Desprès d'uns quants dies fora de
casa, continuo encara amb el ritme relativament lent, calmat, de
l'estada al sud. Curiosament, la vida barcelonina és més monòtona,
com ho seria l'altra si m'hi passes llargues temporades. Al matí,
compres al supermercat i exploració dels bars de més a la vora per
si decidim anar a sopar qualsevol nit. La majoria dels més habituals
estan tancats: El Tiet, la Neura, el Morrysom... Sagarra seu sense
companyia en una taula de Bailén amb Provença; examina qui passa i
potser pensa l'article del diumenge. El perruquer ja ha tornat de
vacances i es concentra en un clatell. Faig pop amb patates per
dinar. Al tard, volto una estona pel centre: secció de fotografia
del FNAC, un pot d'anxoves de la marca Aliada -baratíssim- al super
del C. I., un cartró de tabac a l'estanc del costat de la Fargas -la
dependenta em diu que a l'agost tampoc no fan rebaixes. Em sorprenen
els cartells de dos que demanen asseguts; la noia ha escrit: AYUDA
PARA HAMBURGUESAS, GRACIAS; el noi, prop del Zurich, que porta una
boina jamaicana, diu que es gastarà els diners que li deixem en
PROSTITUTAS, ALCOHOL Y DROGAS, no recordo si en aquest ordre; no
sembla que els seus missatges tinguin gaire èxit, però alegren la
vista. Continuo el passeig cap a casa, a poc a poc, avançat els
turistes que encara van més lents que jo. A sopar, peludes, etc.
Ara, mentre escric, penso quantes
idees, sensacions, informacions, imatges, etc., em dec haver perdut
dels blogaires que llegeixo habitualment. No hi puc fer res, la vida
marca el seu tempo i, a més, un sap que més o menys tot continua
com sempre, i si no fos així, segurament, només segurament, me
n'hauria assabentat.
Recupero un dia d'agost que no sé precisar quin número ocupa en el conjunt. La pluja és malenconia, llamps i trons, barrancs i torrenteres, cursileria o força, saó en el camp ai, les olives!-, miralls en basses, papiroflèxia en forma de barquet que baixa pel còrrec del carrer -un nen se'l mira i un vel, recorda-, monotonia, suavitat, observació pausada, concentració o dispersió, mort i vida, recolliment, exaltació, neteja... Potser -pot ser- plors d'alegria o de tristor. Al nostre país, la pluja -plou més ara al meu sud?- sol ser un parèntesi entre sol i sol, necessitat i desig, o rebuig. Sigui com sigui, mai no plou al gust de tothom, és cosa sabuda.
En tarda grisa,
mira el cel la morera,
plora una fulla
je
marche fredonnant la route de platanes oublieux
de ma peine
J. M.
Junoy
Arribo a
Barcelona des del sud. Em reincorporo a la ciutat, al barri, a la
casa, al pis,en diumenge i a l'agost; cap cotxe al pàrquing. Ja
sense sol, faig una passejada per Gràcia. Sóc incapaç de detectar
cap olor. Ja les retrobaré.
Tinc la
sensació -després, un altre dia, ja relativitzaré, com ho faig
quan estic allà- de tornar d'un paradís perdut. M´'emporto les
olors intenses dels pins de cada estiu, del fonoll fràgil, de
l'arrròs astringent, de les figues dolces que cauen dels arbres, de
la salabror de mar..., que s'aniran perdent a mesura que passin els
dies. A la casa del sud, s'ha perdut, però, l'olor de la mare, que
ja només perdurà en el pensament, en la memòria...
Després
de setmanes sense practicar, toco el teclat com aquell qui amb les
tecles del piano vol crear una melodia nova i no acaba d'aconseguir
el tempo, ni tan sols estic segur de la cançó. Les olors...?
Absència
d'olor de llibres durant aquests dies. Només una novel·la
inacabada, i encara llegida a través de l'e-reader. I un llibre per
llegir en qualsevol moment, La Biblia de Neón, de John Kennedy
Toole, que em deixa el jove M., lector voraç i eclèctic, segons em
sembla, que aquest any ha vingut amb la seua xicota, maca i discreta,
com ell.
I ahi a
la nit, jo que a penes he fullejat diaris i escotat telediaris, em
vaig assabentar de la mort de Jaume Vallcorba. Què curiós el
trasbals inicial. Per què? No el coneixia de res. Potser perquè era
pocs anys més gran que jo? Potser perquè quan vaig assistir a la
presentació de la recopilació sobre l'amor trobadoresc que
presentava a la Casa del Llibre a penes va parlar..., i vaig pensar
que era perquè el verb exuberant de Jordi Llobet no admetia més que
un petit colofó (però quan m'hi vaig acostar perquè em firmés el
llibre i vam xerrar un instant -autor i lector-, vaig notar una
tristor en la mirada)? Potser -ja ho vaig dir aquí en el seu moment-
perquè em va sobtar el seu silenci, la seua fragilitat, en
l'aparicio televisada del lliurament dels Premis Nacionals de
Cultura?
Realment
estic desentrenat. Ni tan sols sé començar la melodia. No coneixia
Jaume Vallcorba? I tant que el coneixia! La casa és plena de llibres
de Jaume Vallcorba... Bé, dels escriptors que ell estimava. Jaume
Vallcorba fa olor de llibres.
Avui hem anat al meu sud. Dia esplèndid
si no fos perquè bufava una mica el vent i he agafat fred mentre
dinàvem davant del mar unes torrades amb anguila fumada i un arròs
de senyoret (el gosset de la taula de davant, assegut a la cadira de plàstic, menjava succedanis
d'angula que li passava la seua mestressa). A casa, el meu gatet
d'estiu ha dinat tonyina. Al port, a tocar de la pizzeria, tres ànecs
s'enllustraven les plomes; més enllà, a l'escullera, cinc o sis
corbs marins han emprés el vol en direcció al delta: es feia tard.
Hem comprat trenta litres d'oli, que
aquest any potser no serà tan bo segons els cànons establerts
perquè la sequera ha arribat a destemps, i també les pluges, i les
mosquetes... Però és el nostre oli i desafio qui vulgui que en
trobi de millor.
Això de les vel·leïtats del clima i
de l'atzar a pagès – i a tot arreu, ara- ve de temps antics.
Actualment, els científics no paren de donar-li voltes i quan sembla
que ja han arribat a una conclusió majoritària, n'hi ha un que vol
mig espatllar la teoria. Els clàssics ho tenien clar:
CORYDON
stant et iuneperi et castaneae hirsute;
strata iacent passim sua quaeque sub
arbore poma;
omnia nunc rident: at si formosus
Alexis
montibus his abeat, uideas et flumina
sicca.
En definitiva, per als clàssics i per
als simples mortals de cada dia: qüestió dels déus, o dels
polítics que no tenen ...(o potser és una altra la causa)... per a
desafiar els déus de cada dia i ho entomem els mortals.
P. S. Per si de cas el traductor de
Google no fa prou bé la seua feina:
Aquí es drecen ginebrers i castanyers
eriçats;
escampats aquí i allà, cadascun sota
el seu arbre els fruits, fan solada.
Tot riu avui: però si el formós
Alexis
abandonés aquestes muntanyes, fins el
rius veuries secs.
El conreu és eixut; l'herba sedeja i
es mor de la corrupció de l'aire;
Líber (Bacus) ha refusat als nostres
turons les ombres dels pàmpols:
A l'arribada de la nostra Fil·lis tot
el bosc verdejarà,
i Júpiter davallarà en pluja abundant
i fecunda.
Arribem a la tarda, ja tard. Amb el cel
fosc apareix el gat (conegut amb diversos noms: gatet gatet, bufador
i, a partir d'ara, desdentat). El trobo canviat, no sé si són els
bigotis i les celles blanques o les clapes daurades en el pelatge
negre. S'està, com totes les nits, al llindar de la porta, davant de
la cortina, a l'espera de l'àpat del dia.
Surto amb les restes sobre un paper
d'alumini. Em mira els ulls i em bufa, com sempre, i m'acompanya en
trajecte erràtic a un pam dels peus fins que deposito els caps de
llucet al lloc convenient del pati. Comença a menjar i es
despreocupa completament de mi. Després desapareixerà i potser
tornarà al cap d'una hora o dues. L'endemà, el trobaré ajagut al
costat de la morera o en qualsevol altre lloc on hi hagi una mica de
terra fresca.
En tots els anys que el conec, mai no
l'he sentit miolar. Cap modulació de la veu excepte el so gutural
amb la boca oberta i els ullals a punt de l'hora de menjar. La seua
mudesa em desconcerta fins que fa uns dies llegeixo en un suplement
del diari que el professor John Bradshaw, famós biòleg i fundador
de l'Institut d'Antrozoologia de la Universitat de Bristol, afirma
que els gats no miolen entre ells, sinó que únicament ho fan per
comunicar-se amb els humans. La idea m'agrada: dedueixo que el meu
gat més que un humà em considerà un dels seus. Ho tindré en
compte, encara que no sé com, perquè els gats i el seu món sempre
m'han semblat un misteri. Quan li he de bufar?
Em sembla que tardaré (unes setmanes, uns mesos?) a tornar al sud. Aquest matí, m'he acomiadat del cel, dels arbres i arbustos, del mar (de lluny), de totes les olors, del gat, que m'ha vingut a olorar sense deixar-se tocar i que aquesta nit ja no m'ha trobat.
Acabada la novel·la de Natsume Soseki, he llegit un llibre seu d'haikus. Voldria saber més coses de la història literària dels haikus, sobretot en l'aspecte conceptual. Tot i que el nom d'haiku sembla que es relativament recent, de la unió de haikai (humor) i hokku (no sé ben bé el significat), que dóna haiku; l'inventor del mot fou Masaoka Shiki (1867-1902). Llegeixo que en les darreres dècades han sorgit o s'han revifats nous corrents: l'haiku urbà, el de ciència-ficció, l'avantguardista o el de vers lliure... Mentrestant, aquí, els haikunistes segueixen les velles tradicions. És dir, que som més papistes que el papa.
El cel clar d'ahir amb núvols estirats, gairebé filiformes, em semblaven un presagi d'hivern esventat, desmentit per la calor i el comiat em permetia entendre un haiku de Yorie:
sol d'hivern
en els ulls del gat
la llum del mar.
I centenars de fotos fetes fetes aquests mesos amb dues càmeres que ja tenen la targeta formatada a l'espera de les imatges de tardor. Fotos ara oblidades al disc dur de l'ordinador a l'espera de passar al disc dur extern on ocuparan un espai que possiblement mai no serà repassat. Unes quantes salvades per raons diverses, com aquesta de la darrera nit d'estiu al sud, quan la Joana em diu que no cal que la faci perquè no sortirà res, però és veu la llum de Deltebre i els estels que l'ull nu ignora a causa de la contaminació lumínica.
La immensitat de fotografies que fem en aquesta era digital és espectacular. Per què fem tantes fotografies? Els motius són diversos i se me n'acudeixen uns quants. Però, perquè mostrem les fotografies? No ho tinc tan clar. Jo mateix vaig perdut amb el meufotofília, sense saber quin sentit té; entenc que puc comunicar no importa què a través de les paraules, però de les imatges despullades i descontextualitzades...?
Per cert, de la mateixa manera que la digitalització permet jocs literaris encara poc explorats, també permet imatges que sobrepassen el concepte tradicional, més enllà dels efectes diversos que poden veure's en paper. Per exemple -i no sé si tots els ordinadors permeten observar els resultat-, fa uns dies vaig posar en la capçalera del bloc una imatge d'una paret il·lustrada d'una casa de Gràcia, després se'm va acudir que la pluja podia ser més real i vaig fer un primer intent ràpid per aconseguir-ho. És pot dir que això és una foto?
Com que en aquesta escriptura gairebé automàtica se me n'han anat els paràgrafs cap a la fotografia, aprofito per recordar als companys i companyes blocaires que pengen imatges que a vegades seria interessant veure-les més grans i això es pot aconseguir si quan les pugen tenen en compte que blogger ho permet -no importa la mida en què apareixen al bloc- sempre que s'hagi tingut en compte l'opció de “Configuració” següent: “Formatació”, “Mostra les imatges amb Lighbox”. Cal dir que no.
Els quatre darrers dies a l'Ampolla em va adoptar un gat. El vaig veure per primera vegada assegut a l'entrada de casa sense atrevir-se a traspassar el llindar de la porta marcat per una cortina. Com que no tenia una idea gaire clara de les seues intencions em vaig limitar a observar-lo i, després, com correspon a les situacions en què algú es presenta a casa encara que no se l'hagi invitat, vaig compartir el sopar, en el seu cas unes restes crues de sèpia que va acceptar sense un sol miol d'agraïment. Bé, un altre dia continuaré parlant de la nostra relació perillosa, sobretot entre les meues mans i les seues urpes.
Just aquells dies, però la història ja va començar la setmana anterior, estava llegint Soy un gato (s'ha traduït al català?), de Natsume Soseki. Mantinc una relació estranya amb aquest llibre, que recomano i que segur que tornarà a aparèixer per aquí. No sabria precisar perquè vaig començar una novel·la protagonitzada per un gat japonès nacionalista que no té nom, que viu a casa d'un mestre de vocació discutible i que observa i reflexiona sobre els humans. Tampoc no sabria dir per què hi ha moments en què abandonaria definitivament la seua lectura i d'altres en què em té captivat fins al punt de fer subratllats com aquest:
-Me temo que la poesía moderna, al contrario de lo que sucede con los haikus clásicos, no se puede improvisar. Necesita una mayor reflexión, un sentimiento más profundo, y también una fabricación más compleja. Pero una vez que se ha compuesto adecuadamente, su tono exquisito extraído de su más íntimo espíritu, es capaz de conmover el alma más cerril. -¿En serio? Bueno, a mi no me ha pasado nunca. Yo siempre he pensado que solo el incienso adecuadamente quemado durante el día de los Difuntos es capaz de traer las almas de vuelta a la tierra. ¿De verdad piensas que la poesía moderna és igual de eficaz? -preguntó Meitei mientras descuidaba su juego y se concentraba en tomar el pelo a Toito.
Haikus i poesia moderna... Avui he anat a passejar-me per la Setmana del Llibre. Hi havia quatre gats -o potser menys- fent voltes per les casetes de fusta, cosa que s'entén si es té en compte que la tarda amenaçava pluja i alguns havien protegit els llibres amb plàstics de transparència dubtosa. No sabria què dir sobre la meua visita de gat mandrós que enyora temps passats, així que improviso tres versos:
Sostres de fusta,
un gat creua la plaça:
cauen tres gotes
Fa anys, un amic andalús m'explicava la decepció que va tenir en portar un company al seu tros i veure la indiferència amb què es mirava plantes i animals que ell, amb il·lusió, li anava assenyalant i explicant. Comprenc perfectament les dues situacions i em sembla innecessari qualsevol comentari. Els interessos de cadascú són molt diversos i la seua relació amb la natura igualment.
Darrerament he conegut gent que fa llargues caminades a peu per llocs de la nostra geografia (pujades, baixades, muntanyes, rius, estanyols...) i que el que valoren especialment és el fet de caminar, potser de desconnectar de la rutina diària de llocs tancats o de caps emboirats. En acabar aquestes excursions que els són plenament satisfactòries són capaços de parlar de la bellesa del paisatge recorregut, dels corriols amagats que han trepitjat, dels arbres -alguns amb el seu nom-, de la pluja o del vent o del sol. Em sembla fantàstic. Ells estan contents i repetiran, i continuaran considerant que el més valuós és el repte d'assolir la meta i si entreveuen la bellesa del camí, molt millor.
Confesso que m'agrada fer camí, però que sóc un mal subjecte per acompanyar els qui es tracen un horari per arribar a la meta. Tot em distreu, el que ja conec, que mai no és igual, i el que descobreixo, que també puc trobar en els llocs que ja conec. Quan camino en grup per arribar al lloc que sigui, em perdria si no fos perquè m'autoimposo la disciplina de la majoria.
Aquest estiu, per exemple, han florit més atzavares que mai i és un goig contemplar la seva esveltesa i les flors enlairades que ja no veuré l'any que ve. O distreure's amb la munió espectacular de rodadits que han aparegut al Delta i rodalies i que feia temps que ja no veia.
Els meus rodadits (el DIEC no recull el terme) s'anomenen també libèl·lules, espiadimonis o encara altres noms. Per entendre'ns, són els insectes que pertanyen a l'ordre dels odonats. Els profans en el món dels insectes no solem filar prim, però sembla ser que els espiadimonis són pròpiament els rodadits que mantenen les ales plegades en situació de repòs i les libèl·lules els que les mantenen esteses i horitzontals.
Com deia, fa unes setmanes la bassa de les Olles, a l'Ampolla, tenia una quantitat espectaculars de rodadits que apareixien de totes direccions per posar-se suaument a la punta d'una planta i deixar-la per fer un vol curt abans de tornar al mateix lloc. I el vol perpetu dels que aparentment no trobaven el lloc idoni per descansar. I com destacaven a contrallum! A mi, en aquelles hores de la posta de sol en què els mosquits es converteixen en els amos, la presencia dels rodadits em proporcionaven confiança perquè pensava que se'ls menjarien tots. La veritat és que els mosquits a penes em van molestar, però potser eren les oronetes, de vol rasant i descarat que ja se'ls havien cruspit. O potser, posats a ser menys poètics, l'insecticida que deuen tirar als arrossars els helicòpters i les avionetes.
En definitiva, que a l'hora de la veritat els meus vols só més curts dels previst i les meus certeses escasses. No em queixo, i continuo el meu camí d'estiu.
L'Ampolla és un dels petits municipis de la costa que segurament s'ha transformat més en els darrers anys, per a bé i per a mal. En el segon aspecte, el paradigma podria ser la monstruosa i recent construcció de no sé quants pisos a tocar de l'ajuntament, o l'hotel a la punta del Cap Roig que ignoro quines vicissituds va haver de passar per construir-se més enllà de tota lògica de conservació del paisatge. En l'aspecte positiu, considero que el seu llarguíssim, proporcionalment a la població, passeig marítim és modèlic.
A poc a poc, en aquest poble que abans no tenia cap referent cultural a la vista, s'han anat col·locant escultures relacionades amb la seua història. Una de les darreres és la del Papa Adrià VI, que jo vaig descobrir fa una mica més d'una setmana. L'estàtua, de mida natural, s'alça cap a la part final del passeig, on abans hi havia una depuradora de mariscos que trencava l'harmonia de la costa -co la trenca l'hotel del Cap Roig- i que s'ha traslladat a segona línia de mar. El primer que es deu preguntar qualsevol visitant -i qualsevol ampollero poc il·lustrat- és què cony hi fa un Papa a la vora de la mar del delta mirant cap a Roma. Qui era Adrià VI? Quina relació va mantenir un Papa del segle XVI amb un llogarret de pescadors del qual dubto que es tinguin gaires notícies en aquesta època i que, a més, era un apèndix marítim del municipi del Perelló situat a pocs quilòmetres a l'interior? Evidentment, com que cap dels més vells del lloc es recorda dels esdeveniments, al costat de la figura papal hi ha un text explicatiu.
En resum, i per als qui no han llegit el text, Adriaan Floriszoon va ser preceptor del futur rei Carles I (o Carles V, que amb els números romans sempre em faig un embolic) i quan aquest va arribar al tron d'Espanya se'l va emportar a la península on el va fer bisbe de Tortosa (el 48è de la diòcesi) i més tard, durant l'absència del monarca, es va convertir en regent en un període realment complicat (Comunitats castellanes, Germanies valencianes...). Essent regent, i encara bisbe de Tortosa, va ser elegit Papa de Roma el 9 de gener de 1522, tot i que no va prendre possessió del càrrec fins el darrer dia d'agost del mateix any. Com a curiositat a destacar, el manteniment del seu propi nom i el fet de ser un dels escassos papes no italians dels darrers segles. Adrià VI va ser un papa breu, menys d'un any a la seu pontifícia de Roma. Si jo fos un historiador desconfiat o un escriptor de novel·les històriques, em preguntaria com va ser que va morir tan aviat aquest Papa d'esperit reformista, però la meua curiositat no m'empeny a la investigació eclesiàstica que suggereixo.
Tant escriure i m'adono que encara no he desvetllat la relació del pontífex amb l'Ampolla. Doncs resulta que segons diu un llibre que ara no sé citar, Adrià VI va embarcar a l'Ampolla per anar a Roma a prendre possessió del seu càrrec. Algú pot considerar que el fet no mereix un record en forma d'estàtua perquè el personatge simplement va ser un visitant accidental del poble, si és que l'Ampolla era un poble, i que fer una estàtua a cada famós que trepitja un poble... Deixem-ho estar. A mi em sembla magnífic que hi hagi la representació d'un personatge tan important en un passeig cada any més culturalitzat i que ara només caldria afegir una mena de lema als accessos de la població que, per contrastar amb els vulgars i reiteratius “Tal de mar, vila marinera i gastronòmica” de tants pobles de la costa, digués “L'Ampolla, vila papal”, un plus d'atracció ara que el turisme cultural comença a tenir un cert pes. I si cal es podria organitzar una setmana al·lusiva amb els actes pertinents que en aquest moment no sabria especificar, però que no dubto que comptarien amb una substanciosa contribució econòmica del Vaticà, més necessitat que mai de publicitat positiva.
L'endemà d'arribar anem a dinar a Rafa. Tinc sort de compartir la paella amb la Joana perquè amb segons qui ens haguéssim disputat aferrissadament els darrers grans d'arròs. A la taula del costat hi ha una parella amb amb una nena d'11 o 12 anys. L'home i la dona parlen de versos castellans, dels de Machado, sobretot, però també de petits costums quotidians i d'intimitats intranscendents. És difícil endevinar quan temps fa que es coneixen. Ell és més gran, de parla catalana; la nena és filla seua; ella, més jove, sembla que ha viscut força temps -potser hi va nàixer- a Madrid, i xerra molt més que l'home. La dona, just abans de deixar la taula diu que vol començar a llegir un llibre que es diu Calaveres..., no se'n recorda de l'adjectiu. L'home pensa que les calaveres són insòlites. Aquest és el moment adequat per a intervenir, però la meua educació m'impedeix participar en la conversa. Em sap greu, perquè no és fàcil trobar algú amb qui poder parlar de literatura... L'home, la dona i la nena aniran ara a Les Oliveres, a menjar un gelat. Com que la Joana i jo no som gaire de gelats, ho deixem córrer.
El dia abans de tornar surto una estona a la fresca. En altres temps, a les dues de la matinada encara hi havia moviment als jardins de les cases dels veïns, però fa temps que s'ha acabat la vida del carrer, les anades i vingudes, els jocs de cartes... Escolto danses i contradanses de Beethoven -curtíssimes- i per un moment em sembla que les fulles de l'acàcia i de la morera segueixen els moviments de la música, encara que comprenc que és més un desig que una realitat en una nit absolutament quieta només distreta pel vol erràtic d'un vell rat-penat que busca insectes inexistents a la vora del focus de la farola i per un tren de mercaderies amb destí desconegut. Abans d'anar a dormir llegeixo unes quantes pàgines de la segona novel·la de Vikas Swarup sense tenir clar, encara, si es tracta d'una obra policíaca o d'una estranya producció de Bollywood.
Repasso fotos de l'estiu passat i penso que n'hauria d'eliminar força que són fetes automàticament, no diuen gaire res i ocupen espai innecessàriament al disc dur. D'entre les imatges en salvo dues d'un tema sobre el qual comprovo que ja en vaig parlar fa uns anys.
Prop de la casa de l'Ampolla on passo un temps a l'estiu, hi ha un carrer dedicat a un prohom català: Ventura Gassol. El carrer comença just al costat de la plaça de l'ajuntament i té a banda i banda cases unifamiliars i blocs de pisos que s'han anat construint en els darreres anys. La placa, molt bonica, amb les onades de la mar blava a sota, ens informa que l'home va ser poeta i polític, en aquest ordre; entre parèntesi, dates de naixement i mort.
Si algun dia transiteu per aquest carrer perifèric, potser us adonareu que les plaques que el comencen i el clouen contenen una petita diferència, en una hi diu Gassol i en l'altra -més innocent, més vergonyosa- Gassols. Al principi, aquesta essa de més -o de menys- us pot sobtar i la podeu atribuir a un petit error, estrany per altra banda, dels retolistes; aquestes coses passen. Ara bé, com que passats els anys – i passejats els veïns, els guàrdies municipals, l'alcalde... pel carrer- es manté aquesta doble denominació, un acaba concloent que l'error és inexistent i que hi ha alguna raó per mantenir la petita diferència. Un pot pensar, per exemple, que el nom inicial era Gassol, però que a mesura que es van anar edificant el carrer es va pluralitzar el singular, acció raonable, novedosa i encara poc utilitzada en els nostres pobles i ciutats; una altra possibilitat és que a l'hora d'atorgar el nom del carrer, el consistori, després de consultar, o no, experts, no tingués prou clar si el cognom era Gassol o Gassols i es dividís en partidaris de les dues opcions, aleshores l'alcalde -ja sabeu com són els polítics- potser va prendre la decisió salomònica d'acontentar les dues faccions; també és possible que es volgués singularitza la doble dedicació de l'home: la poètica i la política, tot i que jo no sé quin dels dos és qui.
Totes les meues elucubracions no tenen gaire importància, perquè el que compta és la realitat dels rètols; encara que no m'importaria saber la veritat que hi ha darrere la dualitat. En canvi, hi ha un petit detall que no diré que em té capficat, però sí que m'intriga una mica més: com saben els veïns d'aquesta via si les seues cases són de Gassol o de Gassols? Si me'n recordo, aquest estiu els ho preguntaré.
Com que avui continuo tenint la vena poètica, més que la política, acabo amb uns versos de Gassol:
La grogor de la ginesta quina enyorança que fa! Catalunya! Catalunya! bé tardes prou d'arribar.
Ben mirat, potser també tinc la vena patriòtica, avui.
Anada i tornada ràpida al sud aprofitant la promesa, acomplerta, de calor. El sol, en un cel enteranyinat, juga a amagar-se durant tot el dia. A Santa Llúcia, no hi ha ningú, excepte una au de plomatge blanc i cresta divertida massa poruga de la qual hauria de saber el nom. A la vora dels bufadors deu haver acabat de dinar una parella; a l'altra banda, cinc o sis prenen el sol, mentre una quants més mandregen en el xeringuito.
Anem a dinar en el que ara és ja un restaurant com cal, just en la frontera dels termes del Perelló i de l'Ampolla. Han tancat el que abans estava només ensostrat i els comensals de l'interior estan pels àpats i ignoren un dels indrets més privilegiats de la costa. Dinem fora, sota l'ombra que va desapareixent a mesura que el sol es desplaça cap a ponent. La cuina és més o menys la de sempre (amb una carta més extensa i un error incomprensible), la gent, més diversa; si no fos per la massa de l'hotel, de cara la mar podríem pensar que som en el mateix lloc que fa trenta o quaranta anys: al fons, el far del Fngar i a la dreta la platja del Cap roig.
A la tarda, pugem al Perelló a comprar verdures, botifarres de ceba i d'arròs i uns quants litres d'oli nou que ja no ho és tant. Notícies de morts, sobretot, i de vius.
A la nit, a Barcelona, encara veiem el gol de Piqué. Més tard, a la ràdio, diuen que els japonesos no celebraran com cada any la florida dels cirerers. Fa uns dies vaig pensar en els cirerers japonesos i vaig trobar una tanka a la qual m'atreveixo a suprimir els ametllers, que ja tenen ametllons, pels cirerers, allà, al sud, molt menys abundants que els ametllers.
Sento que diuen: -Com han florit les branques del cirerer!- I tot seguit jo penso: -M'he perdut un somriure...
El gat de can Piñana és negre i llustrós, i el pèl del llom, mirat de prop, té iridescències subtils. Qualsevol diria que el gat ha arribat a misses dites, quan el sol ja fa estona que declina i els comensals van pel segon plat. Potser s'ha passat el matí hipnotitzat per la mar calma d'aquest dia d'octubre o potser no és amant dels primers. El gat tauleja al mateix temps que un negre poc llustrós, carregat de bosses, carteres imitació de pell i rellotges amb corretges clares que tindrà menys sort que el felí. Sembla que el gat aprecia els fideus de la taula de dos i, en canvi, es menja amb desgana el calamar arrebossat del grup d'alemanys, tot i que no deu ser perquè no li sembli prou bé la islamofòbia –segons diu el diari- dels germànics, que a ell tot això ni li va ni li ve, i només obre els diaris per veure si algú s’ha deixat algunes ganyes de sardina. Tres de Tortosa comencen a fer postres i, mentre els serveixen cafè i una copeta, encenen un cigarret. El gat, abans d'allunyar-se cap a la taula del fons, que encara paladeja les restes d'un pastís, els miola, sense que vingui al cas: mai no he pres cafè ni alcohol, ni fumo.
Pagat el compte, m'aixeco per marxar -encara hem de comprar l'oli, la mel i les verdures- i li acarono el cap en senyal de comiat. Com que he estat generós, em diu un consell a cau d'orella, que vol fer passar per un text de Marcial (sempre s'ha dit que les gats mediterranis són els més cultes, per bé que sovint excessivament lacònics i mentiders) que titula “A un plagiari”:
Perquè m'afanares quatre pensaments ja et veieres amb cor d'escriure'n un apunt. Que no saps la dita de Calpúrnius? No n'hi ha prou de robar una flauta si no la saps tocar.
Penso que té molta raó quan, més tard, escolto els sons discordants de la flauta.
Com que a partir de demà o de despús-demà al matí em temo que, si les tinc, les connexions a internet seran breus i força intermitents, m’acomiado aquí del dietari de l’Ampolla que he anat pujant al bloc malgrat que encara queden dos o tres jornades de moments que no sé si amollaré més endavant.
M’adono que no he parlat de llibres, i és que a l’Ampolla he llegit poc. Una de les lectures més gratificadores ja la vaig insinuar: Contribució a la biografia de Mestre Fabra. El senyor Moragas, “Moraguetes”, de Artur Bladé i Desumvila (en un altre moment diré alguna cosa de l’injust desconeixement –els no lectors s’ho perden- de Bladé, fins i tot entre la gent que treballa a les llibreries; del desconeixement de Moragas, no cal dir-ne res), publicat per Cossetània, volum 7 de l’Obra completa.
Bladé és un autor d’una prosa aparentment senzilla perquè és absolutament intel·ligible, lineal, poc ornamentada, però, com en el cas d’altres autors –pocs- la seva literatura és un prodigi de precisió, de ritme just, d’emoció continguda que ha de descobrir el lector. En el cas d’aquest llibre es tracta de dues biografies, o parts de biografies, fetes sobretot a partir de les converses que l’autor va mantenir en l’exili de Montpeller amb els dos personatges del títol. Unes converses en què sovint intervé un altre personatge inefable: Francesc Pujols.
La part biogràfica dedicada a Fabra és la més curta i, a banda d’algunes dades d’infantesa i jovenesa, se centra sobretot en l’època de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. És apassionant –per a mi, és clar- veure el procés de normalització de la llengua, els antecedents, les relacions dels membres de la Secció, els motius pels quals s’aprovava o es rebutjava una solució lingüística, l’evolució lingüística del propi Fabra. Dit això i així, pot semblar que el conjunt és feixuc, només per a especialistes –de tota manera, a Catalunya no som tots experts filòlegs o lingüístes?-, però la realitat és que la prosa de Bladé és molt amena (aquesta és una paraula que actualment es fa servir poc i que jo busco incansablement en qualsevol lectura) i la biografia fabriana conté també una part de la història del país amb anecdotari inclòs. Deixo com a mostra aquest petit i suggeridor fragment sobre el mil voltes ridiculitzat mossèn Alcover (és que ningú escriurà una lletra de batalla definitiva en defensa d’Alcover?):
A mossèn Alcover li plaïa d’explicar anècdotes de la seva infància i no tenia empatx a intercalar les seves contalles durant les reunions de la comissió de les Normes, les quals tenien lloc a l’anomenada Sala Blava de l’Institut. Aquesta sala tenia les portes recobertes d’una plnxa de zinc... -Quan érem atlots –deia el canonge mallorquí- obríem les portes a cops de closca! I ens feia una demostració contundent tossant contra els batents metal·lics que ressonaven. -Mossèn Clascar –comentava Mestre Fabra- es posava les mans al cap, però Carner s’hi extasiava, compteu! En això!
La biografia que Bladé escriu de Rafael Moragas és força més extensa i completa que la de Fabra. Moragas, anomenat sovint “Moraguetes” per distingir-lo del seu pare, va ser un periodista especialitzat en música i teatre, també empresari musical i teatral, músic que no exercia, etc. Contertulià dels “Quatre Gats”, de la penya de la Punyalada, sovint presidida per Santiago Rusiñol, amic i protegit de Pau Casals... Seria un mai acabar. Però va arribar la guerra i després l’exili, i aquest home que possiblement hagués estat un personatge important durant els anys 40, 50 i 60 es va exiliar, no per por a represàlies (d’altres més “sospitosos” es van quedar a Catalunya) sinó, com explica ell mateix: “Sóc a l’exili per raons de fidelitat; i, en primer lloc, de fidelitats als amics.” Quants escriptors, músics, pintors... perduts per sempre més a l’exili! Quantes obres escrites i no publicades! Quin buit! Quin retrocés tan llarg i tan espectacular!
La biografia de Bladé mostra un personatge d’una memòria prodigiosa (qui sap si en algun moment inexacta) que explica no només l’home, sinó, en bona part, la vida barcelonina, i catalana, d’uns quants anys abans del 39 (modernisme, noucentisme en literatura). Tota una sèrie aclaparadora d’esdeveniments i de noms que en molts casos encara no són del tot coneguts ni s’investigaran. Quant a la vida i pensament de Moragas, deixo dos fragments. Del primer, no diré res:
-Les vostres ironies en relació amb certes coses de Catalunya han fet que molts us considerin al marge, deliberadament, dels seus problemes... -Els qui diuen això no em coneixen bé. Sento aquests problemes com qualsevol altre, però no oblideu que sóc fill de mare castellana i que tinc nombrosos amics que ho són de mare i pare. Tot plegat em decanta a veure el panorama amb una visió més àmplia, diguem amb una visió peninsular federalista. Per mi (com per Maragall, i Prat de la Riba, i Giner de los Ríos, i Zulueta i tants altres) el problema de fons és el que planteja la diversitat ibèrica. Jo sóc iberista i, com a tal, antiseparatista. Penso que el separatisme (tant el de Barcelona com el de Madrid) no fa sinó afegir llenya al foc de la tendència disgregadora que segons Miquel dels Sants Oliver portem a la massa de la sang. Però també sóc refractari a la posició imperialista (i mal anomenada tradicionalista) o sigui al mite d’una Espanya que fou gran gràcies al cesarisme. La veritable tradició dels pobles peninsulars és anterior als Àustries i als Borbons, anterior fins i tot als Reis Catòlics. És la tradició d’uns pobles amb cultura i llibertat pròpies –començant per Castellà, que va perdre les seves a Villalar, a mans d’un estranger que es deia Carles V, com les va perdre, segles més tard, Catalunya per obra i gràcia d’un altre estranger que es feia dir Felip V... sóc iberista en espera de poder ser “europeista”, com diria el gran Joaquín Costa, i, encara millor, universalista. -Sí que voleu alt! -Volo alt perquè em costa el mateix i és més bonic que volar baix. Però no us penseu que em faci il·lusions. (L’esperança és una cosa, les il·lusions una altra.) De tot el que jo dic, preneu-ne únicament la bona voluntat. I ara pleguem i deixem la política als polítics. A cadascú el seu paquet.
Els darrers anys de la seva vida (va morir el 22 de gener de 1962) Moragas els va passar a Estrasburg (quina paradoxa, o no) acollit per una família de musicòlegs alsacians que havia conegut a Montpeller. La senyora que l’acollia i el considerava de la família, escrivia en una carta a l’esposa de Màrius Verdaguer, amiga de Moragas, un detall de l’enterrament:
“Jo li havia trobat a la cartera –diu encara la senyora Schock- un escut barrat i un sachet amb terra de Catalunya. Li ho vaig posar dintre de la butxaca esquerra del seu vestit. Baixà doncs, a la tomba, amb terra de la seva sobre el cor.”
I ja veig que, una vegada més, he sobrepassat el que es considera correcte en aquest mitjà, i mes a l'estiu, segons diuen la majoria. Definitivament, acabaré amb música. No sé si li semblaria bé al senyor Moragas la meva tria, però m'enca la veu de la Sílvia i l'acompanyament del seu pare. El fet és que no sé si anar-me’n a passar el que queda de l’agost a Cuba, ara que ja és pràcticament un país democràtic (plou a Cuba?) o deixar-me caure per l’Empordà, que continua sent el país, si fa no fa, de sempre. Sigui on sigui, sé que trobaré alguna havanera.
Avui sí: pujo a buscar la moto i m'allargo a la gasolinera de l'Arenal perquè em sembla que vaig just de combustible. A Santa Llúcia, mig deserta a les dues, continua, com quasi tot el mes, la mar tranquil·la i transparent. Els peixets tornen a descobrir-me de seguida i em persegueixen, juganers, sense treva; em faig enrere. La M. i la C., com cada estiu, agafen crancs peluts i pelats que tornaran a l'aigua abans de marxar. La R. s'ha quedat a casa perquè es troba en ple procés creatiu; la seva germana m'explica que ja té divuit pàgines sobre una heroïna –abans no ho era- que descobreix de sobte que té superpoders, tres, que no concretaré per tal que quan llegeixi la seva novel·la em vingui tot de nou.
Em trio i contemplo dues cases petites, sense pretensions, entre oliveres i garrofers. Una mica més enllà, la mar de la badia i la Ribera, que no es deuen veure si no és pujant al turó. Desig del passat.
Al passeig, prop de l'Arenal, un avi i el seu nét aprofiten les darreres hores de llum per jugar a les birles. El joc tradicional, i ja gairebé obsolet a les ciutats, consisteix a tirar els tres birlots de manera que no caiguin les sis birles -resultat força fàcil- sinó que al final en quedi una dreta. Els pals, amb base metàl·lica deslluïda, conserven encara, malgrat els cops, part de la brillantor original, o potser els han donat una nova capa de vernís. L'avi llança els birlots des de més distància que el nen. Una parella i dos nens petits, que dedueixo que són, respectivament, fill i nora (i pares), o viceversa, i els germans (i néts), contemplen el joc i animen.
M'assec a una distància que em sembla prudencial i començo a fer fotos de les tirades, més pendent de les fustes que dels participants. Llança el nét, l'avi, el nét... Tant el jove com el vell són incapaços d'aconseguir els encerts d'abans, de quan m'anava apropant sense que notessin la meua presència. Al final de la tercera jugada m'aixeco, m'acosto al nen i li demano disculpes. Em somriu. Continuo el camí.
En tornar, potser ha passat mitja hora, l'avi està acabant de carregar les peces en un carret de la compra. A l'altra banda de la carretera, al costat d'un cotxe amb el maleter obert, l'espera la família.
A les nou em prenc una cervesa assegut a la porta de casa. La veïna romanesa –l’única que tinc, perquè a la casa de l’altre costat només apareixen els caps de setmana- em saluda quan va a llençar les escombraries amb el cotxe amb un “hola” de pronunciació impecablement català (o potser no); es van afegint salutacions de coneguts, saludats i desconeguts. M'hi estic fins a les deu, quan es fa definitivament fosc. Passa un tren que ni es veu. Penso que no penso res: això és bo.
La Joana havia quedat amb la M., però una pluja sobtada a Barcelona ha desfet la cita. Em diu que demà li agradaria menjar musclos i catxels per a sopar. Per fer una mica de cos preparo una truita de patata, ceba i pebrot; la deixo reposar i em menjo una amanida i una botifarra de ceba.
Torno a mirar el canal 21 aproximadament a la mateixa hora. Sorpresa, sorpresa: passen el mateix espai d'ahir en què Jesús pregunta a Jaume... Podria ser una perfomance que se m'escapa?; podria ser que s'haguessin rebut centenars de trucades demanant la repetició?... En fi, entenc que les emissores locals o comarcals tenen unes limitacions econòmiques, però potser es podrien suplir amb una mica d'imaginació, al menys horària. Se sap si avui hi ha hagut espectadors que han seguit el programa de principi a final? Si jo fos espectador habitual del canal, demanaria el cap dels responsables, cosa que sé que ni metafòricament parlant aconseguiria.
Més tard, de camí cap a un turó des del qual volia fer algunes fotos, la moto, que arrossegava sorolls estranys des del matí, ha deixat de córrer després d'advertir-me amb pèrdues de velocitat a les pujades i olors estranyes. L'he aparcada a l'ombra d'una olivera i he esperat que vingués a recollir-me la meva germana. He acompanyat l'amo -i únic operari- del taller on me la reparen habitualment a rescatar-la. C. És un amic d'infantesa que ja fa un temps que es dedica poc als motors, des que va decidir especialitzar-se en una tasca que també havia après de jovenet al costat del seu pare: el ferro forjat. En C. Fa unes reixes per a portes, finestres o balcons -o el que li demanin amb ferro- que a mi em semblen sensacionals i que estic segur que Rusiñol no hagués dubtat d'exposar al seu Cau Ferrat. En C., a més, és d'aquelles persones que treballa per viure -si pot ser còmodament, millor- i no per enriquir-se, de manera que si diu que la feina que fa val tant és perquè ha comptat meticulosament el temps que li ha costat enllestir l'encàrrec i el material i no hi ha cap tipus d'especulació ni cap plus artesanal o artístic. A C. Li fa gràcia quan sent que els polítics d'aquí o d'allà parlen de dèficits, de superàvits i de subvencions, de macroeconomia, de futur. Al seu taller, a la seva forja, cada dia, des de fa més d’un any, arriben menys encàrrecs, i deixeu-me que no digui res més aquí. Estic segur que demà al matí en C. Em trucarà per dir-me que ja ha reparat la moto. No sabeu quin greu em sabrà.
dissetè dia
Estic per dalt acabant d'arreglar-me i arreglar i sento que em criden des de la finestra del menjador. És en L., a qui vaig saludar fa uns dies i ara em ve a fer una visita. Em pregunta per la família -sobre la mare no cal que li digui res perquè és un dels pocs que la visita de tant en tant. I, tu, què tal?. Em diu que està molt disgustat, que acaba de saber que al Parlament han aprovat la prohibició de les corrides de bous. En L., que es dedica professionalment als animals i que ja de petit mostrava les seves habilitats amb els grills -terapèutiques per als humans- quan es quedava uns dies en aquesta casa, va formar part no fa gaire d'una petita comissió de les terres de l'Ebre que es va entrevistar a Barcelona amb diputats de tots els partits i altres polítics per tal de donar la visió -una certa visió- del sud i per dialogar sobre el tema. Va tornar molt decebut, no tant perquè preveiés com anirien les votacions com perquè, segons em diu, els polítics feien política, responien tangencialment i no entraven en la dialèctica dels arguments. La Marta Cid, per exemple, filla d'Amposta i diputada per ERC, els va intentar convèncer de la necessitat de la prohibició a partir de d'una comparació amb l'ablació (que no ablució -uf, uf, ho sento) del clítoris (no sé si com a metàfora de l'africanisme de la festa). "El clítoris, el clítoris", em repeteix en L., que per qüestió d’estudis i de pràctica té una noció força precisa d’anatomia animal. M'explica que no gaire després es va trobar amb un regidor del meu ajuntament (autor, em sembla, d'un llibre sobre tauròmaquia –qui ho havia de dir-) i que quan li va retreure una sèrie d'inexactituds, el nostre regidor va començar a escridassar-lo. “Vaig estar a punt de tombar-lo d'un cop de puny; no sé què em va fer enrere...” , em diu en L. La Joana, fa poc, m'explicava com va assistir a una desqualificació per part del mateix personatge, prepotent, obscur, maquiavèl·lic, a una caixera del Bon Preu.
Mentre parlo amb en L., sento la tarantel·la del mòbil. M'acomiado precipitadament, encara ens tornarem a veure, i pujo les escales ràpidament abans que no es posi en marxa la bústia de veu. És en C. que em m'explica la causa de l'avaria de la moto i em diu que com que el seu proveïdor habitual no tenia la peça de recanvi, ha anat a buscar-la a Tortosa i finalment l'ha trobada en un taller de reparacions. Com que fa temps que havia quedat amb un client per aquesta tarda, demà al matí em muntarà l'engranatge espatllat i em farà un repàs general.
Me'n vaig al “mercadillo” dels dimecres a comprar, sobretot, olives. Avui n'han portat unes de noves que encara no tenen nom que són d'un color taronja tirant a vermell: una aberració visual que dubto que es propagui pel territori, però no posaria la mà al foc. Si tingués confiança amb la propietària de la parada li suggeriria que les anomenes toreres.
En tornar a casa, abans d'anar a la platja (avui serà la dels "capellans"), miro un moment el 3/24. En saber els resultats de la votació, hi ha entre els espectadors convidats a la sessió esclats d'alegria, abraçades, plors, mostres de condol. Hi ha hagut cap altra llei que hagi produït tantes mostres de trasbals en directe? Demà el tema serà portada en molts diaris. Quin país! Quins països!
La Joana ha marxat a Barcelona perquè demà comença una tanda de treball fins a la segona part de les vacances i jo em presento sol a la platja. La meva neboda gran, lectora voraç, s'estranya que encara continuï llegint la segona part del llibre de Bladé, la que parla d'en Moraguetes. No li explico els motius de la meva lentitud (de fet, porto el llibre a la platja més per portar algun pes que per continuar llegint) i li pregunto què llegeix ella. Una antologia de Tirant lo Blanc! El curs que ve comença primer de batxillerat i al setembre els fan presentar un resum de la primera lectura; després vindrà l'examen. No li dic, no per sentit gremial, sinó per no mortificar-la, que la proposta del seu institut em sembla discutible: Tirant, en aquesta edat, necessita una guia, caramelitzar-lo una mica, i encara.
Dino tardíssim, com sempre, perquè em reca deixar l'aigua més que el sol. Mentre m'endormisco vaig passant els tres canals de les terres de l'Ebre -m'agraden, amb mesura, aquestes televisions tan directes, tan properes als espectadors. Em fa gràcia veure a la pantalla del 21 el programa de Jesús Tibau, que avui entrevista Jaume Llambrich, calero de pro a la xarxa que, entre altres espais, escriu al Basar de les espècies. El programa és una redifusió del mes de maig en què, entre preguntes i respostes dels dos blocaires, és demana als espectadors la participació per concretar en quin país es troba la ciutat de Petròpolis, nom, també, de l'editorial que dirigeix en Jaume. A la part inferior de la pantalla apareix un 902 on es poden enviar les solucions. No sé si algun despistat ha trucat dos mesos després de l'edició de l'original; si és així, espero que hagi entrat en una redistribució del premi.
Cap a quarts de nou, quan em sembla que el sol ja no m'insultarà, me'n vaig a passejar. Em compro un tros petit de coca de brossat per a després de sopar i continuo la caminada fins a l'escultura del personatge que llegeix l'Odissea. De retorn, m'assec en un banc a esperar que surti la lluna.
Sóc a la barca
mentre creua la ratlla.
Res no canvia.
Parlant de la lluna, és fals, com diuen la majoria de poetes que en parlen, que la lluna sigui de plata. La lluna neix vermella i apassionada, disposada a tot, és després, en veure el que veu que va empal·lidint fins que ja a les acaballes del seu trajecte terrestre torna al seu color natural.. algunes vegades, d’altres necessita més temps per recuperar-se.
P.S. I encara més lluna. Del llibre d’”Acantilado” amb l’obra de Junoy:
nit de lluna
estesa per la mar salada
escata de sirena
I encara, després de fer una mica de neteja dels armaris i els papers, una foto d’un alumne, de nom que no aconsegueixo relacionar amb una cara, per a un treball:
Arribo cinc minuts tard a la Plaça de Catalunya. Ja ha començat la interpretació dels músics de la Chatham House Gramar School amb un repertori dividit en tres parts: música orquestral, sobretot amb bandes sonores de pel·lícules (reconeixeu els fragments de Disney?), jazz (més o menys) i cant coral. La majoria dels components d'aquesta orquestra del sud-est d'Anglaterra són alumnes de secundària, encara que entre ells hi ha algun professor. Les interpretacions són correctes, distretes, comercials. M'imagino com costaria al meu institut organitzar un grup com aquest i, a més, aconseguir fer gires durant l'estiu. Em trec la gorra, la verda.
Presenta les peces un antic component de la formació força jove que ara treballa a Madrid; de tant en tant, mentre parla de la música que tocaran o de la història del grup, deixa anar alguna al·lusió a Espanya, evidentment laudàtoria, que el públic rep, com a mínim, amb indiferència; sembla estrany que vivint a Madrid no tingui una idea, ni que sigui remota, sobre el país on actuen, o potser és el fet de viure a Madrid el que el manté ignorant d'altres realitats.
La penúltima interpretació coral és l'himne de Sud-Àfrica. El presentador ens diu que amb el mundial de futbol s'ha demostrat la seva capacitat organitzativa, la seva normalitat, etc.; ens afegeix un petit panegíric sobre Mandela. Aquests anglesos! Just començar l'himne cauen quatre gotes que als anglesos els són indiferents, però molta gent s'aixopluga als laterals de la plaça. Durant el Happy Day final para de ploure. La regidora de cultura, que havia de dir unes paraules de cloenda, ha desaparegut.
La Joana, que s'ha incorporat a mig concert, i jo busquem un lloc proper per sopar ràpidament: un bar-restaurant obert aquest any situat entre l'església i la carretera d’entrada al poble que té les cadires de color de la selecció holandesa de futbol i on per poc més de 17 euros mengem dues pizzes, bones i potser massa farcides, dues cerveses i una clara.
És nit de cinema a l'aire lliure, al port. Els espectadors poden mirar drets la pel·lícula, portar-se una cadira de casa o llogar-la als organitzadors: dos euros. Mentre agafo la meva cadira i la de la Joana, veig a la dreta una cara que em sembla reconèixer- és fosc- que també n'agafa dues. Quina sorpresa i quina alegria trobar en aquest racó del sud una de les meves amigues de Facultat en companyia de la seva filla! Avatar m'ha semblat una pel·lícula amb uns colors molt bonics, uns efectes especials fantàstics i una flora i una fauna que aquí, a l'Ampolla, no he vist mai; potser el temps que es fa servir per explicar la història és un pèl llarg, però el cine a l'aire lliure i en espai obert té l'avantatge que et pots aixecar a fer una passejadeta sense que ningú t'escridassi mentre es barallen a la pantalla.
Xerrant, xerrant, se'ns fan les dues. Continuarem despús-demà. A mi, em toquen les tres.
Ens enfilem des de la platja del Baconé (abans paradís d’ortigues) cap al nord vorejant la mar. Poquíssims quilòmetres repetits cada any que se’ns allarguen perquè jo, que no sóc excursionista, tinc la mania d’aturar-me de tant en tant a mirar endavant i endarrere, a olorar, a tocar, a comentar si vaig acompanyat, a seure si s’escau, a fer petites marrades. Sé que hi ha caminadors que no paren fins aconseguir l’objectiu proposat; què hi farem: a mi sempre m’ha agradat més el camí que la meta.
Al juliol som poca gent fent aquesta part de ruta que si continuéssim ens portaria a la Cala i qui sap si a l’infinit. Alguns hola, bona tarda, mirades, que si ens veiem i fem que no ens hem vist.... A cala Maria només dues persones: ara no recordo quin dels dos feia un sudoku, em sembla que la dona. Malgrat que no hem arribat a la meitat de l’estiu, algunes plantes comencen a agostar-se en un presagi dels colors de la tardor. Les barques ja es retiren. Una nena pel-roja, que sembla nascuda d’aquestes terres tan característiques de la costa, fa l’últim bany en solitari. Encara els edificis més extrems de l’urbanització són només un esquelet que un desitja que aviat siguin pols. Al Cap roig, sempre tan atapeït, queden només els més recalcitrants o els més savis. Les gavines, de becs vermells com de sang fresca, volen molt baix i dibuixen cercles, com si no volguessin tornar al niu. Refem el camí poc abans que el sol s’amagui... A la sorra del Baconé, dues oliveres de centinelles mediterrànies que recorden la identitat del mar, si és que encara hi ha identitats...
Munto algunes imatges, però no tinc clara la música. Entre una simfonia i ... Al final (tampoc tinc tanta cosa aquí baix) em decideixo per la guitarra i la veu de l’Eric Clapton, que més que tristes em semblen malenconioses... Impossible, YouTube em diu que walkin’blues té drets d’autor i una discogràfica severa i no puc fer publicitat; he de triar una altra cosa. Doncs serà una melodia arabitzant amb desenllaç incert.
Sagitari és signe qui ha la complexió del foc, e és comú, diürnal, masculí, e la sua planeta és Júpiter, e ha dels cors de l’home les cuixes, e ha la regió d’Índia, e és enginyós e artec.
Ramon Llull. Tractat d’astronomia.
