Avui sí: pujo a buscar la moto i m'allargo a la gasolinera de l'Arenal perquè em sembla que vaig just de combustible. A Santa Llúcia, mig deserta a les dues, continua, com quasi tot el mes, la mar tranquil·la i transparent. Els peixets tornen a descobrir-me de seguida i em persegueixen, juganers, sense treva; em faig enrere. La M. i la C., com cada estiu, agafen crancs peluts i pelats que tornaran a l'aigua abans de marxar. La R. s'ha quedat a casa perquè es troba en ple procés creatiu; la seva germana m'explica que ja té divuit pàgines sobre una heroïna –abans no ho era- que descobreix de sobte que té superpoders, tres, que no concretaré per tal que quan llegeixi la seva novel·la em vingui tot de nou.
Em trio i contemplo dues cases petites, sense pretensions, entre oliveres i garrofers. Una mica més enllà, la mar de la badia i la Ribera, que no es deuen veure si no és pujant al turó. Desig del passat.
Al passeig, prop de l'Arenal, un avi i el seu nét aprofiten les darreres hores de llum per jugar a les birles. El joc tradicional, i ja gairebé obsolet a les ciutats, consisteix a tirar els tres birlots de manera que no caiguin les sis birles -resultat força fàcil- sinó que al final en quedi una dreta. Els pals, amb base metàl·lica deslluïda, conserven encara, malgrat els cops, part de la brillantor original, o potser els han donat una nova capa de vernís. L'avi llança els birlots des de més distància que el nen. Una parella i dos nens petits, que dedueixo que són, respectivament, fill i nora (i pares), o viceversa, i els germans (i néts), contemplen el joc i animen.
M'assec a una distància que em sembla prudencial i començo a fer fotos de les tirades, més pendent de les fustes que dels participants. Llança el nét, l'avi, el nét... Tant el jove com el vell són incapaços d'aconseguir els encerts d'abans, de quan m'anava apropant sense que notessin la meua presència. Al final de la tercera jugada m'aixeco, m'acosto al nen i li demano disculpes. Em somriu. Continuo el camí.
En tornar, potser ha passat mitja hora, l'avi està acabant de carregar les peces en un carret de la compra. A l'altra banda de la carretera, al costat d'un cotxe amb el maleter obert, l'espera la família.
A les nou em prenc una cervesa assegut a la porta de casa. La veïna romanesa –l’única que tinc, perquè a la casa de l’altre costat només apareixen els caps de setmana- em saluda quan va a llençar les escombraries amb el cotxe amb un “hola” de pronunciació impecablement català (o potser no); es van afegint salutacions de coneguts, saludats i desconeguts. M'hi estic fins a les deu, quan es fa definitivament fosc. Passa un tren que ni es veu. Penso que no penso res: això és bo.
La Joana havia quedat amb la M., però una pluja sobtada a Barcelona ha desfet la cita. Em diu que demà li agradaria menjar musclos i catxels per a sopar. Per fer una mica de cos preparo una truita de patata, ceba i pebrot; la deixo reposar i em menjo una amanida i una botifarra de ceba.
Abans d'anar a dormir em menjaré un préssec.
