanviarem felicitacions, ens preguntarem que com estem, riurem una mica per telèfon i no parlarem de la Teresa, però la recordarem una mica més del que fem els altres dies i algunes o alguns ploraran per dintre. Algú fins i tot parlarà d'ella amb els estranys sense dir gaire res, sense saber ben bé perquè en parla, i procurarà que la Joana no se n'assabenti, perquè a la Joana no li agrada que comentem aquestes coses.

Ja ho veus Teresa, per aquí més o menys com sempre. I disculpa que parli, encara que sigui poc, de tu. Una abraçada.

l'altre sant Josep

No sé si la gent encara celebra gaire els sants o són els aniversaris, malgrat que cal posar més atenció a recordar-los, els que guanyen adeptes. Tant s’hi val.

Tots els meus cunyats o els marits de les meves cunyades –tots!- és diuen Josep, de manera que a la meva família política des de sempre que s’ha optat per anomenar-los pel cognom o per un motiu per evitar equívocs i per economia del llenguatge. Tots celebren el seu sant i ja sabeu que és una data fàcil de recordar. Doncs bé, jo no sé on tenia el cap avui que res de res, i ara ja és massa tard i tampoc és qüestió de deixar un msm. Podria trucar-los demà, dia 20, perquè encara és sant Josep, però em sembla que esperaré un dia més, ja que malgrat que la nostra relació és força bona no voldria que és pensessin que vaig amb indirectes. Diu Joan Amades en el seu Costumari català que entre altres sants (santa Fòtima, la samaritana, per exemple) el 20 de març hi ha un Josep que no és estrany que la modermitat hagi oblidat:

Sant Josep Geperut: Fou un dels tres pastors de l’Anunciata als quals l’àngel donà la primera fausta nova del naixement de Jesús a l’establia, i per tant, un dels tres primers que el van veure. Jesús va escollir un geperudet, per significar que preferia els humils i els desfavorits de la ventura, mentre fossin bons, i que estimava més la puresa de cor i de sentiments que no la perfecció corporal. Hi ha una nadala cinc-centista que ens parla d’aquest pastoret santificat. Els geperudets tenien aquest sant per patró. Pel Gironès diuen, dels geperudets, que porten a l’esquena la caixa de sant Ou, sant trobat a Celrà. Ignorem per quina raó hom aplica aquest qualificatiu al defecte físic dels geperuts. Per aquella contrada els geperuts veneren sant Ou.

Cada dia hi ha menys Joseps que no tinguin un nom compost, i encara; però dubto que cap pare, mare, avi, àvia, oncle, tia o altres familiars proposin per al nou nascut el nom de Josep Geperut, i molt menys si han observat una petita convexitat en l’esquena de la criatura.

La veritat és que dubto que el sant no sigui una invenció d’un Amades amb ganes de broma. Tot plegat no m’acaba de quadrar. Per una banda, no crec que Jesús escollís un geperut i no l’adrecés, tenint en compte que una de les seves tasques més habituals era fer caminar els coixos, fer parlar els muts, tornar la vista als cecs, etc. En cas d’haver de triar, tinc claríssim que tots preferiríem la puresa del cor i dels sentiments a la perfecció corporal, però tampoc no dubto que Jesús, més que cap altre, es decidiria per la perfecció total. Per altra banda, dubto que un geperut tries com a patró un altre geperut, en tot cas es decidiria per un sant (o santa) de cos esvelt i potser voluptuós, depèn de la moda del moment. Per últim, no crec que els geperuts tinguin cap tendència a venerar un sant que es diu Ou, a no ser que pensin irònicament que ja són... que els hagi tocat a ells la caixeta de l’esquena. A veure, algú del Gironès ha vist mai cap multitud de geperuts venerant sant Ou? Algú ha vist cap reunió de geperuts? No fotem!

Bé, que no, que esperaré que sigui dissabte per trucar els meus cunyats i altres amistats. No voldria pensessin que en la meva sincera i honesta felicitació hi ha cap segona intenció, que els fils de l’amistat són molt subtils. Per suposat, no se m’acudirà dir-los que si no els he trucat avui ha estat perquè “és clar, com que era sant Josep Geperut...”

Bé, si algú de vosaltres celebra el sant avui, considereu-vos felicitats.